Descarregues Tinder. O Bumble. O Hinge. Et dius que aquesta vegada no t'hi obsessionaràs, que només hi entraràs una estona al vespre i que, si no surt res, tampoc passa res. Però al cap d'uns dies tens una desena de converses obertes, intentes recordar qui t'ha explicat que fa escalada i qui treballa de professor, allargues xats que no acaben d'anar enlloc i acabes tancant el mòbil més cansat que abans d'obrir-lo. Mai havia estat tan fàcil conèixer gent. I, alhora, potser mai havia estat tan esgotador intentar trobar una parella.
Aquest cansament té nom. Diverses investigacions l'anomenen dating app burnout, una mena de desgast emocional que comparteix alguns dels símptomes del burnout laboral: esgotament, cinisme i la sensació que, facis el que facis, res no funciona. Un estudi liderat per la investigadora Liesel Sharabi, de la Universitat Estatal d'Arizona, apunta que molts usuaris acaben entrant en un cercle de descarregar l'aplicació, cansar-se'n, esborrar-la i tornar-la a instal·lar al cap d'un temps. Un patró que, segons la recerca, també s'associa amb nivells més elevats d'ansietat, solitud i malestar psicològic.
Potser el problema no és fer un match. De fet, els matches arriben. El desgast comença després. Perquè mantenir converses també requereix energia. Els primers "què tal?" o "què t'agrada fer?" poden resultar entretinguts les primeres vegades, però després de repetir-los desenes de cops acaben semblant una entrevista de feina. Converses que duren dies —o setmanes— sense concretar una cita. Cites que arriben després d'una llarga inversió de temps i que, al cap d'una hora, fan pensar si realment calien tants missatges per descobrir que no hi havia química.
Un mercat infinit?
Les aplicacions també han convertit les relacions en una mena de mercat infinit. Sempre hi ha la sensació que, darrere del següent moviment del dit, pot aparèixer una opció millor. I això no només afecta qui busca parella, sinó també la manera com es construeixen els vincles. Quan saps que l'altra persona probablement també parla amb més gent, és fàcil acabar pensant que, simplement, has deixat de ser la millor opció disponible.
No és estrany que molta gent entri i surti de les aplicacions constantment. Més que desinstal·lar-les, les deixa en pausa. Unes setmanes fora. Un mes sense obrir-les. Fins que torna aquella idea persistent: i si és aquí on coneixeré algú?
"Et va gran la vida adulta?"
Aquesta mateixa lògica també condiciona les expectatives. A les aplicacions conviuen persones que busquen una relació estable, d'altres que només volen conèixer gent i d'altres que prefereixen no definir gaire què esperen trobar. El problema no és aquesta diversitat, sinó la falta de transparència. És fàcil invertir dies —o fins i tot setmanes— en una conversa que sembla prometedora i descobrir massa tard que l'altra persona vivia aquella connexió d'una manera completament diferent.
Hi ha qui assegura que no es tanca cap porta, que està obert a veure què passa o que simplement explora diferents maneres de relacionar-se. I això és perfectament legítim. Però quan aquesta indefinició serveix per mantenir diverses opcions obertes alhora, l'altra persona pot acabar sentint que només era una possibilitat més, gairebé un assaig. No és tant una qüestió de models de relació com de jugar amb les mateixes cartes. Quan una persona hi posa temps, energia i emocions i l'altra només està provant, el desgast és gairebé inevitable.
Les empreses propietàries de les aplicacions rebutgen la idea que els seus productes estiguin dissenyats per generar addicció i defensen que el seu objectiu és facilitar connexions significatives. Però el seu model de negoci també depèn que els usuaris continuïn entrant a les plataformes, una contradicció que fa temps que alimenta el debat. És difícil saber fins a quin punt els algoritmes prioritzen trobar la persona adequada o mantenir l'atenció de qui fa lliscar perfils. I al final, la pregunta: a les apps per lligar els interessa que els seus usuaris trobin l'amor?
Les aplicacions no són, probablement, el problema. Han ajudat milions de persones a conèixer les seves parelles i continuen sent una eina útil, especialment per a qui té menys oportunitats de conèixer gent en el dia a dia. Però potser sí que amplifiquen una dinàmica molt contemporània: la idea que sempre hi ha una alternativa millor esperant a la següent pantalla.
Potser, al final, el veritable desgast no prové de buscar l'amor a internet. Prové de convertir aquesta cerca en una activitat que mai no s'acaba. Quan trobar algú deixa de ser una possibilitat il·lusionant i es transforma en una tasca més de la llista de pendents, potser el més revolucionari no és fer un altre match, sinó tancar l'aplicació i recordar que la vida continua passant fora de la pantalla.