Els Estats Units encaren aquest dimarts una cita que pot alterar l'equilibri de poder a Washington. En les eleccions de mig mandat, les midterm, es renovarà tota la Cambra de Representants i una part del Senat, amb els republicans defensant les majories que sostenen l'agenda legislativa de Donald Trump. El president arriba a les urnes amb una aprovació del 32%, segons l'última enquesta de Reuters/Ipsos, enmig del malestar pel cost de la vida i l'encariment dels carburants arran de la guerra amb l'Iran. A aquesta pressió econòmica s'hi afegeixen la política migratòria i les disputes sobre el procés electoral, que han situat les institucions al centre de la campanya. Els demòcrates aspiren a recuperar el control del Congrés, però el resultat obrirà interrogants que van més enllà del repartiment d'escons: com reaccionarà Trump a una eventual derrota i fins a quin punt una nova majoria podria posar límits al seu poder?
Per analitzar aquest escenari, ElNacional.cat conversa amb Mark Bray, historiador nord-americà, professor de la Universitat Rutgers i autor d'Antifa: The Anti-Fascist Handbook. Especialitzat en l'extrema dreta i els moviments socials, Bray també ha viscut en primera persona el clima d'hostilitat política del país. L'octubre del 2025 va marxar temporalment dels Estats Units amb la família després de rebre amenaces de mort i que es difongués la seva adreça. En una primera entrevista amb aquest diari, el desembre passat, advertia del risc que Trump aprofités una situació d'emergència per avançar cap a un sistema més autoritari. Després de passar uns mesos a Madrid, ha tornat als Estats Units. Ara, a les portes de les midterm, examina les tensions que envolten la votació, el paper de l'extrema dreta i els possibles escenaris posteriors a les eleccions.
Les eleccions de mig mandat solen servir per avaluar la gestió del president, però aquestes arriben en un moment de forta polarització i de qüestionament de les institucions. Què creu que està realment en joc aquest dimarts?
Per començar, és important destacar que Trump està perdent suport a les enquestes, té poc suport. Sempre tindrà un 30% de la societat que donarà suport a qualsevol cosa, qualsevol guerra, però la resta del país té dubtes. I fins i tot dins del moviment dretà hi ha divisions sobre Israel, sobre la guerra a l'Iran, sobre diverses coses. Cada vegada hi ha més i més persones pensant en el futur després de Trump. Llavors, en certa manera, hi ha dos camins. Hi ha el camí 'normal', en el qual tindrem eleccions i el Partit Demòcrata probablement guanyarà la majoria. I el futur pot ser favorable al Partit Demòcrata perquè seria fàcil organitzar una campanya per a les presidencials del 2028 dient que Trump va ser un desastre, que seguiran en una altra direcció. Encara que hi ha timidesa en els líders del partit, no volen parlar sobre resistir a Trump, sinó guanyar més vots parlant sobre coses mainstream en la societat. Però també hi ha un altre camí, que és l''excepcional', en el qual existeix la possibilitat que el Departament de Seguretat Nacional pugui enviar, abans de les eleccions, agents de l'ICE per espantar especialment a gent llatina per no votar. I hi ha la possibilitat que, després de les eleccions, Trump i els seus aliats puguin dir que els resultats són falsos, que les eleccions han estat robades. I recentment, sobre l'estat d'Alaska, Trump ha dit que si el candidat republicà no guanya, no acceptarà el resultat. Aleshores, existeix la possibilitat que es despleguin soldats als carrers i que es difonguin teories de conspiració sobre el resultat. Hi ha la possibilitat que un mal resultat suposi un pas important de Trump cap al feixisme.
La guerra amb l'Iran, el preu del combustible i el cost de la vida semblen estar passant factura als republicans. Però hi ha altres motius que expliquin aquest desgast i que passin més desapercebuts?
