La ultradreta està desfermada a Alemanya i un fantasma recorre l’Europa que es rearma. AfD lidera les enquestes a Alemanya, i els de Marine Le Pen ho fan a França. Al Regne Unit, hi ha manifestacions contra els immigrants i Nigel Farage continua creixent. A Itàlia, ja governa Giorgia Meloni. A Espanya, creix l’expectativa electoral de Vox. I, fins i tot a Catalunya, creix Aliança Catalana. I qui vota a aquests partits és gent jove, d'entre 18 i 30 anys. No és una moda. És un canvi de paradigma perillós, i quan passen aquestes coses al món, Espanya acostuma a ser un laboratori.
Ho estem veient aquests dies. El Madrid del "No Pasarán" lidera les protestes al món contra el sàtrapa Netanyahu parant tota una Vuelta a Espanya i a la política s’ha instal·lat un llenguatge guerracivilista des d’abans de l’estiu, però que es va amplificant aquesta tardor imminent. Europa mira de reüll als anys trenta. I no és sobrer que recordem el que va passar. Que va començar, per cert, molts anys abans.
Al Teatro Valle Inclán de Madrid es torna a representar 1936, amb direcció d’Andrés Lima i dramatúrgia d’Albert Boronat. El punt de partida és l’estiu del 1936. Els Jocs Olímpics de Berlín s’anuncien per a l’1 d’agost. Però l’Espanya republicana els boicoteja, no sé si us sona, i preveu per al 19 de juliol les Olimpíades Populars a l’actual Estadi Olímpic.
L'obra hauria de ser d’obligat visionat per a tots aquells que, frívolament, obliden les conseqüències del que va passar després dels convulsos anys vint i trenta del segle passat
Explica la llegenda que Joseph Goebbels va decidir que la música oficial dels Jocs, que havien de ser tota una propaganda del règim nazi, com ho havia de ser el recent mundial de Rússia o el de Qatar, fos la Novena Simfonia de Beethoven. L’"Himne a l’alegria". Però Pau Casals —comissari cultural de l'Olimpíada Popular de Barcelona— ho volia impedir, i l’"Himne a l’alegria" havia de ser cantat a la inauguració a Montjuïc. Ja sabeu que aquelles Olimpíades Populars no es van celebrar mai. Pocs dies abans, el general Mola, va cursar un telegrama als militars que es revoltarien contra la Segona República. Estava xifrat. Deia: “El pasado día 15, a las cuatro de la mañana, Elena dio a luz a un hermoso niño”. El 18 de juliol, a les 5 del matí, Espanya entrava en xoc. En molts aspectes, encara hi continua.
Per a un català, que té un imaginari de la Guerra Civil vist des de Catalunya, l’obra té un biaix madrileny. Trobo a faltar aspectes com la retirada de 500.000 republicans pel Pirineu català, per exemple. I, tot i que és lògic que prengui partit, s’obvien aspectes com la mort d’Andreu Nin a mans de la policia soviètica o els fets de maig del 1937. I es justifica en excés l’assassinat el 13 de juliol de José Calvo Sotelo a mans d’un pistoler socialista. Però, subjectivitats al marge, i subjectivament també, l’obra fa un estrany calfred. El clima creat, principalment per la dreta, recorda massa al que està passant ara. I el context europeu recorda massa al que està passant ara. I els assassinats amb conseqüències polítiques recorden massa al que està passant ara. L’obra, de quatre hores, hauria de ser d’obligat visionat per a tots aquells, ja tinguin entre 18 i 30 anys o tinguin l’edat que tinguin, que, frívolament, obliden les conseqüències del que va passar després dels convulsos anys vint i trenta del segle passat. A Espanya, a Europa i al món.