Més de sis setmanes després d’haver estat designat nou líder suprem de l’Iran arran de la mort del seu pare, Mojtaba Khamenei continua sense aparèixer públicament. Ni discursos en directe ni imatges recents: només comunicats llegits per tercers i vídeos generats amb intel·ligència artificial. Aquesta absència prolongada, en un moment de màxima tensió per al règim, ha obert interrogants sobre qui exerceix realment el poder a Teheran.

El contrast amb l’etapa de l’aiatol·là Ali Khamenei és notable. Durant dècades, el seu lideratge es caracteritzava per una presència constant i intervencions regulars que marcaven el rumb polític del país. Ara, en canvi, el nou líder es manté en segon pla mentre l’Iran afronta un conflicte que molts consideren existencial per al sistema polític instaurat fa gairebé mig segle.

Diverses informacions apunten que Mojtaba Khamenei podria haver resultat ferit en els atacs que van posar fi a la vida del seu pare i d’alts comandaments militars. Tot i que no hi ha confirmació oficial, fonts apunten que continuaria participant en reunions de manera remota. Això no ha evitat que creixin els dubtes sobre la seva capacitat per dirigir decisions estratègiques en un moment crític.

Analistes internacionals consideren que el seu paper podria ser més simbòlic que executiu. Segons aquesta interpretació, el sistema utilitzaria la seva figura per validar decisions clau, mentre altres actors gestionarien el dia a dia polític i les negociacions. Aquesta ambigüitat permetria al règim protegir-se de crítiques internes, especialment en un context en què qualsevol concessió als Estats Units és vista amb recel per sectors més durs.

Negociacions encallades

Mentrestant, la falta de lideratge visible coincideix amb dificultats en el front diplomàtic. Una nova ronda de negociacions prevista a Islamabad va fracassar després que la delegació iraniana no s’hi presentés. El president nord-americà, Donald Trump, va atribuir la cancel·lació a una suposada fragmentació del govern iranià, mentre des de Teheran s’insisteix que no hi haurà diàleg mentre es mantingui el bloqueig naval.

Davant aquesta situació, figures com el president del parlament, Mohammad Bagher Ghalibaf, han guanyat protagonisme. Amb experiència tant en l’àmbit militar com polític, s’ha convertit en una de les cares visibles del règim en les negociacions internacionals, projectant una imatge d’unitat que contrasti amb els rumors de divisió interna.

Tot i aquests esforços, la percepció de confusió s’ha estès dins del país. Declaracions contradictòries de responsables polítics, com l’anunci d’obrir l’estret d’Ormuz per part del ministre d’Afers Exteriors, han generat crítiques fins i tot en mitjans afins al règim, que reclamen més claredat sobre qui pren les decisions finals.

Aquesta tensió interna se suma a la pressió externa i a una opinió pública mobilitzada, que exigeix fermesa davant els adversaris però també estabilitat en la direcció política. Els dirigents iranians es mouen així en un equilibri delicat: han de negociar la supervivència del règim a escala internacional mentre eviten fractures internes.

En aquest context, l’absència de Khamenei no és només una qüestió d’imatge, sinó un factor que condiciona tota l’arquitectura del poder iranià. I com més temps es mantingui aquest silenci, més difícil serà contenir les preguntes sobre qui governa realment el país en un moment decisiu.