Els científics solem posar un nom propi als objectes singulars que estudiem, molt més als subjectes. Els personalitzem perquè són importants per a nosaltres; els fem encara més únics i propers. Això és el que passa també amb els fòssils. Yuka és el nom que se li va donar a una cria de mamut d’uns 39.000 anys d’antiguitat, segons les últimes datacions, que va ser descobert amb la descongelació del permagel (permafrost) a una allunyada regió de la Sibèria propera a l'Àrtic. Yuka va morir de congelació, segurament després de ser atacada per lleons de les cavernes, i va morir tan ràpidament i va quedar congelat tan ràpidament que encara hi havia restes de sang líquida per les seves venes quan el van trobar. Com us vaig explicar en un altre article, es va intentar “revifar” cèl·lules de la seva pell, cultivant-les al laboratori i dins d’un ratolí, però, tot i que hi havia moviments intracel·lulars, el DNA estava massa fragmentat i trossejat i no se’n van sortir.
Els científics van assumir que es tractava d’una femella, perquè l’anàlisi externa del cos no va permetre descobrir genitals masculins, i d’aquí el nom Yuka. Doncs bé, en una fita tècnicament difícil, s’ha pogut extreure ARN dels músculs congelats —i recordeu, moooooolt antics de Yuka. Això semblava una fita inassolible, perquè el DNA és una molècula molt més estable que l’RNA, i ja és molt difícil obtenir DNA de qualitat de mostres antigues, el que s’anomena DNA antic. Svante Paäbo va rebre el Premi Nobel de Medicina l’any 2022 justament perquè ell i el seu equip van desenvolupar protocols que permetien obtenir DNA antic d’ossos fòssils de neandertal i de denissovà (hominins ja extingits). Fins al moment, el DNA antic que s’ha pogut estudiar és de fa uns 2,5 milions d’anys, i és DNA ambiental, extret de sondes que perforen el gel de Groenlàndia i només permet esbrinar quines espècies hi havia, de forma genèrica, perquè els àcids nucleics es degraden amb el temps.
L'RNA de la Yuka i de dos altres exemplars de mamut excepcionalment ben conservats, també congelats al permagel, ens permeten obrir una finestra del temps al passat
Doncs bé, com que l’RNA encara és més làbil i es degrada dins dels teixits vius amb rapidesa, sempre s’ha cregut que no es podria obtenir de cap animal tan antic com Yuka. En animals, amb teixits tous, hi ha pocs casos d’extracció d’RNA antic amb èxit: en un humà congelat a les glaceres del Tirol (el famós Ötzi, l’home de gel, d’uns 4.500 anys d’antiguitat) i d’un exemplar de cadell de llop, també congelat al permafrost siberià, de fa uns 14.000 anys. L'RNA de la Yuka i de dos altres exemplars de mamut excepcionalment ben conservats, també congelats al permagel, ens permeten obrir una finestra del temps al passat per saber, no solament quines instruccions genètiques tenien (això ho diu el DNA), sinó com i quan es llegien aquestes instruccions; és a dir, ens ofereixen dades d’expressió gènica. Ara podem saber si els gens que s’expressen a múscul, o a pell, són els mateixos en mamuts que en elefants asiàtics; si s’expressen en la mateixa quantitat, i si es regulen de la mateixa manera. Si amb l’ADN sabem els ingredients d’una recepta, amb l’ARN sabem com es combinen i quins són els passos de la recepta.
Científics especialistes en paleogenòmica de Suècia van demanar ajut als seus col·legues russos, com a col·laboradores d’aquest treball. Cal recordar que 10 dels exemplars de mamut recuperats del permagel estan dipositats en institucions acadèmiques russes. D’aquests 10 exemplars, se'n van enviar petites mostres (com de la mida d’una ungla) per a aquest estudi, i només 3 estaven prou ben conservats —particularment Yuka— per identificar-ne RNA als seus teixits. També van extreure DNA per poder-ne fer la comparació, ja que un dels possibles problemes amb les mostres antigues és la contaminació humana, tant amb DNA i RNA humà com amb el d’altres animals. Els investigadors van haver de posar a punt tècniques analítiques de precisió per assegurar la fiabilitat dels seus resultats. Evidentment, que l’RNA mostrava signes de degradació a causa del temps transcorregut, però les dades que van obtenir mostraven que l’RNA era de mamut (molt proper al DNA d’elefant asiàtic, però amb mutacions puntuals pròpies de la seva espècie), que era RNA processat corresponent als gens expressats en múscul, i també a expressió de gens de resposta a estrès, la qual cosa no ens ha d’estranyar si la pobra cria de mamut havia sigut atacada per lleons poc abans.
La notícia anecdòtica és que també van demostrar que Yuka no era femella, sinó que era mascle, com demostra la detecció del cromosoma Y al DNA genòmic i l’RNA de gens localitzats al cromosoma Y als teixits analitzats.
Els investigadors d’aquest estudi pensen que el seu treball demostra que es pot obtenir RNA antic de moltes mostres que fins ara no s’analitzaven i que aquestes dades ens ajudaran a completar el coneixement que tenim de les espècies extingides, i també de les actuals, per comparació. Fins i tot creuen que seria interessant estudiar les restes que es vagin identificant del permagel, per tal d’identificar RNA de virus com ara la grip o possibles coronavirus antics, per comprendre’n l’evolució. Com podeu veure, els avenços tècnics i l'aparició de mostres biològiques excepcionalment conservades ens permetran obtenir noves peces del trencaclosques genètic de la biodiversitat dels animals extints i extants.