A Catalunya la democràcia està en perill. Tenim un Parlament, però no tenim Govern des que el 27 d’octubre una coalició de conservadors, socialistes i extrema dreta va aprovar al Senat espanyol la dissolució del Parlament, la destitució del Govern i la deposició del president de la Generalitat de Catalunya mitjançant una interpretació abusiva de l’article 155 de la Constitució. Convé recordar de tant en tant aquest episodi perquè no qualli la mentida que els portaveus catalans dels conservadors, els socialistes i l’extrema dreta volen imposar. Diuen que el 155 és culpa dels sobiranistes i que es manté viu perquè els sobiranistes no es posen d’acord per formar govern. Això és mentida, directament. L’ascens de l’autoritarisme a Europa, que és una tònica general, consisteix precisament en la voluntat d’alguns grups polítics de combatre les idees dels altres amb mentides. En culpar algú altre de les decisions negatives que van adoptant. Contra els immigrants o contra els sobiranistes catalans, posem per cas. S’hauria de poder ser unionista i demòcrata a la vegada. Però aquesta suma sembla impossible. Negar que a l’Espanya d’avui hi ha presos polítics i exiliats és com negar, per exemple, que també n’hi ha a Cuba o a Veneçuela o a Turquia. Carles Puigdemont és a l’exili per un conflicte polític i no pas per ser un delinqüent que ha robat el botí del tren de Glasgow.

A Espanya, com en molts altres estats europeus, l’extrema dreta està marcant el ritme del relat polític

A Espanya, com en molts altres estats europeus, l’extrema dreta està marcant el ritme del relat polític. L’està condicionant tant, que porta els antics conservadors i molts socialistes a abraçar l’ideari de la nova extrema dreta, que no és estrictament feixista, com als anys trenta del segle XX, però que és igualment antidemocràtica i agressiva. Com que fa por el “judici del poble”, que és l’essència de qualsevol democràcia madura —perquè el poble vota i és el poble el que ha de decidir—, l’extremisme de dreta s’inventa que hi ha qui vol atemptar contra l’estat servint-se, precisament, de la democràcia. I com que ja se sap que qui se salta les normes és un delinqüent, cal considerar delinqüents els sobiranistes catalans. Aquest és el relat. És per això que es busca la complicitat dels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, el control dels quals a Espanya és absolut, com es pot constatar en la unanimitat amb la qual tracten els esdeveniments a Catalunya o el final definitiu, per dissolució, d’ETA. La manca d’un pensament crític, que tan sols troba refugi en alguna capçalera digital minoritària, destrueix la democràcia. L’enfonsa en el pensament neojoseantonià de la FAES, que avui impregna amb el sofre falangista tant el partit d’Albert Rivera, com antics periodistes i professors universitaris d’esquerres o el Rei. Tots són “patriotes” espanyols que s’enfronten als “espanyols” desviats, traïdors, embrutits pel nacionalisme mesquí de bascos i catalans. Així és com també cal interpretar l’avís de Rajoy al Govern Valencià perquè no segueixi “l’exemple” de “divisió” i “enfrontament” de Catalunya. Rajoy va fer aquest advertiment a Alacant per carregar contra la llei de plurilingüisme educatiu aprovada per la Generalitat valenciana el mes de febrer, i va acompanyar-ho d’una altra amenaça, encara que no ho sembli: “Estem disposats a dialogar abans de recórrer a la norma”. Tots vostès saben a quina “norma” es refereix i com entén el diàleg el PP.

