Just abans d’escriure aquest article faig un exercici, que podeu fer vosaltres ara mateix. Entro en un portal immobiliari de referència i busco un pis de lloguer a l’Eixample. Aquest districte és el més poblat de Barcelona; hi ha censades 274.636 persones, i per tant necessàriament hi deu haver molta mobilitat i molta gent buscant-hi un pis de lloguer. És un districte de classes mitjanes i de famílies, de tota la vida i de nouvinguts. Probablement és el districte que més s’assembla al conjunt de la nostra capital. Posem per cas que tinc una família de quatre membres i, per tant, poso, al cercador, els següents paràmetres: un mínim de 80 metres quadrats (res de l’altre món), tres habitacions (una per a la parella i una per a cada fill) i un preu màxim de 1.500 euros de lloguer al mes. Resultat: 6 habitatges. Si busco un pis com aquest però el meu pressupost són 1.300 euros al mes, només en queda un. Per sota ja no en queda cap. Aquesta és avui la realitat del mercat de lloguer a la ciutat de Barcelona, més enllà de la propaganda, la fantasia i el dogmatisme. El mercat no està devastat: el mercat està incinerat.

Ho he mirat perquè aquesta setmana s’han fet públiques noves dades del mercat de lloguer al conjunt de l’Estat. Les dades fan esgarrifar, però no són cap sorpresa. La ciutat de Barcelona ja és la més cara per als llogaters, amb un preu mitjà (mitjà!) de 30,13 euros per metre quadrat. Això vol dir que un pis de 100 metres quadrats es lloga, de mitjana, a 3.000 euros al mes. Increïble. No farem esment detallat aquí de les raons d’aquesta escalada, però sí que podem dir-ne algunes: la regulació del mercat de lloguer habitual sense regular el lloguer de temporada; les dificultats i el cost que té treure algú que no paga el lloguer; l’amenaça de multes colossals si un arrendador supera els topalls (encara que sigui per error), i el risc dels canvis legislatius anunciats mitjançant els quals els lloguers passaran a ser indefinits i, per tant, els arrendadors no podran recuperar el seu pis de manera àgil i senzilla. L’Administració ha decidit que el problema l’han de resoldre els arrendadors, i no pas l’Administració, cosa que hauria de fer construint habitatge de lloguer protegit i donant garanties suficients i equitatives a les dues parts.

Persones que complementaven el sou amb un o dos lloguers, avui podrien arribar a viure’n

Una conseqüència divertida de tot aquest desgavell és que l’esquerra dogmàtica ha aconseguit convertir en realitat allò que fa anys que proclamaven; qui avui té un o dos pisos de propietat a Barcelona és una persona rica, a efectes pràctics. Han aconseguit que allò que fins ara et situava en la classe mitjana et col·loqui en una situació de gran seguretat i benestar. Persones que complementaven el sou amb un o dos lloguers, avui podrien arribar a viure’n, convertint-se, ara sí, en els famosos “rendistes” dels quals tant parlen. És la profecia autocomplerta per part dels comuns i els seus sindicats instrumentals. I no és pas perquè aquests petits propietaris hagin fet res. Al contrari, tot ho ha fet l’Administració amb les seves polítiques no només errònies, sinó absolutament contraproduents i mai avaluades, que s’han traduït en una reducció del parc i, en conseqüència, en un increment del preu (regla bàsica del mercat).

En aquest context, la propaganda de l’esquerra dogmàtica segueix acusant els fons voltor i els grans tenidors del fracàs de les seves polítiques. Per això cal recordar, un cop més, que la majoria de pisos llogats no pertanyen a grans tenidors. Segons les dades de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, en aquesta demarcació els arrendadors que només lloguen un habitatge són el 76,7% per cent del total i representen el 39,8% dels pisos llogats. Si mirem els propietaris de fins a quatre habitatges llogats, representen el 95,5% dels arrendadors i suposen el 63,3% del parc disponible. La resta són persones o empreses que tenen cinc o més habitatges llogats. Hi ha grans tenidors i fons voltor? És clar que sí. Són majoria? És clar que no.

El resultat de tot plegat és que, al meu entorn, detecto que tothom qui té un pis disponible per llogar ho fa només a familiars i amics, encara que sigui a un lloguer menor. La confiança és fonamental en el mercat de lloguer, i atès que l’Administració no només no en genera, sinó que genera desconfiança entre arrendadors i llogaters, la gent es busca la vida per una altra banda. Si tenen un vincle d’amistat o familiar amb el llogater, s’asseguren no només que el pis estarà ben cuidat, sinó que el podran recuperar fàcilment si el necessiten en cas de necessitat econòmica, separació o emancipació dels fills. Per no parlar de la garantia de cobrament, que en el cas d’un familiar o un amic sempre és més gran. Com sempre, el mercat sempre s’acaba regulant, en aquest cas al marge de les agències immobiliàries i els topalls. Els perjudicats? Les classes mitjanes, les famílies treballadores, els joves que es volen emancipar i les classes populars. Enhorabona als dogmàtics per aquest èxit; han aconseguit que l’ascensor social funcioni a tota màquina, però només cap avall.