Sí, hi ha altres elements també. Òbviament, coses relacionades amb l'economia, amb la guerra, són les que més preocupen, però en el cas dels votants llatins, per exemple, l'ICE és una cosa important. Es pot veure que, després de les macrobatudes i els atacs de l'ICE, el suport del vot llatí a Trump ha baixat. També, de l'altra banda, hi ha coses irreals que preocupen el votant, com el debat al voltant dels esportistes transexuals als Estats Units. Hi ha una histèria sobre aquest tema, encara que en realitat hi ha potser set, vuit esportistes trans en universitats per tot el país. Així doncs, també es debat sobre coses d'aquest estil, sobre gènere, sobre el wokisme. També el racisme. Per exemple, hi ha un candidat demòcrata a l'estat de Michigan que és un musulmà —Abdul El-Sayed— i la dreta vol fomentar islamofòbia allà. Sempre hi ha debats així. A l'estat de Texas, James Talarico és un candidat popular, demòcrata, i els republicans sempre parlen sobre el seu suposat baix nivell de testosterona.
Com a professor universitari, té contacte directe amb les noves generacions. Què percep entre els estudiants nord-americans? Veu una joventut més polaritzada?
Potser una mica, especialment amb els homes blancs. La masclosfera —moviment a xarxes socials on s'enalteix la masculinitat i s'ataca el feminisme— és poderosa. Especialment en termes de gènere és una cosa important. Però a part d'això, em sembla que els homes joves llatins o afroamericans no hi són. Les dones, menys. Llavors, no estic segur que hi hagi una diferència generacional. Per a mi la diferència és més de gènere i raça. Els homes blancs voten Trump. No tots, òbviament, però molts. I en aquest perfil influeix molt més aquesta perspectiva trumpista que diu que el nostre país està en perill de 'desaparèixer'. És una cosa forta.
Ara esmentava James Talarico. Aquest candidat demòcrata podria posar fi a més de 33 anys de domini republicà pel que fa al Senat a Texas.
Sí. Em sembla que és possible. En els últims anys, a poc a poc, el poder del Partit Demòcrata allà està creixent. És important entendre que les ciutats són demòcrates i les regions rurals republicanes. Llavors, a Texas hi ha ciutats com Dallas, Houston, Austin, etc., amb poblacions grans. I també molta gent de Llatinoamèrica, especialment de Mèxic. La cara de l'estat de Texas està canviant, no ràpidament, però a poc a poc. I em sembla que és una possibilitat que Talarico aconsegueixi un escó al Senat. Seria una cosa enorme en la política dels Estats Units.
El cas d'Alaska és especialment significatiu. El Departament de Justícia vol impedir la certificació d'un resultat desfavorable per al senador republicà Dan Sullivan si es compleixen determinades condicions. Trump ha reconegut que va ordenar presentar la demanda. Creu que estem assistint a una estratègia per preparar la impugnació de determinats resultats abans que se celebrin les eleccions?
Sí, crec que està fent servir les institucions per influir en les eleccions, encara que depèn del que entenguem per això. S'han publicat molts articles sobre els esforços dels republicans per substituir els membres dels organismes electorals estatals encarregats d'organitzar i supervisar les votacions. També hi ha hagut canvis en la delimitació dels districtes electorals, en anglès es diu gerrymandering, encara que els demòcrates també l'han utilitzat en benefici propi. Per tant, no queda clar fins a quin punt aquestes modificacions afavoriran els republicans. A això s'hi afegeixen les lleis que exigeixen presentar un document d'identitat per votar. Però el problema és més profund: el sistema electoral nord-americà presenta ja desigualtats estructurals. Al Senat, tots els estats tenen el mateix nombre de representants independentment de la seva població, mentre que la representació a la Cambra de Representants tampoc és perfectament proporcional. El Col·legi Electoral, que determina l'elecció del president, atorga més pes als estats rurals menys poblats, especialment amb més gent blanca. Per tant, no partim d'un sistema just. En el context actual, els republicans han introduït canvis en diversos àmbits, però no crec que hi hagi proves d'una intervenció més contundent que aquesta. El que més em preocupa és la possibilitat que Trump recorri al desplegament de forces federals, com l'ICE, o que qüestioni els resultats denunciant falsament que les eleccions han estat manipulades o robades.
