El mapa de Síria ha tornat a ser un de sol. Catorze anys després de l’inici de la guerra civil, el gener del 2026 ha certificat la reunificació territorial del país. Però aquesta imatge de normalitat recuperada amaga una pèrdua profunda: la desaparició de la Rojava, l’experiment polític més ambiciós –i també més idealitzat– que va sorgir del caos sirià.
La caiguda de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria no ha estat el resultat d’una gran batalla ni d’una derrota heroica. Ha estat, sobretot, una implosió. En menys de dues setmanes, les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) van perdre prop del 90% del territori que controlaven. Ciutats simbòliques com Raqqa o Deir ez-Zor van tornar a mans de Damasc gairebé sense resistència. El projecte es va esfondrar perquè la seva base social més ampla ha deixat de sostenir-lo.
La caiguda propicia de Baixar al-Assad
El moment clau va arribar quan el nou govern sirià, liderat per Ahmed al-Sharaa, va oferir a aquestes tribus àrabs una cosa que la Rojava mai no havien pogut garantir: el retorn al si de l’Estat sirià. La deserció va ser massiva. Unitats senceres de les FDS no només van abandonar les seves posicions, sinó que van facilitar la presa d’enclavaments estratègics. Sense aliats locals i sense suport internacional, les milícies kurdes van quedar aïllades.
In just 24h Damascus interim government forces have taken control of over 90% of Kurdish territory in the northeast (SDF, Rojava) and main oil fields. Map by @FRANCE24 pic.twitter.com/hppBaG6247
— Marga Zambrana (@zambranamar) January 21, 2026
Aquest desenllaç posa fi a una història que havia començat el 2012, quan el règim de Baixar al-Assad va retirar les seves forces del nord-est per concentrar-les en altres fronts. En aquell buit de poder, el Partit de la Unió Democràtica (PYD) va impulsar un model basat en les idees d’Abdullah Öcalan: democràcia directa, feminisme, laïcisme i rebuig de l’Estat-nació. La resistència de Kobane contra l’Estat Islàmic, el 2014, va convertir la Rojava en un símbol global i va segellar l’aliança amb els Estats Units.
Aquella aliança va permetre a les FDS expandir-se molt més enllà de les zones kurdes, fins a controlar un terç de Síria i la major part dels seus recursos petrolífers i agrícoles. Però darrere la imatge romàntica que el projecte projectava a Occident s’hi acumulaven contradiccions profundes. El que es presentava com una democràcia participativa va funcionar, en la pràctica, com un sistema fortament centralitzat sota el control del PYD.
Diversos informes, recollits per Infobae, han documentat pràctiques autoritàries: repressió de l’oposició kurda, censura i reclutament forçós. El politòleg Faris Zwirahn ha descrit l’existència d’una estructura paral·lela de quadres vinculats al PKK que concentrava el poder real, especialment en zones de majoria àrab. Els consells civils existien, però sense capacitat efectiva de decisió. Això ha generat un malestar silenciat, més basat en la por que en el consens.
La caiguda del projecte
Quan l’ofensiva del govern sirià va començar el 6 de gener del 2026, aquest malestar va aflorar. La caiguda va ser ràpida perquè el projecte mai no va aconseguir ser percebut com a propi per una part decisiva de la població. L’eufòria amb què les forces de Damasc van ser rebudes en algunes ciutats va evidenciar una realitat incòmoda: per a molts, les FDS havien passat de ser alliberadores a força ocupant.
El factor determinant, però, va ser el gir de Washington. Els Estats Units, aliats clau dels kurds durant una dècada, van optar per apostar per un Estat sirià unificat. L’enviat especial nord-americà va justificar el canvi afirmant que Damasc s’havia convertit en el “soci natural” per combatre l’Estat Islàmic, una decisió que també responia a la pressió de Turquia, que considera les milícies kurdes una extensió del PKK.
Els kurds han obtingut concessions simbòliques: reconeixement de la seva llengua i drets culturals. Però el poder polític i militar s’ha dissolt. La integració individual dels combatents a l’exèrcit sirià i la desarticulació del seu comandament marquen el final del projecte.
La Rojava no han caigut només per la força de les armes, sinó pel pes de les seves pròpies contradiccions. El seu llegat, com el de tants experiments nascuts en la guerra, queda suspès entre la inspiració que va generar i els límits que mai no va saber superar.