No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos atacar la gloriosa unidad de la patria española; antes por el contrario, deseamos fortificarla y consolidarla; pero entendemos que para lograrlo no es buen camino ahogar y destruir la vida regional para substituirla por la del centro, sino que creemos que lo conveniente al par que justo, es dar expansión, desarrollo y vida espontánea y libre a las diversas provincias de España para que de todas partes de la península salga la gloria y la grandeza de la nación española”. Clar i en espanyol!.

Aquest és el primer paràgraf de la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, l’anomenat Memorial de Greuges, el primer acte polític del catalanisme a Espanya. Data del 1885 i va redactar-lo Valentí Almirall després de la celebració d’un acte a la Llotja de Barcelona amb la participació de diverses organitzacions econòmiques de la burgesia catalana (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional, etc.), destacades institucions culturals del país (Consistori dels Jocs Florals) i algunes entitats catalanistes de caire culturalista. Si llegeixen el document sencer, s’adonaran que de dalt a baix és una reivindicació de la personalitat de Catalunya sense posar en qüestió l’Estat. Almirall, que era republicà, federal i d’esquerres, volia modificar l’organització de l’Estat espanyol per encaixar-hi Catalunya almenys tal com era en l’època anterior al 1714. El seu ideari no era independentista, però buscava que la burgesia catalana, que era l’única que en aquell temps comptava políticament, trenqués la seva relació amb els partits espanyols i apostés per un catalanisme que es convertís, com així va ser, en un dels factors de modernització de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Però la reacció a Madrid contra aquest manifest va ser furibunda. Irracional, com ara, i on el catalanisme declarava l’amor a Espanya, ells només hi van saber veure la llavor del separatisme.

Almirall era un home tossut i sorrut, però en el seu llibre doctrinal Lo Catalanisme (1886) declarava, clarivident, que “el catalanisme regionalista no se satisfà amb un senzill canvi de govern ni d’institucions, sinó que aspira a molt més”. Calia impulsar, per tant, una forta tasca d’agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una associació política interclassista que esdevingués l’instrument per encarar les eleccions i derrotar el caciquisme i l’oligarquia que dominava l’Estat. El meu amic Josep Pich, professor a la UPF, el 2002 va dedicar una molt bona monografia al Centre Català, que s’ha de considerar el primer artefacte polític del catalanisme, creat el 1882. Des de llavors que el catalanisme, despullat de tota vel·leïtat sobiranista, ha actuat de la mateixa manera a Madrid. El catalanisme, si em permeten dir-ho així, és una variant fallida de l’espanyolisme, sobretot perquè des del principi va haver d’aguantar les envestides del nacionalisme espanyol excloent. Els poso un exemple per acabar la part històrica d’aquest article. El 6 de novembre de 1886 el president de l’Ateneo de Madrid, el literat i polític Gaspar Núñez de Arce, va pronunciar un conegut discurs amb el qual analitzava —millor dit: valorava i menystenia— el catalanisme: “Desde sus primeros asomos literarios hasta sus últimas ruidosas manifestaciones, es como podremos apreciar con exactitud su verdadero propósito, el cual no es otro que el de crear, con los miembros palpitantes de la patria despedazada, inverosímiles organismos soberanos, cuando más, ligados entre si como una especie de Consejo anfictiónico, cada cual con poder ejecutivo propio, con Cortes soberanas, con administración distinta, con Códigos exclusivos, y si el caso lo requiere, hasta con diferentes lenguas”. El 1901, quan el liberal Francisco Silvela era cap del govern, qualificava el catalanisme de malaltia nerviosa. O sigui, de bogeria.

