La irrupció de seixanta mil nedadors a les platges de Ceuta (m’acullo a les dades de la BBC) ha derivat, abans que res, en una lluita d’adjectius sobre com denominar aquesta colla d’individus eminentment masculins que ens han torbat la soporífera pau de la canícula. Hi ha una minoria de l’esquerra radical de la Vella Europa que, amb un sentit de l’humor ben lloable, ha tingut la patxorra d’anomenar-los asylum-seekers. Però amb un simple cop d’ull a les corredisses d’aquests conciutadans del món n’hi ha prou per comprovar que (sense esmenar ni una coma a l’estrès que hom experimenta travessant el mar il·legalment) l’estampida en qüestió és una nova orquestració del Marroc per tocar els picarols a Espanya. En aquest sentit, més enllà de l’asil o de la pura il·legalitat, jo diria que la millor forma de descriure aquesta gent és anomenar-los com el que són: la carn de canó migratòria d’un dictador sanguinari.
Amb l’anècdota n’hi ha prou per enrabiar-se, perquè ja té la seva conya que un impresentable com Mohammed VI (que fa preservar els costums religiosos a la seva població d’una forma prou estricta... mentre ell viu a París cardant-se tones de xampany i algun noiet certament púber) utilitzi les ànsies legítimes de prosperar dels seus súbdits per llançar-los al mar com a simple carnassa política. Però sota aquesta font d’indignació s’hi amaga quelcom més seriós; a saber, la realitat indiscutible segons la qual un dictador pot fer trontollar les fronteres d’un país sobirà-democràtic pel simple fet d’esvalotar la geopolítica. Cal dir que Espanya s’hi ha posat bé durant lustres, car diferents presidents han tolerat que el Marroc vagi drenant obra de mà barata cap a la península a canvi que, a banda d’acollir ofegats, el Mediterrani continuï essent una de les grans vies mundials del comerç de drogues.
Si fem una anàlisi dels fets de Ceuta guiant-nos pel sentit tradicional-europeu del concepte de sobirania (més en concret, pel que fa a la inviolabilitat de les fronteres d’un estat), resulta totalment legítim descriure el desgavell com una invasió i, des d’aquest punt de vista, la dreta espanyola i la catalana tindrien tota la legitimitat del món a parlar d’una crisi d’Estat de primer ordre; una europeista a la carta com Giorgia Meloni, que només pateix pel benestar dels vint-i-set socis de la Unió quan la cosa va amb ella, ha seguit fil per randa aquest manual de filosofia política a l’hora de proposar l’expulsió espanyola de Schengen. També ho han fet, només faltaria, Santiago Abascal, que va desembarcar a Ceuta uns dies després de la crisi perquè devia estar-se cascant un finito al seu ranxo, així com els nous fars mediàtics de la ultradreta espanyola, a qui la mateixa gent de Ceuta va expulsar del carrer per pesats.
Ens trobem més aviat davant d’un camp de proves a partir del qual les excolònies d’Europa estan mostrant els ullals als antics amos per desestabilitzar l’ordre mundial
Servidor és fill de la teologia política del segle XVII i comparteix fil per randa aquesta noció immunitària de la sobirania; però de la mateixa forma que considero naïf la pretensió liberal d’afavorir el moviment de persones i mercaderies sense que el benestar de certs països vagi en declivi, també em sembla un pèl surrealista el fet de sospirar per un món escassament porós a nivell migratori. Si un home tan poderós com el president dels Estats Units no pot controlar l’arribada d’immigrants al seu país —ja sigui amb una sèrie de patrulles frontereres curulles d’agents amb molta mala llet o amb una rasa gegant de pedra— doncs ja em direu què pot afer Europa tenint frontera aquosa amb Àfrica. Això no treu cap mena de responsabilitat al tirà del Marroc ni a la parsimònia espanyola, però tots els partits polítics que continuïn veient Europa com un jardí botànic tenen un sentit del realisme bastant desenfocat.
Això de Ceuta és una invasió, doncs? Jo diria que, atès el més que probable retorn de la totalitat d’immigrants al seu país d’origen, ens trobem més aviat davant d’un camp de proves (o per dir-ho a la Baudrillard, d’un simulacre) a partir del qual les excolònies d’Europa estan mostrant els ullals als antics amos per desestabilitzar l’ordre mundial. Per això entenc que, molt en la seva línia catxonda-psicopàtica, Pedro Sánchez decidís que la crisi migratòria era un bon moment per publicitar un vídeo amb les seves cançons preferides de l’any. Al capdavall, s’ha demostrat que la majoria d’immigrants il·legals que entren a Espanya poden transformar-se en ciutadans de pro amb un simple decret del Consell de Ministres; i si algú té temptacions d’enfadar-se, sempre li pots recordar que la major part s’acabaran quedant als Països Catalans, on la gent és massa políticament correcta per protestar.
De moment...