Al segle XVI —o això diuen—, campava pels camins rurals la Santa Hermandad, un cos de seguretat amb un uniforme que consistia en una camisa verda, llarga fins al maluc, amb unes mànigues que sortien per les cises d’una armilla de pell. Sembla que els membres del cos eren bastant ineficaços, de manera que, quan arribaven al poble en qüestió, els malfactors havien fugit o bé la gent del poble ja havia solucionat l’embolic pel seu compte. D’aquí ve que el poble encunyés l’al·locució “¡a buenas horas mangas verdes! com a sinònim d’una acció inoperant, inútil, o que arriba a deshora. Una dita que té en català un equivalent molt més expressiu: “Quan fou mort el combregaren”. O sigui, una hòstia per al cadàver. Miquel Iceta demana “cortesia parlamentària” als partits independentistes perquè se’l designi senador autonòmic quan no hi ha res a fer, després que el gener d’enguany el líder socialista votés a favor de suspendre com a diputat el MHP Carles Puigdemont. Iceta és, sovint, el bomber piròman. Al primer secretari del PSC se li atribueixen moltes virtuts, però cap no li ha servit per ajudar a resoldre el conflicte sobiranista. Al contrari. Les seves maniobres només han valgut per donar cobertura a la repressió. “Jo ho he intentat”, sembla que va dir en el seu moment, abans del 27-O, però ben bé no se sap què va intentar fer.

Totes les biografies tenen moltes cares. La dels morts només una, especialment si compten amb el favor —i el fervor— de l’establishment. Els elogis fúnebres dedicats a Alfredo Pérez Rubalcaba han estat de vergonya aliena, amb oblits clamorosos. El 1993, Felipe González va confiar a Rubalcaba el Ministeri de la Presidència i el càrrec de portaveu del govern espanyol. Així és com es va convertir en la veu de l’Executiu en la legislatura en la qual el felipisme va acabar per descompondre’s entre grans escàndols, dels GAL als papers del Cesid, passant pels serrells de Filesa o la fugida de Roldán. Des de la sala de premsa del Consell de Ministres, va posar rostre al terrible declivi que va anar patint aquell govern fins a acabar derrotat a les eleccions de 1996. Un divendres rere l’altre, Rubalcaba posava cara a la pitjor conculcació de drets polítics, si descomptem les accions actuals contra els independentistes catalans, que el PSOE de “Pel canvi” va cometre contra la democràcia espanyola. En aquell govern també hi treballava Miquel Iceta, ocupant la plaça de director del Departament d’Anàlisi del gabinet de la Presidència del Govern (1991-1995), i després la de subdirector del mateix gabinet (1995-1996). Alguna cosa devia saber sobre quina mena de martingales es cuinaven allà dins. Totes aquelles trampes van posar fi a la “il·lusió” de 1982.

Si Iceta volia presidir el Senat per la porta amagada dels senadors autonòmics, primer hauria d’haver intentat una aproximació cap als independentistes

Iceta és un polític de la vella escola. Li agrada moure’s en cercles sense públic i en els salons privats del poder. Té molta retòrica, això no ho dubta ningú. I desvergonyiment. Però “els temps estan canviant” i Iceta, tan aficionat com és al ball, hauria de recordar els versos de la cançó de Bob Dylan que va suposar un himne generacional ara fa més de cinquanta anys: “Veniu senadors, congressistes / si us plau escolteu la crida / i no us quedeu al llindar, / no bloquegeu l’entrada, / perquè resultarà ferit / el que s’oposi, / fora hi ha una batalla / furibunda / aviat copejarà les vostres finestres / i cruixiran els vostres murs”. A Catalunya i Espanya portem una dècada de tremolors i “muralles humanes”. La cortesia es va perdre el dia que uns polítics van decidir acabar amb l’autonomia catalana i deposar al Govern legítim fent ús de la majoria al Senat. Iceta va plorar amb llàgrimes de cocodril i la prova que les seves llàgrimes eren falses va donar-la el dia que es va mantenir impàvid assegut al seu escó, grapejant el mòbil, mentre els diputats de la majoria independentista i sobiranista aplaudien entusiasmats els familiars dels presos polítics presents a la tribuna de la cambra catalana.

Si Iceta volia presidir el Senat per la porta amagada dels senadors autonòmics (per cert, ¿en quin moment JxCat retirarà la confiança a aquesta altra senadora autonòmica anomenada Marta Pascal?), primer hauria d’haver intentat una aproximació cap als independentistes. El mal del PSC és que el seu valor es mesura per la fortalesa del PSOE i això és, precisament, el que ha destruït un partit que s’ha autoobligat a actuar a Catalunya com el baluard del socialisme espanyol. Iceta és un bon rondallaire, però no és tan bon polític com asseguren els propagandistes del “pareu màquines!”. No enyorin els polítics que ara exalta aquest nou establishment. Ells van organitzar el terrorisme d’Estat, la corrupció, la guerra de l’Iraq i el rescat dels bancs després de proclamar l’existència de brots verds que no veia ningú. Ells també van ser els que es van carregar l’Estatut del 2006 (promogut per un socialista “rebel”) i són ells els que mantenen Catalunya sota un règim fiscal que és un veritable espoli. S’ha acabat la cortesia, Don Miguel. O almenys se li ha acabat el crèdit entre els que defensen la llibertat.