La destrucció de la presa de Nova Kakhovka, al sud d’Ucraïna, és la foto que obre totes les portades —fora la d’El Punt Avui i de l’ABC— i és un senyal esgarrifós de les devastacions de la invasió russa, de la crueltat freda amb què es decideix fer saltar un barratge que reté una massa d’aigua de 18.800 hectòmetres cúbics, és a dir, 27,5 vegades la capacitat de tots els embassaments de les conques internes de Catalunya, l’equivalent a 124 pantans de Sau (Osona) o a 12,3 embassaments de Mequinensa (Baix Cinca). Un hectòmetre cúbic equival a mil milions de litres d’aigua. En fi, tota l’aigua que et puguis imaginar corre riu Dnipró avall. Les imatges no permeten fer-se el càrrec de les dimensions de la tragèdia. El gràfic d’El País i el combo de fotos que l’acompanya la posa en perspectiva, però, esclar, és complicat il·lustrar el risc de més de 40.000 persones que viuen en el camí de l’aigua, inclòs el territori ucraïnès controlat per Rússia. Ucraïna i Rússia s’acusen mútuament de la catàstrofe. L’exèrcit rus ha colpejat repetidament infraestructures ucraïneses des de l’inici de la invasió. També controlava la presa i, per tant, estava en condicions de detonar explosius des de dins. Experts en enginyeria i municions han dit que una fallada estructural o un atac des de l'exterior són possibles però menys plausibles.
Tampoc no és la primera operació russa d’aquesta mena. El 1941, mentre les tropes alemanyes escombraven Ucraïna, l’autòcrata soviètic Josef Stalin va fer saltar una presa a la ciutat de Zaporíjia per frenar l'avanç de la Wehrmacht (a la foto). L’avinguda d’aigua va inundar la riba del Dnipró i va fer entre 20.000 i 100.000 morts. Zaporíjia queda 200 quilòmetres al nord-est de Nova Kakhovka. Les impressions de la destrucció de la presa recollides pel periodista estatunidenc H. R. Knickerbocker el mateix 1941 descriuen l’esperit amb què els soviètics resistien l’exèrcit alemany i potser ajuden a entendre l’esperit amb què ara combaten ucraïnesos i russos.
“Els soviètics —diu Knickerbocker a És el demà de Hitler?— han demostrat amb la destrucció de la gran presa de Dniepropetrovsk [avui ciutat de Dnipró] que realment s'estimen més arrasar el país abans que Hitler l’ocupi, encara que això signifiqui arrasar les possessions més precioses… [La presa] era gairebé un objecte de culte per al poble soviètic. La seva destrucció demostra una voluntat de resistència que supera qualsevol cosa que haguéssim imaginat. Sé què significa aquella presa per als bolxevics... Va ser el més gran, el més espectacular i el més popular de tots els immensos projectes del Primer Pla Quinquennal (1929-1933)… Quan es va construir, la presa del Dnipró era la més gran de la terra. Va ocupar la imaginació i l'afecte del poble soviètic d’una manera difícil d’adonar-nos-en… L'ordre de Stalin de destruir-la va significar per als russos un cost emocional més gran del que significaria per als EUA que Roosevelt [llavors president] ordenés la destrucció del canal de Panamà”. La cita és llarga però s’ho val.
Imposar el castellà amb multes
Una nota més. El Mundo atribueix a Feijóo intenció de multar els col·legis que no observin el 25% de castellà. Afegeix el diari que “és el mínim que estableix la llei”. A part que no hi ha cap llei que estableixi cap mínim —és El Mundo, tampoc n’esperis rigor informatiu—, imagina’t què passaria si el Departament d’Ensenyament anunciés multes a les escoles que no apliquen la immersió, que sí que és llei. Això no passarà perquè la Generalitat no posa càstigs per saltar-se la política lingüística a l’escola. Explica moltes coses de Feijóo i del PP que encara considerin profitós aplicar un règim punitiu sobre les escoles i els mestres per imposar la quota de castellà que un jutge es va treure de les punyetes, al marge de qualsevol consideració pedagògica i del 99% de les famílies del país. La letra, con sangre entra. És d’una altra època (de fet, de qualsevol altra època). En fi. Segurament es tracta d’una altra bola del tabloide ultra que el PP desmentirà tan bon punt algun periodista els pregunti en públic si aquest és el seu pla per Catalunya. O no. Potser Feijóo, després de fer el tour de la llàgrima pel Cercle d’Economia —i les servicials portades de La Vanguardia i El Periódico— ha decidit tornar al seu “bilingüisme cordial” de fa un any, consistent a fer empassar a famílies, escoles, mestres i alumnes un 50% de castellà. Quin patir.
