Abstenció: un càstig autoinfligit

Un dels grans avantatges de l'aproximació democràtica als problemes consisteix en el fet que tot, absolutament tot, es pot —fins i tot s'hauria de— debatre. En el fons, es tracta d'un aspecte essencial de qualsevol plantejament democràtic i així ha de ser assumit, encara que no ens agradi o no ens convingui el que altres puguin plantejar o pretendre... Mentre la discussió es trobi dins d'aquest marc, tindrà legitimitat.

Això, que ha de ser una màxima a l'hora d'aproximar-nos als diferents plantejaments amb què ens anem topant, és també aplicable a aquella iniciativa que a Catalunya va promoure l'abstenció en les passades eleccions municipals i, amb més alegria, la proposa per a les eleccions estatals convocades per al proper 23 de juliol.

En democràcia no es pot desqualificar ni aquesta opinió ni la contrària; ambdues opcions, votar o no votar, són legítimes i, per tant, dignes de respecte. Una altra cosa molt diferent és que una i l'altra condueixin al mateix resultat i m'explicaré.

Entenc, fins i tot en bona part comparteixo, la decepció que molts tenen amb els diferents partits polítics i, des d'aquesta perspectiva, puc entendre que un nombre determinat de ciutadans considerin que és necessari castigar-los d'alguna manera, però el tema és fer-ho d'una manera que no impliqui un autocàstig.

Es tracta tant d'una sensació com d'una reacció perfectament legítimes, perquè els polítics no poden assumir que tinguin el nostre suport captiu o incondicionat. Els ciutadans podem, fins i tot és imperatiu, exigir al màxim als qui es postulen per representar-nos i si traeixen les promeses donades o les incompleixen, no haurien d'esperar que, a més, els premiem. Dit més clarament, la nostra força com a ciutadans és la nostra capacitat de decidir i de donar o treure la confiança en cada cita electoral, en funció de l'acompliment dels nostres representants.

A partir d'aquesta decisió, les opcions són múltiples i variades i cadascú ha de valorar com vol exigir responsabilitats a aquells que hagi votat anteriorment o com vol manifestar el seu desinterès amb la via seguida per la seva opció política precedent.

Es pot votar un altre partit polític, es pot votar el mateix, encara que sigui amb una pinça al nas, es pot votar nul, es pot votar en blanc o, finalment, un es pot abstenir. Cada opció té els seus pros i les seves contres i, per tant, cal analitzar aquests avantatges i desavantatges abans de decantar-se per una de les opcions que he exposat.

L'abstenció, en un sistema en el qual el vot és obligatori, no només seria una opció política molt vàlida, sinó que també seria un acte de desobediència civil; en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un regal al contrari i un càstig autoinfligit

Votar un altre partit diferent del votat en les eleccions prèvies és una manifestació directa, clara i inqüestionable de la decepció que s'hagi patit, però, en determinats casos, també es pot entendre com decantar-se per l'opció menys dolenta (vot útil), que és una cosa que, en principi, només coneix íntimament qui ha optat per l'esmentada alternativa.

Votar el mateix partit té dues interpretacions possibles: que es continua confiant en aquesta opció política o —i això és una cosa que només sabrà cada votant íntimament— ho ha fet per ser l'opció menys dolenta (vot útil).

Votar nul o en blanc es pot deure a múltiples factors que van des de l'error tècnic del votant fins a la clara expressió que vol que el seu vot compti, però no lliurar-lo a cap opció política determinada.

Finalment, sempre queda l'opció de l'abstenció, que alguns reclamen com la millor alternativa des de la perspectiva de l'independentisme. El problema és que l'abstenció té un recorregut escàs i amb molts pares o mares.

En un sistema electoral en el qual votar no és obligatori sinó potestatiu, com l'imperant a l'Estat, l'abstenció sempre és una variable electoral que, en termes numèrics, resulta molt complex atribuir a ningú. En totes les eleccions hi ha un percentatge elevat de ciutadans que no van a votar i això reflecteix el grau de participació en les eleccions, però no permet atribuir-li cap causa més enllà de les merament especulatives.

Les raons per les quals els ciutadans no van a votar (abstenció) són múltiples i molt variades i, no en tinc cap dubte, en les pròximes eleccions estatals, les del 23 de juliol, un factor no menor serà que es faran en període estival. Saber, amb certesa, si l'augment de l'abstenció es deu a una voluntat política o al simple fet d'estar de vacances resultarà impossible, més enllà de voler donar l'explicació que cadascú desitgi.

Si baixa la participació, encara que només sigui a Catalunya, com podrem saber que aquesta baixada és producte d'un acte de rebuig d'uns determinats partits polítics o que era un bon dia per anar a la platja? Com sabrem si aquesta potencial baixada de la participació es deu a la data en què s'han convocat les eleccions, al rebuig dels partits independentistes o a la manifesta voluntat d'un grup concret de persones de generar un nou espai polític?

Tots coneixem la resposta: mai no ho sabrem i, per tant, pares o mares de l'abstenció seran els qui se l'atribueixin, però, en realitat, no serà més que una xifra òrfena a la qual no es podrà atribuir cap paternitat o maternitat.

D'altra banda, i tenint en compte que l'abstenció no passa a formar part del còmput electoral, serem davant d'una opció que, més enllà de l'anècdota, de la mateixa nit electoral, no tindrà cap recorregut en termes de pressió política a partir d'aquell dia.

Si baixa la participació, encara que només sigui a Catalunya, com podrem saber que aquesta baixada és producte d'un acte de rebuig d'uns determinats partits polítics o que era un bon dia per anar a la platja?

L'abstenció no compta, simplement no existeix a efectes de repartir els escons en joc, però, en situacions de conflicte, com el que es viu a Catalunya, acabarà beneficiant els partits espanyolistes i això és fàcil d'explicar.

La crida a l'abstenció no s'està gestant des de l'entorn dels partits nacionals o estatals, que, a més, estan demanant als seus votants que vagin massivament a votar o que facin vot útil en aquesta direcció; l'abstenció està sent convocada des de sectors de l'independentisme i, per tant, només restaran vots en aquest àmbit, amb el consegüent benefici per als partits nacionals que, passades les eleccions, ja tindran el titular: l'independentisme s'enfonsa i baixa x punts.

Si creix el suport a l'abstenció, a les urnes hi haurà menys vots independentistes i això no només constituirà un relat guanyador per al nacionalisme espanyol, sinó que, a més, tindrà un efecte psicològic de derrota per a l'independentisme... Serà com disparar-se al peu, una cosa que el nacionalisme espanyol celebrarà tant com asseure's a una taula en la qual no es negociï res.

Dit més clarament: així com en principi ningú no pot atribuir-se la maternitat o paternitat de l'abstenció, el resultat que es generi a partir d'aquesta sí que serà aprofitat pels qui fa anys que procuren la divisió i/o desaparició de l'independentisme.

L'abstenció, en un sistema en el qual el vot és obligatori, no només seria una opció política molt vàlida, sinó que també seria un acte de desobediència civil al qual segurament m'afegiria; en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un regal al contrari i un càstig autoinfligit de difícil o impossible justificació.

Una altra cosa molt diferent és que si el que es pretén és castigar la traïció, l'engany o la decepció causada alhora que reforçar, des de la més gran de les exigències, la postura independentista es faci a través de l'opció que més els dol i que, sens dubte, no és l'abstenció.