Quan Nikol Pashinyan va arribar al poder el 2018, després d'encapçalar una revolució pacífica contra l'antiga elit política armènia, es va presentar com el líder que havia de modernitzar el país i combatre la corrupció. Set anys després, el primer ministre ha aconseguit una cosa molt diferent: obtenir el suport necessari per intentar redefinir la idea mateixa d'Armènia.
La victòria parlamentària obtinguda aquest diumenge representa molt més que una simple revalidació del seu lideratge. Per a Pashinyan, és un aval per culminar una transformació política i geopolítica que ha generat una forta resistència tant dins com fora del país. El dirigent armeni defensa que la supervivència i l'estabilitat de l'Estat impliquen abandonar algunes de les aspiracions nacionals que han marcat la política del país durant les últimes dècades.
La gran ruptura es va produir arran del conflicte de l'Alt Karabakh. La derrota armènia a la guerra del 2020 davant l'Azerbaidjan i la pèrdua definitiva del territori el 2023 van provocar una profunda crisi nacional. Durant més de trenta anys, la reivindicació d'Artsakh —el nom armeni del Karabakh— havia estat una peça central del relat nacional. Per a molts armenis, aquell territori formava part inseparable de la seva identitat històrica.
El gir de guió promès
Pashinyan va arribar a la conclusió que aquell cicle s'havia acabat. Lluny de prometre una recuperació impossible del territori perdut, va començar a defensar una estratègia basada en la normalització de les relacions amb l'Azerbaidjan i en la signatura d'un acord de pau estable. Paral·lelament, també ha impulsat un acostament a Turquia, un país amb el qual Armènia manté una relació especialment traumàtica a causa del genocidi perpetrat contra els armenis sota l'Imperi Otomà a començaments del segle XX.
La seva aposta ha generat una oposició considerable. Una part important de la diàspora armènia, molt influent en països com França, Rússia o els Estats Units, considera que el govern està renunciant a reivindicacions històriques essencials. Tampoc l'Església Apostòlica Armènia ha amagat les seves discrepàncies amb el primer ministre, especialment després de la derrota militar al Karabakh.
Què passarà amb la Rússia de Putin?
Un altre dels fronts oberts és la relació amb Rússia. Tradicionalment, Moscou havia estat el principal aliat d'Armènia i mantenia una presència militar al país. No obstant això, la percepció que el Kremlin no va protegir els interessos armenis durant les últimes crisis al Karabakh ha deteriorat profundament els vincles entre els dos socis. Pashinyan ha aprofitat aquesta situació per impulsar un acostament progressiu a Occident i diversificar les aliances internacionals del país.
Malgrat les crítiques, el primer ministre conserva un suport notable entre bona part de la població. Molts ciutadans consideren que les derrotes militars dels últims anys han obligat Armènia a afrontar una realitat incòmoda i que la prioritat ha de ser garantir la seguretat i el desenvolupament econòmic del país.
Aquesta és la idea que Pashinyan ha convertit en el centre del seu projecte polític: substituir el vell somni de la reunificació nacional per una nova cultura política basada en la convivència regional. És una aposta arriscada que desafia dècades de consensos i emocions col·lectives. Però després de les urnes, el dirigent armeni disposa ara del capital polític necessari per intentar portar-la fins al final.