No em refereixo als habitants de Madrid, sinó a com s'ha viscut la notícia en els anomenats “cenacles madrilenys”, aquest microcosmos de no pas més de 5.000 persones que ho saben tot sobre el seu món i molt poc sobre el món, però en tot cas se senten el centre del món.

Els seus criteris són sempre autoreferencials: interpreten qualsevol cosa que passi en funció del que pugui representar per al seu petit univers. Després dels atemptats de París, gairebé totes les trucades que vaig rebre van ser per preguntar-me, en la meva condició d'expert electoral, quants vots li donaria això a Rajoy o com afectaria la campanya de Pedro Sánchez o Pablo Iglesias. I des que dissabte a la tarda es va conèixer la notícia de l'acord amb la CUP i la renúncia de Mas, no he escoltat ni llegit una paraula sobre el que aquest fet pot significar per a la vida dels ciutadans de Catalunya.

“Estan bojos aquests romans” és la frase que va fer famosa l'inoblidable Obèlix. Resumeix bé l'estupor amb què els grups influents de la capital viuen el que està passant a Catalunya en els últims anys. S'han tornat bojos a Catalunya, diuen amb preocupació; i constaten que abans, la versió trasbalsada del nacionalisme era la dels bascos i l'assenyada, la dels catalans, i ara s'ha girat la truita (afortunadament, sense l'ingredient de la violència, que no és un assumpte menor). La veritat és que quan es compara l'actuació política del lehendakari Urkullu amb la d'Artur Mas o la fortalesa del PNB amb l'autodestrucció de Convergència, el resultat és patètic per als segons.

Es donava per feta la repetició d'eleccions a Catalunya, malgrat l'obvietat que repetir les eleccions era objectivament un suïcidi per a l'independentisme en general i per a Convergència en particular. Jo crec que hi havia en això molt de wishful thinking: mentre el guirigall català estigués sense resoldre, hi havia un matalàs per continuar fent política de joguina i ajornant les decisions sobre el guirigall espanyol d'unes eleccions fallides i un Parlament immanejable.

Mentre el guirigall català estigués sense resoldre, hi havia un matalàs per continuar fent política de joguina i ajornant les decisions sobre el guirigall espanyol

Els analistes més refinats han volgut veure-hi una sofisticada maniobra per aprofitar a fons aquest període de bloqueig polític en l'Estat espanyol i produir a tota velocitat fets consumats en el camí de la desconnexió. Alguna cosa hi ha d'això, esclar, però crec que el pacte de dissabte té més a veure amb el pànic d'unes noves eleccions a Catalunya que amb el càlcul estratègic.

En l'espai del PP hi ha sentiments contraposats. La majoria han estat fent el joc a la CUP perquè es mantingués ferm en el seu vet a Mas. Ja se sap que la dreta del barri de Salamanca sempre necessita un anticrist polític amb qui fer vudú. Aquest paper el va complir Zapatero a plena satisfacció i últimament se'l reparteixen entre Artur Mas i Manuela Carmena.

Aquests sectors del PP han quedat, així, decebuts i preocupats. Alguna cosa els deia que el millor era que el “procés” romangués bloquejat ad aeternum, i pensaven –no sense raó– que la causa sobiranista sortiria debilitada i fragmentada d'unes noves eleccions.

En l'espai del PP hi ha sentiments contraposats. La majoria han estat fent el joc a la CUP perquè es mantingués ferm en el seu vet a Mas

Però d'altres han començat a veure una finestra d'oportunitat per al seu propi problema, que és com diantre muntar un govern a Espanya amb 123 diputats, amb Rivera arrossegant els peus i el díscol Sánchez negant-se a cooperar. “Allò de Catalunya” (aquí es denomina així) intensifica la pressió perquè Espanya tingui com més aviat millor un Govern –que només podria ser de gran coalició– i reactiva els anticossos en la societat espanyola als pactes amb nacionalistes.

El món PSOE, per no perdre el costum, està dividit. Les minvants però robustes tropes de Sánchez han vist com es punxava d'un sol cop el globus de la “coalició progressista” que el seu líder havia estat inflant a Lisboa 48 hores abans i al qual viu aferrat com a llanxa salvavides des del 20D. És obvi que les fantasies sobre vots positius o abstencions per part d'Esquerra o CDC s'han evaporat per complet; i allò d'Ada Colau i els altres socis nacionalistes de Podemos s'ha posat encara més envitricollat del que estava, així que ja està clar que no surten els comptes ni a martellades.

Ara cal veure com aguanta Sánchez fins al maig sense que li pengin l'etiqueta de ser el culpable de deixar Espanya sense govern durant sis mesos i que per la seva obstinació calgui repetir unes eleccions que ningú no desitja i que només poden provocar un pas més en la peregrinació del PSOE cap a l'ocàs.

En el costat contrari, els que es volen carregar Sánchez –que curiosament són els qui el van dur al poder sense gairebé conèixer-lo– han contemplat amb secreta alegria com l'estratègia del seu enemic volava pels aires en una sola tarda.

Quan escric això –i ja han passat gairebé 24 hores des que es va saber la notícia–, la direcció federal del PSOE no ha considerat convenient obrir la boca per expressar una opinió sobre l'acord de Catalunya. Es veu que no és gaire important o que és tan important que necessita molta reflexió.

Per a Ciudadanos, aquesta és una ocasió per donar un nou valor al seu paper polític després de la decepció del 20D. És el primer partit de l'oposició en el Parlament de Catalunya; això els atorga un renovat protagonisme i fa obligatori comptar-hi per armar la resposta de les forces constitucionals davant el desafiament secessionista. Una nova prova per al talent polític de Rivera, últimament qüestionat.

La posició d'Iglesias és subalterna a la de Colau: o segueix el pas que li marqui l'alcaldessa de Barcelona o li vola l'aliança

I Pablo Iglesias comença a patir les estrebades inherents a la seva aposta estratègica d'associar Podemos a diversos nacionalismes radicals sense debilitar la seva condició de força política espanyola. En aquest tema, la seva posició és subalterna a la de Colau: o segueix el pas que li marqui l'alcaldessa de Barcelona o li vola l'aliança: i són molts vots i uns quants valuosíssims escons.

Amb tot, el que a mi personalment més m'ha cridat l'atenció del que va passar dissabte han estat dues coses:

La primera, l'immens cinisme de la frase de Mas: “Hem corregit el que les urnes no ens van donar”. El pitjor és que és cert. Però se'ns va mostrant com és.

I el segon, l'humiliant escrit que va firmar la CUP. Tu assumeixes un compromís electoral –no votar la investidura de Mas– i el compleixes; aconsegueixes resistir totes les pressions –les lícites i les il·lícites– i en l'últim segon el teu rival es rendeix; i en lloc de celebrar el que objectivament és una victòria política, firmes un escrit autoinculpatori que pel seu to i llenguatge evoca les sinistres autocrítiques de l'estalinisme, et lligues les mans renunciant a fer oposició –i per tant, firmant un xec en blanc a un govern en què no participes– i lliures dos diputats com a ostatges. Decididament, ja no hi ha revolucionaris com els d'abans.