No sé si l’entrevista que he llegit d’Elisenda Alamany, actual secretària general d’ERC, és una broma raquítica o és un monumental acte de cinisme. Que el partit que ha donat voltes com una baldufa, que ha passat d’ajudar a construir un bloc independentista, a investir com a president de la Generalitat a un defensor del 155, que té un tal Rufián que només li amoïna salvar l’esquerra espanyola, que té un tal Tardà que diu que haver fet el Junts pel sí era engolir-se un gripau, que ha protagonitzat un vergonyant escàndol de creació de fake news per ensorrar els adversaris, i que ha deixat tot el seu electoral trinxat, que aquest partit li digui a Junts que “està completament desorientat” i que “els seus votants no entenen res” és senzillament extraordinari. I no pas perquè Junts no hagi de revisar estratègies i fer els deures, sinó perquè ERC ha virat de tal manera i ha renegat amb tanta alegria de l’independentisme, que faria bé de mirar endins les seves misèries, abans de voler resoldre les dels altres. Sempre és sorprenent la supèrbia amb què actuen els partits, en general incapacitats per assumir les malifetes que fan.

Emperò, el més estrident de la seva entrevista no és l’evident ceguesa que demostra envers la mesquinesa del seu propi partit —cosa la qual, a hores d'ara ni tan sols és rellevant—, sinó l'enèsima utilització de l’espantall de l’extrema dreta per tal de denigrar l’adversari polític. Qualificar Junts de partit amb tics d’extrema dreta no només és una maldat ideològica, sinó que denota fins a quin punt una ERC que han perdut el nord dels seus objectius, necessita el populisme més demagògic per poder justificar la seva deriva. No cal dir que, a més, és una maldat ideològica atesa l’enorme brutalitat amb què aquesta ideologia ha castigat el catalanisme en tota la seva història, i l’independentisme en l’actualitat. Cal tenir una barra considerable i una manca absoluta de decència política, per titllar la gent que dona suport a Puigdemont de feixistes. Perquè és d’això del que parla l’Alamany, amb una frivolitat que fa feredat.

Qualificar Junts de partit amb tics d’extrema dreta no només és una maldat ideològica, sinó que denota fins a quin punt una ERC que han perdut el nord dels seus objectius, necessita el populisme més demagògic per poder justificar la seva deriva

Hi ha dos components que converteixen les declaracions d’Alamany en perverses. La primera és la banalització permanent del feixisme que fa determinada esquerra, amb els Comuns i Podem liderant-ho. El mal que fa aquest abús del terme per atacar els adversaris té una doble conseqüència: converteix el feixisme en una ximpleria i anul·la completament la força de l’acusació. Ningú en aquest país que sigui mínimament decent consideraria en Turull, en Rull, la Miriam, en Boye, l’Alay i no cal dir en Carles Puigdemont, com a gent propera a l’extrema dreta. Ho sap l’Alamany i, tanmateix, no li importa embrutir el nom de líders demòcrates amb una acusació perversa. Algun dia caldrà analitzar aquesta banalització del feixisme per part de l’esquerra, una esquerra, per cert, que mai no ha fet la crítica al totalitarisme que ha congriat en el seu bàndol ideològic. El feixisme d’esquerres o altrament dit comunisme, ha matat tant com l’altra, però sempre desapareix de l’equació. Ves a saber quants dels nous “amics” del Rufianisme no el defensen directament.

L’altra qüestió és el presumpte “motiu” que mou l’Alamany a dir aquesta bestiesa: la posició de Junts envers temes delicats com immigració, okupes, estratègia econòmica. Des de quan defensar la sobirania amb el tema immigratori o lluitar en favor del dret a la propietat, o estar en contra de les mesures delirants que se li ocorren a la Yolanda Díaz, des de quan tot plegat té res a veure amb l’extrema dreta? O és que ara tenir posicions liberals en termes econòmics, o defensar l’economia productiva, o els propietaris, és un tic feixista? El pitjor és que aquests que ràpidament col·loquen l’etiqueta de feixista a qualsevol proposta que abordi els temes tabús, són els mateixos que practiquen un bonisme patètic, sense cap capacitat de donar resposta i que acaba sent, per inútil, profundament reaccionari.       

Finalment, la cirera de l’entrevista: la queixa de la senyora Alamany perquè Junts no els ajuda amb les seves “estel·lars iniciatives”, com ara el “nou” sistema de finançament, o el “traspàs” de Rodalies, sense recordar el que tots sabem: que són autèntiques filfes que no van enlloc, i que no resoldran els problemes de Catalunya, sinó que els perpetuen. ERC està jugant a l’autonomisme més bàsic —molt per sota del convergent històric—, i té la barra de titllar els que no els fan seguidisme, d’anar contra els interessos catalans. Deuen ser els mateixos interessos que han defensat els republicans en l’acord amb Salvador Illa: la cadira de la presidència pel plat de llenties de mantenir uns quants centenars de càrrecs en nòmina. És ben cert el que diu la dita popular: sempre emmascara una paella bruta.