La treva anunciada aquesta setmana entre els Estats Units i l’Iran ha deixat més preguntes que respostes. Enmig d’un escenari internacional cada cop més tens, el pacte sembla fràgil i ambigu. Però, mentre analistes i governs intenten entendre què s’ha aconseguit realment, hi ha un actor que en surt clarament reforçat: la Xina.

Segons diverses fonts internacionals, Pequín hauria jugat un paper rellevant en les negociacions d’última hora, especialment en les converses celebrades a Islamabad. Fins i tot Donald Trump ha suggerit que la pressió xinesa va ser clau perquè l’Iran acceptés l’alto el foc. A dins del país asiàtic, la narrativa oficial no ha trigat a consolidar-se: mitjans propers al govern han projectat la imatge d’una Xina responsable, capaç d’actuar com a mediadora en moments crítics.

Tanmateix, no tothom comparteix aquesta lectura. Diversos experts qüestionen fins a quin punt la influència xinesa ha estat determinant. Alguns apunten que l’acord proposat ja era, de fet, molt favorable a l’Iran, cosa que hauria facilitat l’entesa sense necessitat de grans pressions externes.

Una mediació més simbòlica que decisiva

Segons alguns analistes, el pla de deu punts acceptat per Teheran recull pràcticament totes les demandes que el règim havia posat sobre la taula en setmanes prèvies. Això implica que l’Iran no ha fet concessions significatives, i que pot presentar l’acord com una victòria política davant la seva opinió pública.

En aquest context, la idea que la Xina hagi estat decisiva perd força. Més aviat, diuen, hauria estat “empènyer una porta oberta”. Tot i això, Pequín ha sabut aprofitar el moment: sense confirmar ni desmentir el seu paper concret, ha reiterat que treballa activament per reduir tensions i promoure l’estabilitat.

Aquesta ambigüitat forma part de l’estratègia xinesa. En els últims anys, el país ha intentat construir una imatge de potència moderadora, especialment a l’Orient Mitjà. Ja ho va demostrar el 2023 amb l’acostament inesperat entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, i també amb iniciatives posteriors com la declaració de Pequín entre faccions palestines.

Interessos econòmics i límits reals

Més enllà del prestigi internacional, la Xina té motius molt concrets per implicar-se en aquest conflicte. Com a gran importador de petroli iranià, qualsevol escalada que dispari els preus o afecti el comerç global pot tenir conseqüències directes sobre la seva economia, fortament dependent de les exportacions.

Ara bé, això no significa que Pequín estigui disposada a assumir riscos excessius. Experts en relacions internacionals assenyalen que la relació diplomàtica entre la Xina i l’Iran no és tan profunda com podria semblar, i que Teheran ni tan sols es troba entre les principals prioritats estratègiques de Pequín.

A més, la idea que la Xina pugui actuar com a garant d’un eventual alto el foc genera escepticisme. Exercir aquest paper implicaria costos diplomàtics elevats i una capacitat d’influència —fins i tot militar— que el país encara no té consolidada a la regió.

En definitiva, la treva entre els Estats Units i l’Iran potser no representa un punt d’inflexió en el conflicte, però sí que ofereix una oportunitat a la Xina per reforçar el seu relat global. La gran pregunta és si aquest protagonisme es traduirà, a llarg termini, en una capacitat real per influir en els equilibris de poder o si es quedarà, sobretot, en una victòria d’imatge.