En la dècada dels anys vuitanta del segle XX, el filòsof alemany Jürgen Habermas va difondre el concepte de “patriotisme constitucional”, formulat pel també filòsof Dolf Sternberger el 1979, coincidint amb el 30è aniversari de la constitució de la República Federal. Era una proposta per a Alemanya, que responia a la problemàtica històrica alemanya per assimilar els efectes del nazisme i, sobretot, de la memòria de l’Holocaust. Aznar i els propagandistes de la FAES van manllevar aquesta idea, que el PSOE havia introduït a Espanya de la mà d’Emilio Lamo de Espinosa o d’Andrés de Blas Guerrero, per interpretar-la malament. Fins i tot van donar-li la volta. És clar que als seminaris de la FAES hi han menjat sopes molts intel·lectuals considerats d’esquerra, fins i tot comunistes. Per a Habermas, el “patriotisme constitucional” era una proposta dirigida a superar la idea de Bildung, la idea de la gran civilització alemanya en la qual es va fonamentar el nazisme. Era impossible construir una memòria en comú dels alemanys, assegurava el filòsof, amb la memòria de l’Holocaust encara viva. Calia, per tant, cercar un concepte nou que superés la “memòria penedida” dels alemanys i fos positiva, adaptada al moment present. El patriotisme que proposava Habermas no era tan sols “constitucional”, sinó que volia ser “contractual”. Els alemanys només podrien superar la “memòria penedida” del nacionalisme difós pels nazis amb aquest patriotisme emanat de la fidelitat a la nova Constitució.

Aznar i els propagandistes de la FAES van manllevar la idea del patriotisme consitucional, que el PSOE havia introduït a Espanya

El professor Rafael Aracil, que va ser un gran mestre per a mi, explicava a les seves classes que els intel·lectuals de l’esquerra espanyola van adoptar la idea de Habermas per intentar superar la pròpia “memòria penedida”, la del nacionalcatolicisme franquista que la Transició no va aconseguir enterrar. Per a l’esquerra espanyola la derrota de la Transició havia comportat assumir una “memòria avergonyida”. Això és el que va capgirar José María Aznar, el pare de l’extrema dreta espanyola actual. Va “dignificar” el franquisme. És per això que sobre el Camp de la Bota s’hi vol construir un hotel amb spa, eliminant la memòria dels 1.734 afusellats pels “nacionals” (els “patriotes”) franquistes, amb l’alegria de l’alcalde socialista de Sant Adrià de Besòs, Joan Callau, mentre que Viena disposa d’un bonic memorial, a la cèntrica plaça dels Jueus, dedicat a homenatjar les víctimes del darrer pogrom antisemita dels austríacs aris. La memòria de la intolerància és la memòria d’Europa. Hi ha qui sap assumir-ho i hi ha qui no.

L’any 2001, el PP d’Aznar va incorporar al seu ideari el “patriotisme constitucional”, a partir d’una ponència redactada per un suposat moderat, Josep Piqué, i una extremista basca, María San Gil. De fet, la cosa venia de més lluny, dels laments patriòtics d’alguns professors universitaris vinculats als conservadors —o als socialistes, com he dit— que consideraven que l’Estat de les Autonomies havia anat massa lluny i que això feia impossible la projecció d’Espanya com una potència més —i sobretot orgullosa— en l’ordre mundial. L’obsessió d’Aznar per participar en la guerra de l’Iraq responia a la mateixa lògica. Al rebrot patriòtic. A partir del segon govern Aznar, el més radical, aquest va ser el nou mantra espanyolista. Va posar la llavor d’un cultiu que creixeria desordenat, però que va créixer, durant el període governamental de José Luis Rodríguez Zapatero, un frívol polític socialista que va prometre coses que va ser incapaç de defensar, com ara l’Estatut català de 2006. Els conservadors i la nova extrema dreta podien presumir que tenien un programa, els socialistes només repetien velles paraules del progressisme més tronat. I així els va ara, que amb Pedro Sánchez són un mer apèndix de l’autoritarisme de dretes que domina a Espanya. Són una bandera i un puny. No-res, al capdavall.

