La imatge que emergeix de Veneçuela després dels dos terratrèmols del 24 de juny és la d’un país desbordat. Les operacions de rescat avancen a contrarellotge, però la magnitud de la destrucció i la fragilitat prèvia del sistema han deixat les autoritats i els serveis d’emergència al límit de la seva capacitat. El resultat és una combinació d’urgència humanitària, manca de mitjans i una ajuda internacional que triga a materialitzar-se sobre el terreny.
El país viu sotmès al pànic i desbordat per la magnitud de la tragèdia, amb milers de famílies afectades i centenars de persones encara atrapades sota els enderrocs. Les xifres oficials parlen de prop de més de 900, però les dificultats per accedir a les zones més colpejades fan que el balanç sigui encara provisional. En paral·lel, equips de rescat i veïns treballen estretament en condicions molt precàries, sovint sense maquinària pesada suficient per retirar runa.
Situació de caos
La situació a La Guaira, un dels epicentres del desastre, il·lustra aquesta desorganització. Diversos edificis s'han esfondrat i els hospitals de la zona han quedat parcialment fora de servei. Tal com recull The New York Times, alguns centres sanitaris funcionen sense aigua corrent i amb recursos mínims, mentre el personal sanitari improvisa solucions per continuar atenent els ferits. En aquest context, la resposta d’emergència es recolza sovint en voluntaris i veïns, que representen una part essencial —i en molts casos majoritària— de les tasques de rescat.
Aquesta dependència de la població civil no és nova. Diverses fonts coincideixen que el sistema d’emergències veneçolà ja patia greus deficiències abans dels sismes. La manca d’inversió sostinguda, la sortida de professionals i el deteriorament d’infraestructures bàsiques han deixat el país amb una capacitat limitada per afrontar catàstrofes d’aquesta escala. Tal com apunta un informe citat per Demócrata, milions de persones ja es trobaven en situació de necessitat humanitària abans del desastre, en un context de crisi econòmica i social prolongada.
Sense capacitat per coordinar ajuda humanitària
El col·lapse també es fa evident en la coordinació de l’ajuda. L’arribada d’assistència internacional és lenta i desigual, amb vols i equips de rescat que encara no han pogut desplegar-se completament en algunes zones. Més d’una desena de països i organismes de l’ONU han activat recursos, però les dificultats logístiques i el tancament parcial d’infraestructures clau, com aeroports i vies de comunicació, frenen la resposta.
En aquest escenari, fins i tot la comunicació esdevé un problema afegit. Les fallades en les telecomunicacions i els talls elèctrics compliquen la coordinació entre equips, hospitals i autoritats, i dificulten la localització de desapareguts. Això incrementa la sensació de caos i desinformació en un moment en què la rapidesa és essencial per salvar vides.
Tot plegat dibuixa un país que no només lluita contra els efectes d’un terratrèmol, sinó també contra les seves pròpies limitacions estructurals. Com resumeixen diverses organitzacions humanitàries, la catàstrofe natural no ha creat la crisi, sinó que ha actuat com un amplificador d’un sistema ja debilitat. En aquest context, la reconstrucció no serà només física, sinó també institucional i social, en un escenari on la capacitat de resposta s’ha revelat insuficient davant la magnitud del desastre.