Cal reconèixer que la tàctica política del PSC (a saber; intentar pacificar el país a través de desnacionalitzar qualsevol conflicte i absorbir les màximes quotes de poder a còpia de posar-hi tones de sordina) sembla funcionar a curt termini. Així es podria concebre si hom té la santa paciència de jalar-se el primer baròmetre municipal de Barcelona del 2025, un estudi que ha generat dos titulars a premsa: l’aprovat justet de Jaume Collboni (5,1), contrastant amb el suspens dels seus immediats rivals, i la sensació general que la gestió socialista a Barcelona rutlla o fins i tot va molt bé (ho pensa un 49,2% dels meus conciutadans, 7,5 punts a l’alça respecte a l’anterior baròmetre, amb només un 31,2% que la qualifica de dolenta, una xifra que baixa gairebé 5 punts). No cal ser un geni per veure com el pla dels socialistes consistiria a traslladar aquestes xifres existencials arreu del país.
Seguint l’exemple barceloní del baròmetre, el segon èxit de la via somorta del president Salvador Illa es palesa en el canvi en la valoració del problema més greu que els conciutadans perceben en la ciutat: aspectes com ara l’exclusió social (dit sense tanta cursileria; la pobresa), l’atur, la gestió política municipal o allò que els enquestadors defineixen com a “problemes polítics” queden relegats a percentatges mínims. Aquests són substituïts, en ordre d’importància, per assumptes com ara l’accés a l’habitatge, la inseguretat, el turisme i qüestions associades a la immigració. La cosa té gràcia, perquè la mateixa enquesta deslliga totes aquestes problemàtiques de la política o la desigualtat entre els ciutadans, quan jo diria (de tant en tant, m’abelleix posar-me marxista) que són el producte més palpable dels debats públics, com mostra la recent polèmica de l’aeroport.
El PSC voldria equiparar aquest aparent oasi de tranquil·litat política a la benaurança econòmica
Té certa gràcia, per cert, que l’estudi no faci referència al principal —qui sap si l’únic— gra al cul que ha hagut d’afrontar Jaume Collboni com a alcalde; un afer, el de la famosa ampliació de la tercera pista, que Salvador Illa ha volgut negociar i patrimonialitzar políticament, relegant el nostre alcalde a ser un mer espectador de la trama, com si fos un aneguet de la Ricarda. Sigui com sigui, el PSC voldria equiparar aquest aparent oasi de tranquil·litat política a la benaurança econòmica; i a fe de Déu que se’n surt, puix que hi ha un 63,3% de barcelonins que veuen l’estat actual de la ciutat a nivell econòmic com a molt bo (i jo que, pobre de mi, viatjo sovint a Santa Caterina pensant que el llenguado del pròxim dinar serà l’últim que tasti sense hipotecar-me). Confio en els enquestadors pel que fa al mostrari de veïns de l’estudi, però la percepció que tenim a casa veu la realitat més magra...
Però bé, sembla que Jaume Collboni en tindrà prou amb aquest ritme de creuer pausat per continuar a l’alcaldia tants anys com vulgui. El seu nivell de coneixement ciutadà (86,4%) és infinitament superior al dels seus rivals, una gent que, a excepció d’en Dani Sirera, passa del tot desapercebuda. Aquestes dades de l’estudi sí que són certament justes, perquè els barcelonins fan santament de no conèixer l’existència d’una senyora que es dedica tots els dies de la setmana a fer-li de lloctinent a Junqueras o d’un futur candidat convergent que du a sobre una cara de perdre eleccions que ni el pobre Josep Maria Cullell. De debò algú pensa que es podrà reguanyar Barcelona amb aquesta nòmina de soques? Dit d’altra forma; algú pot sentir la mínima credibilitat pels partits indepes quan presenten aquests paquiderms per al segon —o primer!— càrrec institucional del país en importància?
Hom dirà que per a les pròximes municipals del 2027 encara resta un oceà temporal. Però les candidatures a una alcaldia es preparen amb molta antelació (com estan aprenent ràpidament a Aliança Catalana) i vint-i-quatre mesos, en política, són com dos caps de setmana. Repeteixo la pregunta del títol: algú vol guanyar Collboni? Doncs si seguiu així, noiets del processisme, tindrem socialistes durant lustres.