El Consell Europeu ha anunciat aquest dissabte la incorporació parcial de Romania i Bulgària a l'espai Schengen, l'àrea de lliure circulació de persones de la Unió Europea —i també amb altres països europeus no comunitaris—. Una adhesió que, de moment, inclou l'eliminació de fronteres aèries i marítimes, però encara no les terrestres. Els dos països d'Europa de l'est, ambdós integrants de la Unió, eren els estats membres que restaven per incorporar-se, juntament amb Xipre i Irlanda, que no ho han fet encara. Els dos ja ho van intentar durant la presidència txeca del Consell Europeu, a finals de 2022, però no van poder entrar-hi pel veto d'Àustria i Països Baixos, que apuntaven a irregularitats d'aquests països en la gestió de fluxos migratoris i en garantir l'estat de dret de la UE. Finalment, després d'"intenses negociacions" durant les darreres setmanes, Àustria ha aixecat el veto, amb la condició que tots tres països consensuïn la data d'eliminació de les fronteres terrestres durant el 2024. Es tracta d'una incorporació que es dona sota la presidència rotatòria espanyola del Consell Europeu, cosa que l'Executiu espanyol ha valorat com a "un acord històric". 

D'aquesta forma, l'espai Schengen passarà a estar integrat per 29 estats: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Croàcia (el darrer membre a incorporar-se, l'1 de gener del 2023), Dinamarca, Eslovènia, Eslovàquia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Polònia, Portugal, República Txeca, Suècia, i ara també Romania i Bulgària. D'altra banda, Liechtenstein, Suïssa, Islàndia i Noruega també hi són a l'espai Schengen, tot i que no formen part de la Unió Europea. Tot i que no de forma oficialitzada, de facto els microestats de Mònaco, San Marino i el Vaticà també formen part de la lliure circulació, amb fronteres obertes o semiobertes amb els països Schengen. En total, 420 milions de persones que poden circular lliurement entre els seus territoris. 

3,5 milions de desplaçaments transfronterers dins Schengen

Creat el 1985 mitjançant l'acord de Schengen (ciutat de Luxemburg), l'espai de lliure circulació va començar a funcionar a partir de 1995. L'objectiu era suprimir les fronteres comunes entre els països signants i establir controls fronterers de portes cap a l'exterior d'aquesta aliança. A la pràctica, aquest espai fa que en termes migratoris els estats membres funcionin com un sol país, amb una política comuna de visats. Per això es pot viatjar entre països europeus membres només amb el DNI, en cas que et sigui requerit per les autoritats del país d'arribada, sense necessitar passaport, visats o permisos especials. Una política europea que permet cada dia el desplaçament de 3,5 milions de persones entre totes les fronteres interiors, segons les dades del Consell Europeu, sigui per a oci o per a treballar. A l'any, 1.250 milions de viatges transfronterers dins l'espai Schengen. 

Controls fronterers "excepcionals"

La lliure circulació, però, s'ha vist limitada de forma excepcional darrerament. Entre el 2020 i el 2022, arran de la pandèmia de la COVID-19, alguns estats membres van decidir fer controls fronterers. També va passar al voltant del 2015, amb l'auge dels atemptats terroristes de caràcter islamista i per l'augment dels fluxos migratoris cap a la UE, durant la crisi dels refugiats. Així i tot, els preceptes de l'acord Schengen marquen que aquests controls són un recurs "excepcional" per a afrontar riscos al funcionament de l'espai o per a "respondre a una amenaça greu per a l'ordre públic o la seguretat interior". Amb tot, les fronteres exteriors les vigila l'Agència Europa de la Guàrdia de Fronteres i Costes, més coneguda com a Frontex, un grup molt criticat per constatades irregularitats en el tracte als migrants extracomunitaris. Internament, hi ha una política de coordinació i cooperació entre les policies dels membres quant a informació i tasques de seguretat.