Ernest Maragall ha de ser el nou alcalde de Barcelona. Després del recompte electoral, l’únic que importa és qui ha guanyat. Tots els altres són els perdedors. Aquesta afirmació, que atribueixen a Winston Churchill i no sé si és d’ell, com moltes altres que no va pronunciar mai, tanmateix resumeix molt bé què va passar el proppassat diumenge. Maragall va superar les altres candidatures amb solvència. Les primeres reaccions, incloent-hi les llàgrimes, solen ser les més sinceres, perquè són les més emocionals, derivades de com li ha quedat el cos a cada contendent. Diumenge, ben entrada la nit, els comuns van sortir a reconèixer que havien perdut encara que ho fessin amb aquella superioritat arrogant de les esquerres “salvadores” de la humanitat. Els del PSUC ja eren així, una mica perdonavides. El fet és, però, que Colau va perdre —i ho va reconèixer amb llàgrimes als ulls— i Maragall va obtenir una victòria molt ajustada, però al capdavall va ser una victòria inapel·lable.

Ernest Maragall no és independentista, com no ho és, si em permeten que ho digui com una mera descripció i no pas com una crítica, Joan Tardà, l’avalador de la candidatura Ara Repúbliques amb EH Bildu i el BNG. Ho vaig escriure la mateixa nit electoral en el meu article de valoració, "Guanya Puigdemont, adeu CDC", i torno a repetir-ho: ERC ha fet un gir copernicà en la seva estratègia i ha passat de condemnar tots els que dubtaven de l’aventura de proclamar la República Catalana sense paracaigudes a propugnar un complet replegament sobiranista per assolir, segons Pere Aragonès, “majories àmplies que representin la majoria del 3-O”. La candidatura d’Ernest Maragall es va plantejar així i la incorporació d’Elisenda Alemany i Miquel Puig, també. Com ja vaig escriure, si ERC hagués incorporat un independentista de soca-rel al tercer lloc, probablement avui la seva victòria no seria qüestionada per ningú. Hauria arrasat i a Maragall no li hauria calgut lamentar l’absència de la CUP en el nou consistori. De vegades els spin doctors són incapaços de veure les coses més òbvies.

Com que l’aritmètica és la que és, caldrà que JxCat admeti que el soci majoritari d’ERC serà Ada Colau

S’atribueix a Churchill una altra frase lapidària, si bé aquest cop és una fina ironia sobre els polítics. El polític —apuntava el premier britànic— ha de ser capaç de predir què passarà demà, el proper mes i l'any que ve, i d’explicar després les raons per les quals no va produir-se el que s’havia predit. D’això se’n diu tenir estratègia i acollir-se a l’autocrítica. La política és l’art de les oportunitats i no tothom sap predir-les i, encara menys, aprofitar-les. Deia Lenin a Un pas endavant, dos passos enrere (1904), polemitzant amb els menxevics, que el partit no s’havia de construir de baix cap a dalt, sinó de dalt a baix. Lenin creia en les avantguardes, l’independentisme, almenys fins ara, ha cregut tot el contrari. És per això que les bases d’Esquerra són independentistes i victoregen amb crits d’independència els èxits dels dirigents que, com Maragall, no pronuncien mai el mot. I és precisament per això que Ernest Maragall ha de ser alcalde amb els vots —regalats, si cal— de JxCat. Cap independentista no pot posar més problemes dels que ja té ERC per fer alcalde un senyor que representa electors netament independentistes. Si servidor tingués alguna influència entre els dirigents actuals de JxCat, que no l'hi té, els recomanaria ajudar Maragall en el seu propòsit de formar un govern estable compartit amb ERC i BComú. Molts dels electors d’esquerres de Junts no en farien pas fàstics.

L’alternativa a Maragall és aquesta proposta estrambòtica, sorgida dels ambients més antiindependentistes, que pretén fer alcaldessa Ada Colau amb el suport del PSC i Cs (o potser amb l’escissió de Valls i els dos independents que ara també són regidors). No dubto que el sector dels comuns més feroçment anticatalanista —els Raimundo Viejo, Paola Lo Cascio i companyia— estaria encantat de pactar amb la dreta nacionalista espanyola per aturar l’independentisme, al capdavall també s’ha mostrat indiferent davant la repressió, com si aquests pretesos “revolucionaris” vinguessin a dir que els independentistes es mereixien el càstig per haver gosat desafiar l’Estat. Però una cosa és aquesta minoria fanàtica i espanyolista i una altra gent com Joan Subirats, Jordi Martí o el meu antic alumne Jordi Rabassa, biògraf de Josep Dencàs, gent d’esquerra i catalanista —i fins i tot independentista. Quin viatge més lamentable hauria fet el socialista Jordi Martí, que va plegar del PSC per les mateixes raons que va fer-ho Ernest Maragall! De més verdes en maduren, ho sé. Però, de moment, no crec que aquest pacte sigui viable.

Per tant, i per concloure, Ernest Maragall ha de ser alcalde de Barcelona amb el suport dels dos grups independentistes. Però com que l’aritmètica és la que és, caldrà que JxCat admeti que el soci majoritari d’ERC serà Ada Colau. Si a Joan Subirats li queda una mica de la intel·ligència de la seva antiga militància a Bandera Roja i el PSUC i a Elsa Artadi la sagacitat del 21-D, tots dos recomanarien a Ernest Maragall que fes com Narcís Serra l’any 1979, quan PSC, PSUC, CiU i ERC van compartir cartipàs i per això Pasqual Maragall va ser nomenat tinent d’alcalde d’Organització i Planificació Administrativa i el comunista Josep Miquel Abad i el convergent Josep Maria Cullell van ocupar les tinències de Planificació i Programació i d’Hisenda i Pressupostos, respectivament. Al mític dirigent de la CONC Justiniano Martínez, regidor d’Empreses Municipals, no li va saber gens de greu de governar —perquè això també és el que cal ara— braç a braç amb el burgès Joan Hortalà, avui president de la Borsa de Barcelona, però llavors regidor d’ERC i encarregat de Serveis Municipals.