En aquest sentit, el 12 d'octubre, agents federals van escorcollar la residència de la congressista demòcrata Ilhan Omar. Ella denuncia que és víctima d'una persecució política. Comparteix aquesta interpretació?
Hi ha una forta campanya contra els immigrants en general, i específicament contra els somalis de Minnesota. Aquesta campanya ja existent li dona a Trump una oportunitat d'atacar Omar, una figura de l'esquerra al Partit Demòcrata, molt progressista, molt en contra de l'ICE i del mateix Trump. És una oportunitat d'atacar-la a través d'una investigació sobre el seu estatus legal als Estats Units. Per a mi, la gran qüestió sobre l'ICE i l'autoritarisme de Trump és fins on pot arribar aquesta política repressiva. Van començar actuant contra immigrants indocumentats, però progressivament han ampliat les seves accions a immigrants amb residència legal i fins i tot a ciutadans nord-americans. És un patró clàssic de l'autoritarisme: la repressió comença contra determinats col·lectius i, a poc a poc, s'estén a altres sectors de la societat. Si poden actuar així contra Ilhan Omar, també podrien fer-ho contra qualsevol altre polític. El risc d'un enfrontament entre el govern federal i els estats governats pels demòcrates continua existint. No sé si arribarem a una confrontació oberta d'aquest tipus, però si Trump aconsegueix deportar Omar, estaríem davant d'una cosa extremament greu.
Als Estats Units hi ha la idea que Ronald Reagan va desplaçar el centre polític cap a la dreta i va normalitzar posicions que abans es consideraven més conservadores. Creu que Trump ha aconseguit desplaçar encara més cap a la dreta el pensament polític de la societat nord-americana, inclús cap a posicions autoritàries?
Sí, crec que això ha passat amb el centre polític del Partit Republicà. També hem vist canvis dins del Partit Demòcrata, amb figures com Bernie Sanders o Alexandria Ocasio-Cortez (AOC). No m'agrada gaire fer servir el terme 'polarització', encara que és evident que s'han produït transformacions en ambdós partits. Hi ha una qüestió interessant: aquesta nova cara del Partit Republicà representa res realment nou o és una continuació del que ja existia? Per a mi, és una combinació d'ambdues coses. Crec que, durant dècades, la imatge pública del Partit Republicà va ser una màscara que amagava un racisme i un sexisme molt més profunds, que en realitat mai van desaparèixer. No obstant això, també és cert que el partit ha canviat en diversos aspectes. Fa deu anys es parlava de l'alt-right, l'anomenada dreta alternativa. Ara pràcticament ningú utilitza aquest terme, perquè allò que llavors es considerava un corrent alternatiu s'ha convertit en la dreta mateixa.
En aquest context de polarització que presenta, el Partit Republicà ha experimentat un desplaçament cap a la dreta més profund que el del Partit Demòcrata cap a l'esquerra?
Sí, la distància entre el Partit Republicà del 2008 i l'actual és molt més gran que la que ha recorregut el Partit Demòcrata durant aquests mateixos anys. Dins del Partit Demòcrata hi ha ara una disputa entre figures com Hillary Clinton, representants del neoliberalisme, i els socialdemòcrates. Això és tot, realment. Però el Partit Republicà és cada vegada més un partit d'extrema dreta, amb feixistes a les seves files. No es presenten explícitament com a tals, òbviament, perquè utilitzar aquest terme continua sent tabú, però persones com Pete Hegseth o Stephen Miller, per a mi, són feixistes.
És bastant probable que els demòcrates aconsegueixin la majoria a la Cambra de Representants. Al Senat és més difícil, però les possibilitats existeixen. En cas d'obtenir els resultats desitjats, podran exercir de contrapoder a Trump durant els seus dos últims anys com a president? És possible un impeachment?
