El primer que sorprèn d’una cerimònia del te a la Xina és el temps. Tot passa lentament. Les mans es mouen amb una precisió gairebé ritual, les tasses són petites, el silenci pesa més que moltes paraules i cada gest sembla pensat des de fa segles. Qui l’ha experimentada entén ràpidament que no es tracta només d’una beguda. És una manera d’ordenar la conversa, marcar jerarquies, transmetre respecte i crear una atmosfera concreta fins i tot abans que comenci qualsevol negociació. Enmig de la tensió constant de la política internacional, el president xinès, Xi Jinping, ha convertit aquest antic ritual en una poderosa eina diplomàtica. El president xinès acostuma a convidar líders estrangers a cerimònies del te durant les seves visites oficials a Pequín, una escenografia cuidada fins al detall que forma part de la manera com la Xina vol presentar-se al món: una civilització antiga, segura de si mateixa i pacient davant el ritme accelerat de la política global.
Aquesta setmana, el president dels EUA, Donald Trump, també ha participat d’aquesta posada en escena durant la seva visita a la capital xinesa. La imatge tenia una força simbòlica evident. D’una banda, Xi, profundament associat als rituals i a la idea d’estabilitat; de l’altra, Trump, un líder acostumat als titulars immediats, a la negociació directa i fins i tot conegut per la seva afició a la Coca-Cola Light. La trobada entre tots dos anava molt més enllà dels acords comercials o de les disputes geopolítiques: també representava el xoc entre dues maneres molt diferents d’entendre el poder.
El ritual també és política
Per a la cultura xinesa, el te ocupa un lloc molt més profund del que sovint s’interpreta des d’Occident. El país reivindica milers d’anys d’història vinculada al cultiu i a la preparació del te, amb centenars de varietats i tradicions regionals diferents. Però, en l’àmbit polític, el ritual també transmet una idea de control, harmonia i equilibri.
No és casualitat que Xi utilitzi aquestes cerimònies amb dirigents estrangers. A Pequín, la forma és part del missatge. Els espais escollits, els silencis, l’ordre dels gestos i fins i tot la manera de servir les tasses formen part d’una diplomàcia molt basada en el simbolisme. Això s'ha tornat a evidenciar amb la invitació de Trump a Zhongnanhai, el complex des d’on governa la cúpula del Partit Comunista Xinès i un dels espais polítics més opacs i restringits del país. Pocs presidents nord-americans hi han estat convidats. Obrir-ne les portes és, en si mateix, un gest polític calculat. La Xina no només negocia; també escenifica.
Aquest tipus de trobades encaixen perfectament amb la manera com Pequín acostuma a gestionar les relacions internacionals: processos lents, molta preparació prèvia i una enorme importància dels codis diplomàtics. Mentre Washington, amb Trump, tendeix sovint a buscar resultats immediats i anuncis ràpids, la diplomàcia xinesa prefereix projectar una imatge de paciència i continuïtat històrica.
La batalla pel relat global
La cimera entre Trump i Xi ha deixat alguns anuncis econòmics i declaracions sobre l’Iran o Taiwan, però també ha servit perquè Pequín reforci la seva imatge internacional en un moment de fortes tensions globals. La guerra al Pròxim Orient, les disputes comercials i la rivalitat tecnològica amb els Estats Units continuen marcant la relació entre les dues grans potències.
Però la Xina fa temps que entén que aquesta competició no es juga només amb aranzels, exèrcits o sancions. També es disputa en el terreny del relat, de les imatges i dels símbols. I aquí el te s’ha convertit en una peça més del seu soft power —la capacitat d'un país per influir en altres i assolir els seus objectius mitjançant l'atracció i la persuasió, a través de la cultura, els valors polítics i la diplomàcia, en lloc d'usar la coerció militar o econòmica, és a dir, poder dur—.
La cerimònia transmet exactament allò que Pequín vol projectar: estabilitat, refinament cultural i control dels tempos. En un món dominat per la immediatesa política i la hiperacceleració mediàtica, Xi intenta presentar la Xina com una potència serena, capaç de pensar a llarg termini i de mantenir la calma fins i tot enmig de la confrontació internacional. És per això que aquestes escenes aparentment anecdòtiques tenen tanta importància. La cerimònia del te no acompanya la diplomàcia xinesa; forma part de la diplomàcia xinesa. A Pequín, fins i tot el silenci pot ser un missatge polític.
I probablement aquesta és una de les grans diferències entre la Xina i Occident. Mentre molts governs continuen entenent les cimeres com una successió d’acords i rodes de premsa, Pequín també treballa el que queda fora dels titulars: l’atmosfera, la percepció i la construcció lenta d’una imatge de poder. Entre tasses petites, moviments precisos i silencis calculats, la Xina també negocia així el seu lloc al món.