El partidisme podria frustrar el sobiranisme. Aquest és un perill real que llastra el moviment sobiranista des de fa molt de temps. El partidisme és tan acusat que ha estat a punt de fer saltar pels aires les entitats de la societat civil. L’afany per controlar-ho tot és, a més, tan exagerat que fins i tot avorreix els militants de base d’uns partits que estan mal dirigits i, el que és pitjor, que pateixen una crisi d’identitat bestial. Els dirigents a sou d’aquests partits, els que raonen moguts pels interessos partidistes, o els “quadres” territorials (quina manera de parlar tan antiga, oi?), no ho reconeixeran mai. Fa molt de temps que aquesta mena de polítics actuen amagats rere un teló i els costa d’escoltar el batec del cor de la gent. Aquesta adhesió cega a un partit ha posat en risc les majories parlamentàries, ha fragmentat el sobiranisme amb maniobres matusseres, ha enviat a la “paperera de la història” polítics compromisos amb la independència o ha impedit la restitució del president Puigdemont. Les culpes estan ben repartides. Tots els partits sobiranistes han contribuït al malestar de la gent amb aquesta nociva lògica de la competició i la divisió que ha dominat l’escena política catalana en un dels períodes més crítics dels darrers quaranta anys.

El 24 de desembre del 2017, vaig publicar en aquest mateix diari un article titulat “Superar el partidisme”. Feia tres dies que s’havien celebrat unes eleccions imposades a Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Rivera, el tripartit del 155, per la UE. En aquelles eleccions, Junts per Catalunya (JxCat) va aconseguir una victòria inesperada, per davant d’ERC i la CUP, els altres dos grups sobiranistes, però per darrere de Cs. La manca d’unitat sobiranista va propiciar que el partit de l’extrema dreta nacionalista espanyola esdevingués la candidatura més votada. El partidisme té aquestes conseqüències i converteix en realitat el mal són que tothom deia voler evitar. Els errors es paguen cars i donen ales als enemics. O ells o nosaltres, perquè en aquest combat no hi ha terme mitjà. Als sobiranistes els persegueix la justícia (?) espanyola i els engarjola pel que pensen i defensen sense violència. Els espanyolistes, en canvi, tenen barra lliure i s’inventen persecucions inexistents. Encara bo que hi ha articulistes que, com John Carlin, posen les coses a lloc. En l’article que va publicar ahir, Carlin rebatia l’afirmació de Soraya Sáez de Santamaría, “La pasionaria del PP”, que a Catalunya es practica l’apartheid: “Sólo supera a Sáenz de Santamaría en grosería el exministro de Defensa del PSOE José Bono, con su repetida insistencia en que los líderes independentistas catalanes son unos nazis”. Qui no té un all, té una ceba.

Els acords entre els partits no són la solució. Això forma part de la vella política. Dels acords a porta tancada. De la política de les tenebres

A les manifestacions sobiranistes —la de dissabte, per exemple—, la multitud crida “unitat, unitat, unitat!” cada vegada que veu passar un polític. La gent està farta del partidisme i de les divisions. Quan algú ho denuncia en veu alta, l’acusen de populista, de voler carregar-se el sistema de partits tradicionals. És que no són aquests mateixos partits els que s’han ensorrat en la misèria? Uns perquè la corrupció els ha ofegat i han hagut d’anar mutant sense un rumb concret, els altres perquè la incoherència els devora i els de més enllà perquè el radicalisme no els deixa veure el bosc. No és que jo ara pretengui “liquidar aquesta complexitat amb solucions màgiques, com les llistes úniques” Això ja s’ha provat i no funciona, escrivia divendres passat el politòleg Jordi Muñoz. Té raó. Els acords entre els partits no són la solució. Això forma part de la vella política. Dels acords a porta tancada. De la política de les tenebres. L’accentuació de les diferències ideològiques i estratègiques entre els partits esdevé en una excusa per a la fragmentació i així debilitar el sobiranisme davant els que l’acusen de racista i nazi.

Que l’independentisme és estructuralment plural no ho nega ningú. Però això no ha impedit crear entitats de la societat civil sobiranista que tenen més socis que tots els partits polítics sobiranistes junts. És una “promesa” d’unitat que no té traducció política. I encara menys electoral. Sovint em pregunto què hauria passat si l’ANC i Òmniun haguessin decidit presentar-se a les eleccions. No ho sé, però el procés s’ha ressentit del partidisme exacerbat i la gent n’està fins al capdamunt. La unitat sobiranista només es pot construir amb el compromís personal dels sobiranistes, dels que no tenen partit i dels que, tot i militar en un grup concret, vulguin aportar el seu granet de sorra. Tota pedra fa paret, diuen els valencians. El moviment polític sobiranista s’ha d’assemblar al moviment cívic que ha convocat les més grans manifestacions d’aquella espectacular convocatòria de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) el febrer del 2006 amb el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir”. No es coneix a Europa cap altra mobilització tan massiva, persistent, pacífica i democràtica com les que ha protagonitzat el sobiranisme en la darrera dècada. La unitat sobiranista es construirà des de la base i no als despatxos.