Fa poc s'han conegut dades de l'OCDE sobre les absències per malaltia entre treballadors a temps complet a Europa. La comparació crida l'atenció. Noruega encapçala la llista, amb 5,7 setmanes a l'any d'absència per malaltia. A l'extrem contrari apareix Grècia, on els treballadors amb prou feines assoleixen una cinquena part d'una setmana. Entre els últims se situen països que, per tòpics o prejudicis habituals, molts potser col·locarien en posicions més elevades, com Itàlia, Hongria o Polònia. No obstant això, Espanya conquereix el tercer lloc, amb aproximadament cinc setmanes anuals de baixa per malaltia.
La dada mereix una reflexió seriosa, més enllà de convertir-se en arma llancívola entre partits, com s'ha vist aquests dies. Ara que Alemanya es planteja revisar què passa amb les baixes laborals al seu país, quan ronda les 3,5 setmanes d'absència anual, Espanya també hauria d'encarar aquest debat, sense convertir el treballador malalt en sospitós per sistema, però també reconeixent que el nostre nivell d'absentisme és alt, costa diners i afecta la productivitat, a l'organització de les empreses i, en el cas del sector públic, també al contribuent. A Catalunya, un errat intent recent va ser retirat davant les queixes plantejades.
Cal fer diverses precisions. Una baixa laboral no és, per definició, un abús. Moltes responen a malalties reals, a diagnòstics tardans o a tractaments que s'allarguen per la lentitud del sistema sanitari. Ignorar això seria injust, com seria ingenu negar que el disseny dels incentius importa. Quan el cost individual d'absentar-se es redueix molt o desapareix per complet —mentre el cost col·lectiu es reparteix entre empreses, cotitzants i contribuents—, el sistema pot acabar afavorint comportaments oportunistes.
La normativa general a Espanya estableix que, en les baixes per malaltia comuna o accident no laboral, el treballador no cobra prestació durant els tres primers dies, llevat que el conveni o l'empresa millorin aquesta cobertura. A partir del quart dia i fins al vintè es percep, amb caràcter general, el 60% de la base reguladora; des del dia 21, el 75%. En els accidents de treball o malalties professionals, la protecció és diferent i més favorable. Però aquesta regla general molts cops queda corregida per convenis col·lectius, acords d'empresa o complements específics que eleven la prestació fins al 100% del salari. Això passa de manera especialment rellevant en el sector públic. D'ençà del 2018, a l'Administració General de l'Estat es complementen les baixes per incapacitat temporal des del primer dia fins a assolir el 100% de les retribucions ordinàries. A moltes comunitats autònomes, ajuntaments i organismes públics passa una cosa molt semblant. Dit d'una altra manera: bona part dels treballadors públics no pateixen cap minva salarial real quan cursen baixa, si més no en llurs retribucions fixes o ordinàries. I aquesta diferència no és menor, perquè parlem d'un col·lectiu ampli, amb gran estabilitat laboral i finançat per tots.
Cal afrontar l'absentisme; no per perseguir el malalt, sinó per protegir-lo i desincentivar l'oportunista
La major part dels estudis que relacionen les baixes laborals amb el seu nivell de cobertura econòmica suggereixen que on la protecció és més generosa, les baixes tendeixen a augmentar. Sens dubte, influeixen altres dades, com l'edat, la salut mental, les llistes d'espera, l'estabilitat de l'ocupació, la cultura laboral, la qualitat de l'atenció mèdica o el grau de control administratiu. Però negar que també ho és el grau de cobertura econòmica de la baixa resultaria hipòcrita.
La solució, però, no és senzilla. Sempre paguen justos per pecadors. Si s'eliminen sense més ni més els complements dels primers dies, hi haurà persones que no agafin la baixa, encara que la necessitin, bé per por de perdre ingressos, bé per precarietat, bé per responsabilitat mal entesa. Això també té costos: contagis, empitjorament de malalties, menys rendiment i més presentisme. Per això el raonable seria avançar cap a un sistema més ben calibrat. Més control mèdic quan hi hagi baixes reiterades. Més bon seguiment dels processos llargs. Possibilitat real de baixes parcials o reincorporacions graduals quan l'estat de salut ho permeti. La proposta de Feijóo sobre l'avaluació específica dels complements automàtics que converteixen la baixa en una situació econòmicament indistingible del treball efectiu no és frívola. I, per descomptat, caldria reduir els temps sanitaris, perquè una part de l'absentisme no es deu al fet que el treballador vulgui estar de baixa, sinó al fet que triga setmanes o mesos a rebre una prova, una consulta o un tractament.
També caldria mirar amb més atenció la diferència entre assalariats i autònoms. Dir que l'absentisme entre els autònoms és nul seria exagerat, però sí que sembla clar que és molt menor. I això no passa perquè els autònoms siguin biològicament més resistents ni moralment superiors, sinó perquè els seus incentius són radicalment diferents: si no treballen, moltes vegades no ingressen; i si s'absenten, poden no tenir relleu.
Ah, i que ningú digui que l'absentisme és una manera indirecta de compensar la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris. Si els sous són baixos, el problema s'ha d'abordar mitjançant productivitat, negociació salarial, fiscalitat, competència, formació, organització del treball o repartiment eficient dels marges empresarials. Però convertir la baixa laboral en una compensació informal dels salaris baixos té la mateixa eficàcia econòmica que un tret al peu. Danya la productivitat, tensa els qui sí que van a treballar, encareix el sistema i alimenta una cultura d'irresponsabilitat que acaba perjudicant tothom.
L'absentisme no ha de ser tabú. Cal afrontar-lo, no per perseguir el malalt, sinó per protegir-lo i desincentivar l'oportunista. No per desmuntar l'Estat social, sinó per impedir-ne el deteriorament per abús, automatisme o descontrol.