Ahir, amb motiu del cinquantè aniversari de la mort del dictador Francisco Franco, el periodista Xavier Garcia Luque va escriure a X que "es recorda molt l'«Españoles, Franco ha muerto» i no interessa tant de recordar el «todo está atado y bien atado»". També ahir, 20N, al cap d’unes hores d’aquesta piulada, el Tribunal Suprem feia saber a alguns periodistes la condemna al fiscal general de l’Estat abans que la sentència estigués redactada. Abans que hagués passat una setmana del judici.
El Tribunal Suprem ve de lluny. Durant el franquisme va conviure amb tribunals franquistes com el de Responsabilitats Polítiques, el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme i el Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Tot i aquesta convivència de més de 30 anys, durant la transició no es van produir canvis al Tribunal Suprem. La pràctica totalitat dels jutges del Suprem franquista van continuar en els seus càrrecs fins ben entrada la democràcia. De fet, no hi va haver depuració judicial, no es van revisar trajectòries, sentències o vinculacions polítiques amb el franquisme. Tots els jutges i magistrats van mantenir la seva carrera automàticament, inclosos els del Suprem.
El TOP va ser substituït per l’Audiència Nacional. La majoria dels seus jutges franquistes van passar directament a ser membres de l’Audiència Nacional. Uns quants van anar a altres tribunals i alguns fins i tot van arribar al Suprem. És cert que l’any 1985 hi va haver una nova llei orgànica i que alguns d’aquests magistrats es van anar jubilant. Però ja havien passat 10 anys de la mort de Franco i sembla que la cultura de l’administració franquista es va consolidar.
La veritat és que l’Estat espanyol cada vegada té més problemes per considerar-se democràtic i de dret
Arran de l’anunci del Suprem, el ministre de Justícia va demanar que, tot i que no es compartís la sentència, es confiés en la justícia. Però la veritat és que l’Estat espanyol cada vegada té més problemes per considerar-se democràtic i de dret. La unitat d’Espanya, imposada com a fonament del dret, és la base de tot l’Estat. Aquest principi preval sobre qualsevol criteri democràtic o de justícia. Per més que ho intentin dissimular, mostra la persistència de l’herència franquista. Tampoc a l’exèrcit es va fer una depuració real. Només després del 23F de 1981, amb l’intent de cop d’estat, es va haver de fer una neteja parcial, reorganitzar comandaments i apartar els elements més reaccionaris.
La Corona és un altre símbol franquista vigent. El 1969, Juan Carlos va jurar fidelitat a Franco, als Principios del Movimiento Nacional i respecte a les Leyes Fundamentales. Va ser escollit l’hereu de Franco i el Caudillo deia “atado y bien atado”. L’any 1975, amb la mort de Franco, Juan Carlos —hereu de Franco— pren possessió com a rei i torna a jurar les Leyes Fundamentales i els Principios del Movimiento. La continuïtat franquista no s’interromp, només es vesteix de formalitat democràtica. La Constitució del 1978 consolida l’herència: l’hereu del franquisme és cap de l’Estat i cap suprem de les Forces Armades. El règim, formalment transformat, manté el control simbòlic i real sobre les institucions clau. Justícia, Corona, exèrcit… però també administració, policia, serveis secrets i grans empreses. El “pacte sense ruptura” o “de la llei a la llei” va permetre que el franquisme sobrevisqués, camuflat dins l’aparença democràtica.
És molt possible que els demòcrates fessin tot el que van poder. I que molts s’hi jugessin molt. Però cinquanta anys després no podem batejar aquest període com a anys de llibertat plena. L’herència franquista encara condiciona el poder i la societat. Cal estar alerta davant d'un franquisme que es mostra de nou desacomplexat. I cinquanta anys després de la mort del dictador, prendre consciència que encara som un país ocupat. S'hi viu millor? Hi ha més llibertats? Sí, però sempre que es respecti que tot està “atado y bien atado”.