La broma s’ha fet realitat en la portada de l’ABC d’aquest dijous, que obre amb el títol apocalíptic Sánchez ya es Podemos, l’editorial on prova de raonar que l’encara president del govern espanyol ja no pot ser comptat com a demòcrata i l’identifica amb Pablo Iglesias, combinació de Sauron i l’home del sac, el papu de la dreta espanyola. El tabloide monàrquic està a dues portades de titular “Sánchez és ETA”, títol que encara pertany al domini de la broma. En la mateixa línia treballen les portades d’El Mundo i La Razón, en formidable i extraordinària coordinació. El tabloide ultra, però, presenta el missatge de manera més refistolada: acusa Sánchez d’extremar-se per a ocupar el buit de Podemos. El diari del Grupo Planeta, en canvi, fabrica una revolta interna dins el PSOE: dirigents i treballadors fan el ronsa per torpedinar la campanya i provocar una derrota que faci plegar Sánchez. Una novel·la aquí, sisplau.
Com que no aporten fonts ni dades ni un sant remei de Déu que permeti comprovar res del que diuen, els diaris del Trio de la Benzina s’agafen a material tan vaporós com “les sensacions que arriben a la Moncloa”, “les sospites”, “la desgana”, “el codi discursiu”, “la gestualitat”, etcètera. Són la mena d’artificis, interpretacions i malabarismes del periodisme de fantasia amb què volen ajudar al partit de preferència dels seus propietaris n’importe quoi. Es pot fer broma fàcil adaptant el títol de la famosa comèdia britànica No sex, please. We’re British: “Notícies no, sisplau, que som de l’ABC (o de La Razón, o d’El Mundo)”.
No els calia fer res de tot això perquè la realitat gairebé sempre supera la ficció i proporciona material per fer la propaganda que t’abelleixi sense inventar res. El País obre portada amb Pedro Sánchez equiparant PP i Vox amb la plebs trumpista que va assaltar el Capitoli dels Estats Units. És una exageració, esclar, però és que diaris madrilenys propers als populares fan títols com “El PP encén l’alarma amb el vot per correu i la desmobilització” i diuen que el partit “espera que … s’incrementin els controls perquè no hi hagi dubtes sobre la netedad de la inesperada convocatòria d[’eleccions] generals”. És el mateix que deia Donald Trump mesos abans de les presidencials que va perdre.
Les portades de Barcelona també són casos d'allò que la gent del màrqueting anomena earned media: contingut favorable a la teva cosa (partit, marca, producte…) que es publica sense que els hagis de pagar. L’Ara, per exemple, obre dient que la consellera d’Economia, Natàlia Mas, i la ministra de la cosa, Nadia Calviño “reivindiquen al Cercle [d’Economia] el bon rumb econòmic”. Esclar. Què han de dir, elles, davant dels empresaris i a menys de 60 dies d’unes eleccions? Quina noticiassa, oi?
La Vanguardia i El Periódico també obren amb les jornades del Cercle d’Economia, però amb la intervenció d’Alberto Núñez Feijóo. Els dos titulen exactament allò que el president del PP vol vendre: que és un moderat, que van cometre errades amb Catalunya i que ell en farà una prioritat del govern espanyol. Això ja ho havien dit abans l’Aznar que parlava català en la intimitat, el Zapatero del apoyaré o el Rajoy de la “pluja de milions”. No fa ni un any, La Vanguardia exposava el “canvi de discurs” de Feijóo perquè “rebutja per a Catalunya el model lingüístic vigent a Galícia … el ‘bilingüisme cordial’ … i soscava l'anhelada obertura del PP al catalanisme moderat”. No fa ni un any, El Periódico, explicava que per a Feijóo “hi ha un 'apartheid' lingüístic a Catalunya” o que donava suport a Asamblea por una Escuela Bilingüe contra la immersió. Què ha canviat? Que Feijóo i el PP tenen a prop guanyar les eleccions.
