El president dels EUA, Donald Trump, ha advertit aquesta setmana que l’Iran ha de tornar a la taula de negociació sobre el seu programa nuclear si vol evitar possibles atacs aeris i fins i tot un canvi de règim. L’amenaça culmina un mes de declaracions bel·ligerants, girs discursius i moviments militars que han reobert un dels capítols més tensos de la relació entre Washington i Teheran.
En només trenta-un dies, la política nord-americana cap a l’Iran ha oscil·lat entre la intimidació militar, el suport verbal als manifestants iranians i l’absència de qualsevol full de ruta diplomàtic clar. Un patró que recorda etapes anteriors de la presidència de Trump, marcades per anuncis contundents i decisions erràtiques.
El primer avís va arribar el 29 de desembre, quan Trump va suggerir que l’Iran tornava a desenvolupar capacitats nuclears, només sis mesos després que els Estats Units bombardegessin instal·lacions clau del programa iranià. Al costat del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va assegurar que si Teheran “es tornava a armar”, Washington els “aixafaria”, amb conseqüències “encara més potents que l’última vegada”.
Pocs dies després, el 2 de gener, el focus es va desplaçar cap als carrers de l’Iran. Davant les protestes més grans dels últims anys, provocades per l’enfonsament de la moneda nacional, Trump va afirmar que els Estats Units estaven “preparats i armats” per intervenir si els manifestants eren reprimits. El missatge va reforçar la tensió bilateral, tot i que no anava acompanyat de cap acció concreta.
“Make Iran Great Again”
El 6 de gener, Trump va tornar a alimentar l’ambigüitat amb un gest simbòlic: va aparèixer amb una gorra amb l’eslògan “Make Iran Great Again”, mentre les protestes s’estenien i el nombre de morts augmentava. A través de Truth Social, va assegurar que els EUA estaven “preparats per ajudar”, fet que va provocar una resposta immediata del Parlament iranià, advertint que interessos nord-americans i israelians podrien convertir-se en “objectius legítims” si hi havia un atac.
El 13 de gener, Trump va anunciar aranzels del 25% a països que fessin negocis amb l’Iran, tot i que mai no es van formalitzar. Aquell mateix dia, va animar els manifestants a “prendre les institucions”, assegurant que “l’ajuda estava en camí”. Però només vint-i-quatre hores després, va afirmar que la repressió s’havia aturat i que no hi hauria execucions, malgrat informes independents que parlaven de milers de morts i detencions massives.
Aquest gir va generar desconcert dins i fora de l’Iran. Amb el pas dels dies, les protestes es van anar apagant sota una repressió cada vegada més dura, mentre la Casa Blanca evitava qualsevol intervenció directa.
El 22 de gener, Trump va tornar a escalar el conflicte anunciant el desplegament d’un portaavions i diversos destructors cap al Pròxim Orient. Oficialment, la decisió responia a la situació interna iraniana, però una setmana després el discurs va canviar. El 28 de gener, amb la flota ja posicionada, Trump va advertir que “el temps s’acaba” i va exigir un acord nuclear immediat, sense fer cap referència a la repressió ni als drets humans.
Amb aquesta última amenaça, la crisi entra en una nova fase. El suport als manifestants ha desaparegut del relat, substituït per una pressió centrada exclusivament en el programa nuclear. Un canvi que deixa l’Iran davant un dilema clàssic: negociar sota amenaça o arriscar-se a una escalada militar amb conseqüències imprevisibles per a tota la regió.