Aquests dies amb la victòria de Benjamin Netanyahu a les eleccions israelianes s'ha pogut veure a les xarxes com alguns el feliciten dient "Mazal Tov" i altres dient "Mazel Tov". Quina és la salutació hebrea correcta? Doncs ho són les dues, però obeeixen a dos moments històrics diferents i a dos idiomes diferents. Les dues expressions, però, tenen el mateix significat de bona sort i escrites no es poden distingir perquè les paraules no inclouen cap vocal.

Mazel Tov, amb e, és l'expressió en llengua jiddisch, i és la més popular perquè es va difondre per tot el món a través del cinema. No prové de l'hebreu sinó de l'arameu, l'idioma que es va popularitzar al Pròxim Orient cap al segle I abans de Crist i que va ser hegemònic cap a l'any 300. Els jueus asquenazites que només usaven l'hebreu en les cerimònies religioses van mantenir l'expressió aramea per felicitar en jiddisch, l'idioma judeo-alemany. Cal recordar que hebreu i arameu comparteixen el mateix alfabet.

Mazal Tov, amb a, és l'expressió en hebreu, i per tant no es va utilitzar fins que aquest idioma no va tornar a l'ús de carrer en la segona meitat del segle XIX. El Pompeu Fabra de l'hebreu, però amb una feina més mastodòntica perquè va fer d'un idioma clàssic de l'antigor una llengua moderna, va ser Eliezer Ben Yehuda. Nascut a Bielorússia, va estudiar a la Universitat de París, i finalment va marxar cap a la Terra d'Israel convençut de ressuscitar l'hebreu. Era una feina que a l'inici ningú no entenia, i a més molt complicada des del punt de vista lingüístic. A l'hebreu bíblic no hi ha telèfons, cotxes, ferrocarrils, ni despertadors, i tot això s'havia d'elaborar partint de zero, i la Bíblia té expressions arcaiques bellíssimes que s'havia de veure com s'apliquen a una llengua moderna. El mateix va fer respecte a les declinacions verbals.

Un cop feta aquesta feina, Ben Yehuda es va plantejar en el tombant de segle com podia difondre el nou hebreu, si només el sabia ell. I va optar per ensenyar al seu fill només aquest idioma. Ben-Tsion, que és com es deia el fill, va ser el primer parlant de l'hebreu modern. I va narrar la seva experiència en un llibre com una situació molt dura, per la incomunicació social. Aquesta posició ferma, però, va ser la que va salvar l'hebreu. I el fet és que a principis del segle XX, durant el mandat de la denominada Palestina britànica [el nom que van recuperar els anglesos dels romans], la majoria de jueus van començar a parlar hebreu entre ells. Així van passar a felicitar-se dient "Mazal Tov", seguint la lògica fonètica de la llengua. Avui dia és un idioma totalment implantat i que no pateix cap retrocés, tot i que Israel té dos idiomes oficials: l'hebreu i l'àrab. I una presència massiva de l'anglès.