No tinc gaire fe en el Partit Demòcrata, especialment en els seus líders. La possibilitat d'impulsar un impeachment ja es va plantejar durant el seu primer mandat i va haver-hi intents de dur-lo a terme. Crec que, si els demòcrates guanyen les dues cambres, es limitaran a esperar aquests dos anys i preparar-se per a les següents eleccions presidencials, poca cosa més. Perquè, per als líders del partit, el seu principal enemic no és el feixisme, sinó la incertesa i els canvis dràstics en la política, fins i tot quan venen de l'ala esquerra del seu propi partit. Òbviament, intentaran fer algunes coses, però, per exemple, els seus líders han parlat d'oposar-se a l'ICE de Trump, no a l'ICE com a institució. No estan en contra de l'ICE ni dels centres de detenció per a immigrants, ni volen obrir les fronteres. Volen oposar-se a Trump, però poca cosa més. Els Estats Units no tenen un sistema parlamentari i crec que, per això, existeix menys cultura d'actuar com un partit d'oposició. En la política nord-americana existeix una mena de mite del consens. Per això ens trobem en una situació increïble, difícil de creure: tenim un partit que suposadament és d'esquerres i que continua buscant el consens, mentre que l'altre diu obertament que vol destruir els seus enemics. I no crec que això hagi de canviar.
Creu que el Partit Demòcrata està oferint una resposta política a l'altura del moment que travessa els Estats Units?
És l'única alternativa a Trump que existeix dins de la política electoral. Dins del partit tenim els Socialistes Democràtics d'Amèrica (DSA), aquí s'estan produint debats interessants. Per exemple, Ocasio-Cortez (AOC) és una figura molt important dins del Partit Demòcrata i tradicionalment ha estat situada a la seva ala esquerra. No obstant això, cada vegada més està dient que el seu vot en contra del finançament d'Israel va ser un error i ella mateixa està desplaçant les seves posicions cap al centre per tenir possibilitats de presentar-se a les eleccions presidencials. Entenc aquesta estratègia perquè, en la nostra societat, la majoria de la població no dona suport a posicions molt d'esquerres. Però, al mateix temps, això demostra, per a mi, la debilitat de l'estratègia de DSA: com més s'acosten els seus representants al poder, més es desplacen les seves posicions cap al centre. I per a mi és inacceptable intentar guanyar a través del centrisme. Així que sí, és el que tenim. Crec que la política d'extrema dreta de Trump ofereix als dirigents demòcrates una oportunitat per presentar les seves posicions centristes com si fossin extraordinàries, simplement per comparació amb les de Trump. En un sistema bipartidista com el nord-americà, això funciona com el concurs de televisió El Precio Justo. Per als demòcrates, n'hi ha prou amb oferir un dòlar més que els republicans per considerar que ja han fet prou. Per això no tinc gaire fe que puguin oferir una resistència ferma. Com deia abans, per exemple, en el cas de l'ICE, per a mi una resistència real significaria defensar que cap ésser humà és il·legal i actuar des de la solidaritat. En canvi, per als dirigents demòcrates, tot depèn de la situació administrativa de cada immigrant. No són aliats dels immigrants sense papers.
Tot i això, aquesta nova generació de líders d'esquerra dins del Partit Demòcrata ha demostrat, amb resultats, que poden ser una alternativa a l'establishment demòcrata tradicional.
Sí, és possible que d'aquí a uns anys el Partit Demòcrata canviï en aquesta direcció. Però, de cara a les pròximes eleccions presidencials, hi ha un concepte que en anglès s'anomena electability, és a dir, la capacitat d'un candidat per atraure el suport del centre polític, que té moltíssim pes als Estats Units. Per això imagino que el pròxim candidat demòcrata serà de centre. Potser algú com Gavin Newsom pot ser el candidat, no n'estic segur. Per tant, estan passant dues coses al mateix temps. D'una banda, és cert que un sector del Partit Demòcrata s'està desplaçant cap a l'esquerra i que, a ciutats com Nova York, aquest moviment té molta força. Però encara no ha aconseguit prendre el control del conjunt del partit. Potser ho aconsegueix d'aquí a una generació o d'aquí a deu anys, però és difícil imaginar un canvi d'aquest tipus a escala nacional a curt termini.