Enmig de la nova guerra que sacseja el Pròxim Orient, una vella qüestió torna a aparèixer amb força: el futur dels kurds. Amb entre 30 i 40 milions de persones repartides entre Turquia, l’Iran, l’Iraq, Síria i Armènia, són considerats el poble sense estat més gran del món. Tot i tenir llengua, cultura i identitat pròpies, mai no han aconseguit consolidar un país propi.
La seva història moderna està marcada per una paradoxa. Després de la Primera Guerra Mundial i la desintegració de l’Imperi Otomà, el mapa del Pròxim Orient es va redibuixar sense tenir en compte les aspiracions kurdes. Des d’aleshores, han quedat dividits entre diversos estats, sovint atrapats en conflictes regionals i enfrontats a governs que han intentat reprimir el seu nacionalisme. Aquesta situació ha alimentat una expressió que resumeix la seva experiència històrica: els kurds, sovint diuen, “no tenen més amics que les muntanyes”.
Cultura i identitat pròpies
Malgrat estar dispersos en diferents països, els kurds comparteixen una identitat cultural clara. La seva llengua, emparentada amb el persa, té diversos dialectes, i la seva cultura inclou tradicions, música, gastronomia i vestits propis.
La majoria són musulmans sunnites, però també hi ha minories religioses significatives. El nacionalisme kurd modern va començar a prendre forma a finals del segle XIX, quan diversos moviments polítics i intel·lectuals van començar a reclamar autonomia o independència.
Durant el segle XX, però, aquestes aspiracions van topar repetidament amb interessos geopolítics més amplis. Diverses potències occidentals, primer l’Imperi Britànic i més tard els Estats Units, van prometre en diferents moments suport a les aspiracions kurdes, però aquestes promeses rarament es van materialitzar.
Repressió i conflictes
En molts països de la regió, la història kurda ha estat marcada per la repressió. A Turquia, el conflicte entre les forces de seguretat i el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) ha provocat més de 40.000 morts des dels anys vuitanta i ha desplaçat centenars de milers de persones.
A l’Iraq, el règim de Saddam Hussein va protagonitzar una de les campanyes més brutals contra la població kurda. A finals dels anys vuitanta, el govern iraquià va utilitzar armes químiques contra poblacions del nord del país. Després de la guerra del Golf del 1991, però, els kurds van aconseguir establir una regió autònoma que encara avui governen.
A l’Iran, les zones kurdes també tenen una llarga tradició de resistència al poder central. El territori va ser un dels epicentres de les protestes del 2022, desencadenades per la mort sota custòdia de Mahsa Amini, una jove iraniana d’origen kurd. Més recentment, les mobilitzacions contra el govern a finals del 2025 i principis del 2026 també van tenir una forta presència kurda.
Combatents experimentats
La història de conflictes ha convertit les milícies kurdes en forces militars experimentades. Els peshmerga, nom que significa aproximadament “els qui afronten la mort”, han estat durant dècades el principal instrument de defensa kurd. El seu paper va ser especialment rellevant durant la guerra contra l’Estat Islàmic a Síria i a l’Iraq, quan van actuar com a força terrestre clau per a la coalició liderada pels Estats Units. El seu coneixement del terreny i la seva mobilitat han compensat sovint la manca d’armament pesant. Segons analistes citats pel diari britànic The Guardian, aquestes milícies podrien tornar a jugar un paper important en el context actual si Washington decidís donar suport a grups kurds opositors al règim iranià.
Un factor potencial en la guerra
En aquest escenari, els combatents kurds podrien intentar controlar zones de majoria kurda a l’oest de l’Iran amb el suport aeri dels Estats Units. L’objectiu no seria tant avançar cap a l’interior del país com obligar Teheran a desviar recursos militars cap a la frontera. Això podria debilitar el govern iranià i, potencialment, animar altres minories del país a rebel·lar-se.
Tot i això, els riscos són evidents. Els líders kurds ho saben millor que ningú: al llarg de la història, les intervencions de potències externes sovint han acabat deixant les comunitats kurdes exposades a represàlies.
Per això, almenys de moment, els principals dirigents del Kurdistan iraquià insisteixen que mantindran una posició de neutralitat. Una decisió que reflecteix una lliçó repetida al llarg de dècades de conflictes: quan esclaten les guerres al Pròxim Orient, els kurds acostumen a quedar atrapats al mig.