En el darrer ple del Parlament de Catalunya, durant el qual es va aprovar la reforma de la llei de la Presidència, vaig sentir com una diputada conservadora, aquella que sempre va com si estigués al setè cel, es dirigia a una diputada de Junts per Catalunya per aclarir-li que ella no era “nacionalista”, sinó “patriota”. No va definir cap dels dos conceptes, però estava clar que el primer era negatiu i el segon tenia connotacions positives. Si pensés una mica, aquesta diputada sabria que això de la “Pàtria” pot ser entès a la manera del novel·lista Fernando Aramburu, el funàmbul, qui li dona un sentit més aviat negatiu a mans dels abertzales (literalment “partidaris de la pàtria”) bascos, o bé es pot entendre a la manera de la pel·lícula de Joan Frank Charansonnet sobre la llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, un Braveheart a la catalana. La “Pàtria” és polièdrica, i el patriotisme només té sentit perquè arrenca de la nació que el fonamenta. I aquí és on comença la discrepància.

El patriotisme espanyol no és de cap manera inclusiu. Al contrari. Es basa en la centrifugació del pluralisme

John Gray, bon coneixedor del període d’entreguerres, va deixar escrit que abans de la Primera Guerra Mundial la Monarquia Austrohongaresa (la monarquia dual establerta per la reforma constitucional de 1867 que en alemany en diuen Ausgleich) era percebuda per bona part dels seus súbdits —búlgars, eslovacs, bohemis, bosnians, etc.— com un “presó de pobles”. Quan aquella vella monarquia va esclatar pels efectes de la derrota de 1918, la sensació d’orfenesa va perdurar durant anys. Churchill va reclamar moltes vegades que es reconstruís aquell imperi per poder contenir la “revolució” bolxevic. Claudio Magris, l’escriptor del Danubi, va idealitzar el predomini de la cultura germànica sota l’Imperi Austríac amb la difusió d’un nou concepte, Mitteleuropa, escrit sempre en alemany, amb el qual va defensar que en aquella regió existia una “noció de comunitat, d’unitat”. Al capdavall de cultura i de civilització. El comunisme, que en molts aspectes va ser una forma de nacionalisme als estats centreeuropeus, es va encarregar de desmentir aquest predomini alemany i fins i tot d’erradicar-lo.

El patriotisme espanyol no és de cap manera inclusiu. Al contrari. Es basa en la centrifugació del pluralisme. Del pluralisme lingüístic, per començar, que els ofèn. Per això els “patriotes” espanyols ataquen l’escola catalana o l’existència exitosa de TV3. Per això Rajoy amenaça els valencians. Però és que en el cas dels catalans, el “patriotisme constitucional” espanyol es vol imposar per la via de la repressió pura i dura. Aplicant mètodes violents contra la democràcia. És per aquesta raó que diputats indocumentats i ignorants —ja siguin conservadors, socialistes o de l’extrema dreta— proclamen reiteradament des del faristol del Parlament que els dies 6 i 8 de setembre la majoria parlamentària sobiranista va protagonitzar un cop d’estat a Catalunya amb l’aprovació de la llei 19/2017, que regulava la celebració del referèndum d’autodeterminació, i 20/2017, de transitorietat jurídica i fundacional de la República. Cal llegir-les per evitar dir bestieses. Algú pot argumentar, i potser li donaré la raó, que intentar canviar el règim jurídic de Catalunya per la via pacífica i parlamentària era idealista. Ho va ser, està clar. Però ens equivocaríem si creguéssim que el problema va ser la unilateralitat d’aquella decisió. Encara que la majoria parlamentària hagués representat el 70% o més de l’electorat, la resposta dels espanyols —i ho formulo així perquè la reacció dels conservadors, dels socialistes i dels extremistes de dreta o d’esquerra va ser unànime— hauria estat la mateixa, com també ha estat idèntic l’escepticisme i la decepció dels partits unionistes espanyols davant la dissolució d’ETA. Europa i el món celebra i acompanya la fi del terrorisme basc menys els espanyols. Abans d’aplicar “la norma”, com diria Rajoy, cal aplicar la irracionalitat. El patriotisme imperial. Aquesta és la qüestió.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat