La primera alcaldessa de Catalunya, vull dir la primera dona que va ocupar aquest càrrec elegida democràticament per sufragi universal, va ser una mestra d’escola, filla de la immigració castellana, anomenada Nativitad Yarza Planas. A les eleccions del 14 de gener de 1934 va ser elegida alcaldessa de Bellprat, un llogarret a prop del castell de Queralt, a la comarca de l’Anoia. Yarza havia nascut a Valladolid el 24 de desembre de 1872 però es va criar a Catalunya. Els seus pares, que tenien orígens aragonesos, navarresos i mallorquins, l’any 1877 es van traslladar a Barcelona seguint el destí del cap de família, que era sabater de l’Exèrcit. Natividad va estudiar magisteri a Osca i el 1906 va començar a exercir de mestra a Santa Margarida de Montbui, un poble a prop d’Igualada. Després d’anar d’una escola a una altra, el 1930 va ser nomenada mestra titular de l’escola de Bellprat.

Arran de la proclamació de la Segona República, Nativitad Yarza es va afiliar al Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), el grup liderat pel tarragoní Marcel·lí Domingo (1884-1939), que també era el ministre d’Instrucció Pública del nou govern. El marcel·linisme va ser un fenomen molt peculiar de les terres de l’Ebre —estudiat per Josep Sancho i anteriorment per Xavier Pujadas— que va entrar en crisi, precisament, després de les eleccions legislatives del 1933 que va guanyar la dreta a tot l’Estat. Yarza admirava Domingo, però el 1934, quan aquella dona amb profunds ideals republicans, regeneracionistes i feministes va guanyar l’alcaldia, va fer-ho integrada en una candidatura d’ERC, tot i que el 1933 ja presidia en nom del PRRS la comissió gestora municipal de Bellprat.

Només fa 85 anys d’aquesta fita i encara estem a les beceroles. A les eleccions municipals del 2015, dels 947 municipis que té el país, només 172 tenen al capdavant de l’ajuntament una alcaldessa. Això situa els consistoris catalans a la cua de la resta de l'Estat —els sisens començant per baix—, tot i que la llei catalana d'igualtat obliga a la representació paritària, és a dir, a garantir una presència de dones i homes segons la qual cap sexe no superi el 60% del conjunt ni sigui inferior al 40%. A ningú li preocupa que no es compleixi la llei!

L’únic consol, si és que es pot dir així, és que les eleccions del 2015 van invertir la tendència, que es mantenia des de la recuperació dels ajuntaments democràtics, que les dones eren alcaldesses d’ajuntaments majoritàriament petits. En aquelles eleccions, ciutats com Barcelona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet o Girona van fer alcaldesses a dones de gran caràcter. A més, al voltant del 42% dels municipis que tenen entre 50.000 i més de 500.000 habitants estan encapçalats per una dona. Esperem que continuï així després del 26-M o que augmenti el percentatge i que pugui superar el fet que tan sols un 26% dels ajuntaments catalans compleixen els paràmetres de la llei d'igualtat. Un 59% dels municipis no assoleixen els objectius de paritat i hi ha un 6% de consistoris que no tenen cap dona. Escandalós! Cal capgirar el municipalisme que en molts indrets encara està dominat per mascles alfa de la vella escola.

Les bones líders, si ho són de veritat, no eviten el conflicte, fins i tot poden provocar-lo, però hi apliquen una forma de resolució que no passa per posar el ovaris damunt la taula

Aquest hauria de ser el segle de les dones. Però les dades estadístiques de què disposem demostren que encara som lluny d’aquest ideal. De fet, les dades corroboren les desigualtats entre dones i homes a Catalunya i que en alguns aspectes anem cap enrere. Si no fos perquè la JEC va interferir de manera molt grollera en el debat televisiu de les eleccions europees, l’escàndol hauria d’haver estat que en el plató de TV3 no hi havia cap dona. I això passa massa sovint, encara que a Barcelona, per exemple, tres dones competeixin per l’alcaldia. És un miratge, perquè encara hi ha qui té la temptació de convertir les dones que despunten en política en un complement de bijuteria masculina. Els lideratges femenins són el futur. Quan servidor era director de l’EAPC vam programar un curs sobre aquesta mena de lideratge amb la intenció de promoure l’ascens de dones directives a l’administració catalana, que com tothom sap està feminitzada per baix però no per dalt. Vam programar la jornada amb Valkiria, un centre d’innovació laboral, ubicat al 22@ i dirigit per Yolanda Triviño, basant-nos en els valors humanistes i els anomenats soft skills. Malgrat la intervenció de la Generalitat, la jornada es va poder celebrar, el 22 de novembre de 2018, a l’Espai Bital de l’Hospitalet, però jo ja havia estat destituït pel 155 i em va saber molt de greu no poder-hi assistir. Com també em sap greu no haver pogut acabar la feina de renovació de l’Escola. L’esperit reformista és té o no es té. I hi ha qui no el té mai malgrat el proclami.

Deixem-ho córrer! Simon Dolan, un dels ponents en aquell acte, defensa que les dones dirigents són més conciliadores i tenen una major ductilitat que els homes perquè saben explicar millor les raons dels seus actes. Que sigui així no ens hauria de fer caure en la caricatura benèvola que els homes King-Kong apliquen a les dones. Les bones líders, si ho són de veritat, no eviten el conflicte, fins i tot poden provocar-lo, però hi apliquen una forma de resolució que no passa per posar el ovaris damunt la taula. L’expressió “per collons” és cosa d’homes. Tot està per fer, doncs.

Nativitad Yarza va durar poc com a alcaldessa. L’agost de 1934 va obtenir una plaça de mestra a la Pobla de Claramunt i va dimitir el càrrec, que va quedar vacant fins després dels Fets d’Octubre. Llavors va ser substituïda, seguint les disposicions de l’autoritat militar, per un home, Josep Solé. Yarza va abandonar ERC, però no la militància política. Quan va esclatar la Guerra Civil es va allistar, tot i l’edat que tenia, 63 anys, a la Columna Trueba-Del Barrio, organitzada pel PSUC i la UGT, sindicat al qual militava. Quan les milícies van integrar-se a l’Exèrcit Popular, Yarza va retornar a Barcelona i va passar a formar part del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), una institució creada per decret de 27 de juliol de 1936 a Barcelona, dirigida per la UGT i la CNT, amb la finalitat d’iniciar una escola nova, única, gratuïta, laica, amb coeducació i en llengua catalana, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana.

En acabar el conflicte, Yarza s’exilià a França on va viure fins a la seva mort, a l’hospital de La Grave, a Tolosa de Llenguadoc, el 16 de febrer de 1960. A França, diguem-ne que hi va sobreviure gràcies al suport de l’Spanish Refugee Aid (SRA), una organització nord-americana privada d'ajuda als refugiats espanyols al sud de França que va ser fundada a Nova York el gener de 1953 per la milionària filantropa —de filiació més o menys trotskista— Nancy Macdonald (1910-1996). El gran Pau Casals (1876-1973) va ser patró d’aquesta fundació i va fer mans i mànigues per fer la vida més fàcil als exiliats. Yarza va ser una pionera en un context en què la veu de les dones estava controlada pels capellans i ofegada pels marits. Ara l’ofec és d’una altra mena, però segueix viu, com demostren les dades. La guerra va canviar la vida d’aquella dona racionalista i republicana que havia arribat a Catalunya amb quatre anys. A França ja només va poder treballar de planxadora. El seu sacrifici no va ser debades. Cap sacrifici no ho és si hi ha qui sap recollir-ne el llegat.