La diada de Sant Esteve del 1941, tres setmanes després del bombardeig de Pearl Harbor per l’exèrcit del Japó, el primer ministre britànic, Winston Churchill, va parlar en una sessió conjunta del Congrés dels Estats Units. Davant dels representants (els diputats) i dels senadors, el premier britànic —imperial, val a dir— va prevenir als estatunidencs del que els esperava i els va animar. El Regne Unit tenia l’experiència de dos anys de guerra. Ho recorda Gillian Brockell a The Washington Post a propòsit de la intervenció, aquest dimecres, de Volodímir Zelenski en el mateix escenari. Els mitjans nord-americans han donat molt relleu al discurs (en aquest enllaç el tens sencer). En la seva cobertura en directe, The New York Times explicava que els legisladors s’escoltaven el president d’Ucraïna in a rapt —embadalits, suspesos—, i que en alguns moments el silenci s’ha espessit i gairebé es podia tocar. Zelenski ha presentat la invasió en un context històric familiar per als estatunidencs: amb un paral·lelisme amb dos atacs als EUA des de l’aire, com els que pateix Ucraïna: Pearl Harbor i l’11-S. Ha recordat Martin Luther King. També ha invocat la idea que els EUA tenen de si mateixos com a “líders del món lliure” a l’hora de recordar que, per això mateix, tenen el deure moral d’ajudar a defensar-se a Ucraïna i “a qualsevol democràcia assetjada”, pertanyi o no a l’OTAN. Ha reblat el clau amb un clip de vídeo emocionant, al final del qual s’ha vist a més d’un dels presents eixugant-se les llàgrimes.

Tot això és el que es destaca amb la presència gairebé unànime a les portades de la fotografia de Zelenski en dos moments emotius del seu discurs: amb la mà al cor o saludant la il·lustre audiència. Als títols és una altra cosa perquè, cap al final del dia, el Financial Times ha publicat la primícia que Ucraïna i Rússia avancen en la redacció d’un acord d’alto el foc. De la negociació no hi ha fotografia, però el fet era molt més remarcable que la intervenció de Zelenski, ,que sí té fotografia. Win-win: tens un bon tema per fer el títol principal i una bona fotografia per il·lustrar-ho i no et cal descartar res. A sobre, el president dels EUA, Joe Biden, ha promés més 800 milions de dòlars en equipament i armes per Ucraïna i ha qualificat de “criminal de guerra” l’autòcrata rus Vladímir Vladímirovitx Putin. Què més vols, Manolito? Dies així, de portada fàcil, ajuden.

Val la pena destacar el reportatge que El Periódico presenta en portada. Les cues, amb la seva dosi d’angoixa i inquietud, de refugiats i migrants que acuden la comissaria de la policia espanyola a La Verneda per a demanar asil. Cues perquè només hi ha una finestreta per acollir a aquestes persones. Quina pena, tanta imprevisió, en la primera o segona experiència del país que tenen.

Ja que hi som, també val la pena remarcar dos passatges del discurs de Churchill del 1941, que en total va durar poc més de 16 minuts. Una: “He trobat [als EUA] una fortalesa olímpica que, lluny de basar-se en la complaença, només oculta un propòsit inflexible i és prova d'una confiança segura i ben fonamentada en el resultat final. A Gran Bretanya vam tenir la mateixa sensació en els nostres dies més foscos. Nosaltres també estàvem segurs que al final tot aniria bé (all will be well)”. Dues: “Durant la major part dels anys vint [del segle XX], als joves de Gran Bretanya i Amèrica se'ls ha ensenyat que la guerra era dolenta —i és cert— i que no tornaria mai més —cosa que s'ha demostrat falsa—”. Doncs això.