És un tòpic que continua repetint-se després de cada elecció. Molts partits cauen en el patetisme de Marta Pascal, que amb menys de cinc mil vots es creu l’alternativa a no se sap què, i busquen condicionar les negociacions postelectorals magnificant la seva força. Pedro Sánchez ha gosat afirmar, sense que les dades ho avalin i lluny de reconèixer la victòria en vots i escons del bloc independentista, que la “victòria clamorosa” de Salvador Illa avala la necessitat de constituir un govern progressista, liderat pel PSC, amb els comuns. Entre els dos partits només sumen quaranta-un diputats i, per tant, aquest govern és inviable inclús en segona volta, quan el candidat a la presidència tan sols necessita més vots a favor que no pas en contra. La suma no dona ni que s’hi afegís Vox, apel·lant al “antes roja que rota” dels franquistes, o la CUP, amb l’argument contrari. La repetició a Catalunya de la coalició dels partits que sostenen el govern espanyol necessitaria setze o divuit diputats més per arribar als seixanta-vuit necessaris. L’única fórmula per arribar constituir en miniatura “el govern més progressista del món” seria que ERC s’apuntés a la maniobra. Llavors sí que la reedició del tripartit superaria de llarg el llindar de la majoria absoluta. Però ERC ja ha negat aquesta possibilitat per “activa, per passiva i per perifràstica”, com li agrada dir a Salvador Illa referint-se a un possible suport de Vox als socialistes per frenar el separatisme.

El sector federalista d’ERC, que de moment ha fracassat en la seva intenció de carregar-se Pere Aragonès en cas que perdés davant de Junts, fa com els socialistes i també escampa la idea que és possible constituir un govern independentista i progressista sense la participació de Junts. Gabriel Rufián, que sempre que intervé al Congrés dels Diputats ho fa amb un gran ressentiment envers Junts, l’altre dia es va inventar una altra majoria fake, aquesta vegada amb un tripartit diferent: ERC (33), CUP (9) i En Comú-Podem (8). Només cal saber sumar per constatar, un cop més, que aquest tripartit, que els publicistes dels comuns refusarien anomenar poligoner, no arriba a la majoria absoluta. Els continuen faltant divuit escons. Com que no m’imagino que un govern com aquest tingués el suport de Vox, el PP o Cs, els republicans només poden aspirar a convèncer Junts. Llavors la pregunta seria: a canvi de què? Un suport extern seria un suïcidi per al grup de Laura Borràs. Si Pere Aragonès vol que triomfi la seva proposta de pactar un govern ampli, cal que faci callar els perdonavides del seu partit i als que equiparen Junts amb Vox, com fan des de la nit de les eleccions alguns personatges de l'entorn d'ERC, En Comú-Podem i el PSOE. Junts, els agradi o no, té un suport electoral que està a anys llum de la CUP o dels comuns. És un partit, majoritàriament de centreesquerra, que no té cap necessitat d’alçar el puny perquè no és marxista. ERC també faria bé d’acceptar que la CUP s’ha beneficiat una altra vegada del descontentament amb ells i Junts de molts votants independentistes i no pas perquè, com els comuns, es proclamin més d’esquerra que ningú.

El més coherent és que ERC, Junts i la CUP pactin un Govern i una mesa del Parlament, que és el pas previ, que uneixi els qui tenen el mateix objectiu: la independència de Catalunya

Les majories són les que són. En una piulada tan brillant com sintètica, el politòleg Sergi Pardos-Prado, catedràtic de la Universitat de Glasgow, ha resumit els diversos blocs i el pes percentual de cada un després de les darreres eleccions. Així doncs, i començant pel principi, per la contradicció principal, el bloc independentista (ERC+Junts+CUP+PDeCAT) representa el 50,73%, mentre que l’unionisme (PSC+ECP+PP+Cs+Vox) arriba al 47%. En el bloc independentista, la línia dura (Junts+CUP), entesa com el sector que no descarta la unilateralitat, aplega el 26,71% i la línia moderada (ERC+PDeCAT), l’independentisme slow, el 24,02%. En el camp unionista, la divisió entre radicals (PP+Cs+Vox) i moderats (PSC+ECP) es reparteix en un 17,11% i un 29,91%, respectivament. Els partidaris del referèndum (ERC+Junts+CUP+PDeCAT+ECP) reuneixen el 57,6% dels ciutadans que van anar a votar el 14-F. Junts i la CUP, doncs, estan més a prop en l’estratègia per avançar cap a la independència que no pas la CUP respecte d’ERC, però tots tres partits són l’ànima de l’independentisme que avui té representació parlamentària. Estan condemnats a entendre’s, si no és que els federalistes d’ERC aconsegueixen imposar-se i obliguen el partit a adoptar una estratègia que, en comptes de pensar en Catalunya, miri cap a la Moncloa i Pablo Iglesias. En els 80 anys d’història del benemèrit partit republicà no seria la primera vegada que això ha passat. El 6 d’octubre de 1934 ja es va produir aquesta mateixa contradicció i van imposar-se els federalistes que van incitar a la revolta institucional catalana contra la CEDA, previ pacte amb el PSOE de Largo Caballero.

Junts i ERC han perdut gairebé mig milió de vots respecte del 2017. Hi ha molts motius que justifiquen l’alta abstenció, que ha perjudicat l’independentisme, però encara més l’unionisme (Illa no ha assolit els 36 diputats de Ciutadans i només ha pescat uns quaranta-sis mil vots dels més de nou-cents mil que ha perdut Ciutadans). L’efecte resistència del 2017 que va fer guanyar Junts s’ha esvaït per l’esgotament dels electors que estan farts de les travetes entre els que se suposa que són companys de lluita. A la presó, a l’exili o esperant judici només hi ha militants d’ERC, de Junts, de la CUP, dels CDR, de l’ANC i d’Òmnium, perquè la lluita és, aquesta vegada sí, realment compartida. Els comuns s’alien sovint amb la dreta per rebentar l’independentisme, com va passar a l’Ajuntament de Barcelona. Per tant, el més coherent és que ERC, Junts i la CUP pactin un Govern i una mesa del Parlament, que és el pas previ, que uneixi els qui tenen el mateix objectiu: la independència de Catalunya. A falta d’un SNP català, almenys que els tres grups independentistes acordin la constitució d’un govern d’unitat nacional, que és la majoria real, que no faci perdre més suports.