Cal imaginar el futur abans d’arribar-hi. Cal tenir nostàlgia del futur, per dir-ho a la manera del gran cartellista valencià Josep Renau, especialment en política. Les vivències del trajecte no són exactament aquest futur imaginat, però ens hi aproximen. Són la llum que ens guia fins i tot encara que sapiguem que tal vegada hi haurà algú —potser nosaltres mateixos?— que no aconseguirà arribar a la pròxima estació d’enllaç. Tant és, perquè sense utopia és impossible viure. Una vida sense aquesta concepció imaginada (que no vol dir imaginària) de la societat ideal no té sentit. La utopia no és una “concepció d’un ideal irrealitzable” o un ideal imaginari, com recull la definició del DIEC; no és un “somni”, una “il·lusió” o una “quimera”. És, si de cas, la síntesi arquetípica del que “hauria de ser” segons la nostra manera de pensar i d’entendre el món. Em confesso utòpic perquè tinc ideals. I em sento progressista perquè tinc més nostàlgia del futur que no pas del passat. Em sap més greu no poder viure el que vindrà que recordar velles glòries passades. O si ho volen llegir escrit més poèticament, agafin el vers del conegut sonet de J.V. Foix que fa així: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, que per a mi no és un càndid rampell.

Aplicat a la política, això que acabo de dir de la utopia s’hauria de traduir en l’exposició —i posterior realització— de polítiques públiques reformistes. L’ideal de benestar no pot quedar mai reduït a una estadística, al fet que pugi o baixi l’índex d’atur, posem per cas, que és com la política actual mesura el bé comú. El benestar és el dret a la felicitat, com ja proclamaven els revolucionaris de 1776 quan van escriure la declaració d’independència dels EUA. Durant la discussió parlamentària dels dies 28, 29 i 30 de setembre de 2005 de projecte de l'Estatut de Catalunya, el debat sobre la felicitat tenia aquest mateix rerefons que van donar-li els pares fundadors nord-americans. L’ideal republicà té, precisament, encara ara, l’esperit democràtic i igualitari que tenia el 1813 quan Thomas Jefferson, el tercer president estatunidenc, proclamava que cap llei natural justificava la desigualtat. A mans dels pragmàtics, l’ideal de llibertat es corromp en traduir-lo a una presumpta “articulació política real” despullada de l’esperit contestatari i antidespòtic que hauria de tenir per aproximar-nos a la felicitat.

No cal haver llegit l’assaig de l’irlandès Philip Pettit sobre el republicanisme per saber que els programes polítics republicans —i les propostes normatives subsegüents— que no responguin a una filosofia política d’aquesta mena, de fet no són realment progressistes. Per això a Espanya no abunda el progressisme i el tripartit de dretes, malgrat que aritmèticament no sumi per governar, és majoritari. L’ideal de llibertat queda ofegat per un nacionalisme reaccionari que abona l’arbitrarietat. No sé si l’exprimer ministre José Luis Rodríguez Zapatero va llegir mai realment el llibre de Philip Pettit, tot i que l’esmentava sovint, però està clar que no va arribar a assimilar que el republicanisme, quan és autèntic, recolza en el principi de la llibertat entesa com a absència de dominació o absència de dependència a la voluntat arbitrària d’altres individus o d’altres poders. L’any 2003, quan Pasqual Maragall va arrencar del secretari general del PSOE la promesa que acceptaria la voluntat d’autogovern dels ciutadans de Catalunya expressada a les urnes, Rodríguez Zapatero, llavors a l’oposició, s’hi va comprometre. No dubto que ho fes amb convicció, però l’endemà de guanyar les eleccions va deixar enrere aquella promesa “republicana”. Al segle XVII, en el context de la Guerra dels Segadors i de la breu República Catalana, Pau Claris afirmava que Catalunya vivia esclavitzada per insolents. Gairebé quatre-cents anys després, la insolvència dels governants espanyols es manté intacta, sense sofisticacions de cap mena. 

A mans dels pragmàtics, l’ideal de llibertat es corromp en traduir-lo en una presumpta “articulació política real” despullada de l’esperit contestatari i antidespòtic que hauria de tenir per aproximar-nos a la felicitat

La nostàlgia de Renau és la millor descripció del progrés: saber d’on vens i quins són els teus referents, per poder construir el futur col·lectivament, a peu de carrer, però moguts per la defensa de la “virtut cívica” com a fonament de tot govern (és a dir, un govern que sigui transparent, que reti comptes, i que sigui, també, èticament responsable). Els republicans de veritat són idealistes en el bon sentit de la paraula. Són moderns i són utòpics perquè creuen que la utopia pot tenir una traducció terrenal, quotidiana, que transformi la realitat, amb més o menys dificultats, amb l’objectiu de millorar la vida de les persones. Ser feliç és un dret i no pas un miratge. És l’oasi regat per les aigües subterrànies de l’ideal. Quan algú redueix el concepte de seguretat a les patrulles policials (Manuel Valls, per exemple), és que no és realment republicà. La coacció no genera consens, “la coerció és un mal en ell mateix” —diu Pettit— que redunda en la dominació, que és el càncer que mata la llibertat. Una societat segura és aquella que és capaç de resoldre els conflictes i el dissens que alteren la convivència amb propostes positives. La manca d’habitatge o la llibertat nacional només es poden resoldre si els polítics ofereixen propostes basades en la no-discriminació i la no-dominació.

Quan un ciutadà va a votar hauria de pensar en aquesta mena de coses. Hauria de saber que la democràcia deu més a la contestació que a un procés electoral en concret. Soc dels que defensen un republicanisme possible, “de gas i aigua”, dit a la manera clàssica del socialisme laborista, però, com Pettit, “detesto el romanticisme en política”, que és el que passa quan la pràctica política no està regida per cap ideal i, sobretot, quan algú —un govern o un tribunal, com passa a Espanya— es creu amb el “dret” d’interferir en la capacitat de decidir dels individus. Quan això passa, la democràcia queda reduïda a introduir una papereta dins d’una urna sense que tingui el valor real que hauria de tenir. Impedir votar o dedicar-se al filibusterisme judicial per eliminar els opositors de l’equació electoral —Puigdemont, posem per cas—, és antirepublicà i, per tant, contrari a la democràcia. Tothom sap que fins i tot les dictadures s’amaguen al darrere d’una urna per justificar-se. Franco va fer-ho. I Maduro també ho fa. Però la repressió que aquests dictadors exerceixen sobre els opositors amb les urnes com a coartada no impedeixen veure que les urnes sense democràcia són, simplement, un decorat per justificar l’opressió. Les dictadures electorals són antirepublicanes.

Agustí Colomines
Opinió L'independentisme té ganes de votar Agustí Colomines