Preocupar-se avui per les repúbliques espanyoles és tornar al programa d’Almirall. Aquest camí ja l’hem fet sense èxit

De tot això ja fa més d’un segle, i, tanmateix, a pesar del rebuig, el catalanisme ha insistit, com si fos una maledicció bíblica, en l’autoflagel·lació, que els unionistes transformen en victimisme, moguts per l’ideal almirallià, proclamat el 1879 des de les pàgines del Diari Català, segons el qual “Catalunya, germana, no madrastra, de les demés regions espanyoles, estarà unida amb totes elles pels llaços de sang i del carinyo, no pels de la imposició i la violència”. El 2010 es va acabar la paciència de molts catalans. I aquest catalanisme “bonista”, somiat, vaig escriure en l’anterior article, no tornarà, s’hi posin com si posin els glosadors de Joan Maragall. “L’escolta Espanya” del poeta ha caducat i, per tant, la transformació sobiranista del vell catalanisme té al davant el repte de definir avui com s’ha de produir la ruptura amb Espanya, l’adéu definitiu, que era la sortida que també apuntaven els versos finals de l’oda. Per això els vells diputats autonomistes ja no serveixen per dirigir aquesta feina. Si el pobre Dr. Robert va haver de sentir-se a dir a l’hemicicle de la carrera de San Jerónimo que era un sediciós separatista perquè defensava les Bases de Manresa de 1892, que no era altra cosa que la versió retrògrada del que havia plantejat Almirall, imaginin-se ara què diran dels diputats sobiranistes que s’asseguin als hemicicles del Congrés i el Senat la premsa i els partits nacionalistes espanyols, que ho són tots.

A Madrid no s’hi ha d’anar a bloquejar res, perquè seria la reducció apolítica del programa de ruptura que ha de dominar l’agenda catalana. Aquesta és la qüestió. Quan els diputats i senadors sobiranistes catalans agafin l’AVE per anar a Madrid no poden fer el mateix que faran aquells que no ho són, que, com el PSC o En Comú Podem, subordinen l’agenda catalana als interessos del partit mare, que és el que pren les decisions de veritat. El sobiranisme, que al capdavall només pot ser sinònim d’independentisme, ha de fer política. I tan polític és negociar una investidura amb un programa real de recuperació democràtica, com impedir la formació d’un govern que sigui perjudicial per a l’acció política independentista. La política de ruptura amb Espanya no és una carrera de 100 metres. No ho era ni abans ni ara. Això que Gabriel Rufián, el noi de les 155 monedes de plata, ha après pels efectes de la repressió, cal que ens ho fiquem al cap per estalviar-nos els sermons dels saberuts articulistes de l’antiga sociovergència —i de la corrupció, no ho oblidem— i per evitar que l’Estat torni a enganyar-nos amb promeses de mal comprar.

Preocupar-se avui per les repúbliques espanyoles és tornar al programa d’Almirall. Aquest camí ja l’hem fet sense èxit i convertir-lo en l’eix de l’acció a Madrid esdevindria el taló d’Aquil·les del sobiranisme. Ho seria tant o més que l’eixelebrada pretensió d’acudir a Madrid per bloquejar no se sap què quan, de fet, ERC, JxCat i el Front Republicà van a la seva i s’exposen a debilitar la força que s’obtingui per la manca d’unitat i per la malaltissa competència entre partits. Si l’agenda política de l’independentisme l’imposa Pedro Sánchez i La Vanguardia, segur que els independentistes aniran a Madrid i no hi tindran cap paper. Si la dominen ells, aleshores podran prendre les decisions més favorables als seus interessos per aconseguir el dret a l’autodeterminació. No serà cosa de dos o tres dies, no siguem ingenus un altre cop, però tampoc no anirà més enllà d’una legislatura si som capaços de continuar provocant la inestabilitat del sistema. Comprenc que als conservadors aquest escenari els faci pànic, però és l’única manera de forçar l’Estat a negociar alguna cosa. I mentrestant, estaria bé que a Catalunya el govern autonòmic no s’oblidés de governar tot posant en relleu els dèficits de l’autogovern, que és la raó per la qual el vell catalanisme s’ha transformat, després de la condemna de més de cent anys i d’un dia a treballs forçats per reformar Espanya, en un moviment independentista interclassista i democràtic. Només ens falta que els del Foment entenguin, com van entendre-ho els seus avantpassats, que si no s’apunten a l’onada popular sobiranista esdevindran residuals, súbdits del nord-est peninsular. Un no-res absolut.