Fa dècades que els veïns del nord de la Ribera d'Ebre conviuen amb les centrals nuclears d'Ascó. Conviuen i en viuen. A Ascó com enlloc. I en menor mesura, els pobles del voltant. Flix, Vinebre, Riba-roja d'Ebre, les Móres o la Torre de l'Espanyol. Els torredans, coneguts com a rabosses, solen dir que a Ascó lliguen els gossos amb llonganisses pel manà de diners que flueix al poble com a compensació per tenir-hi la central. Inclosos xecs regal de quatre xifres cada any per a cada família. Amb raó, el rapitenc Lluís Salvadó va ser un dels pioners a plantejar un impost a les nuclears per afavorir el conjunt del territori.

Les centrals són a peu del Tormo, el cim de la Torre de l'Espanyol que presideix la contrada. Des d'allí també es divisa l'Ebre i, per tot, parcs eòlics.

Hi ha molins de vent a totes les serres. Fan una electricitat neta, sant i senya de les renovables encara que tots els molins de Catalunya junts ni remotament igualen la capacitat elèctrica d'Ascó.

D'aquesta electricitat en viu Catalunya sencera, la que no tira de combustibles fòssils, que és una àmplia majoria. Fa basarda pensar que es parli d'emergència climàtica i que cada cop que s'impulsa un projecte de renovables hi hagi protestes i contestació en nom i defensa del medi ambient. La contradicció és tan notable com l'absència de molins de vent a les comarques gironines mentre les de l'Ebre en tenen arreu.

Quan el principal problema mediambiental són les emissions de CO2 —i no les nuclears— resulta paradoxal que en lloc d'estar frenèticament impulsant la substitució dels combustibles fòssils per renovables assistim a protestes, per tot, com les de contraris al Parc Eòlic de l'Empordà, el que també explica per quin motiu Catalunya és al furgó de cua peninsular en la implantació de renovables.

Quan el principal problema mediambiental són les emissions de CO2 —i no les nuclears— resulta paradoxal que en lloc d'estar frenèticament impulsant la substitució dels combustibles fòssils per renovables assistim a protestes

A Teresa Jordà, consellera d’Acció Climàtica, la van esbroncar a Roses per haver defensat el Parc Eòlic a 25 kms de la costa. El món al revés. Si de cas, l'haurien d'haver reprovat justament per no tenir-lo ja en marxa. Parlem d'emergència climàtica, ens esglaiem, ens n'omplim la boca per després, a la pràctica, actuar com si volguéssim assistir impertèrrits a l'escalfament global. Sempre hi ha un motiu, un pretext, per evitar que a prop de casa ens hi posin molins de vent. A l'Ebre, sí. A l'Empordanet, cotxe, moto i iot cremant benzina.

El problema de la Ribera és que si demà apaguessin Ascó no hi ha cap alternativa econòmica. Clar que tampoc per a la Catalunya que demanda electricitat.

Als països escandinaus, en la pionera Suècia a l'hora de vetar l’energia nuclear, s’ha produït un gir copernicà, tornen a apostar per les nuclears. I no només per evitar la dependència energètica del gas (i petroli) rus, també perquè ara consideren que el mal menor —tot i els seus riscos— és l’energia nuclear.

Ascó hauria de tancar el 2030 després de l’enèsima pròrroga. Al pas que anem, amb la paupèrrima implantació de les renovables, que no hàgim de forçar una nova pròrroga a la nuclear d’Ascó i no seran precisament els veïns de la Ribera d’Ebre els que protestin malgrat que si fos pel nombre de molins de vent que tenen podrien ser autosuficients. Ells, sí.

O Catalunya es posa les piles —mai més ben dit— com a país o acabarem pregant per mantenir les nuclears que, d’altra banda, és l’aposta pregona d’una part del moviment ecologista europeu. Això sí, a l’Empordà seguiran sense molins de vent, no fos cas que unes aspes mar endins els hi espatllin el paisatge.