Jeff Sharlet és un dels cronistes més singulars de la política nord-americana contemporània. Periodista, escriptor i professor a Dartmouth College, ha construït una trajectòria marcada per la voluntat d’anar més enllà de l’última hora i endinsar-se en les estructures profundes del poder als Estats Units. Els seus reportatges, publicats en capçaleres com Harper’s, Rolling Stone o The New York Times Magazine, combinen investigació, immersió i narrativa per explicar fenòmens sovint invisibles o mal interpretats. En un moment de polarització extrema, Sharlet s’ha convertit en una veu de referència per entendre les tensions que travessa la societat nord-americana, especialment en relació amb la religió, la identitat i l’autoritat política.
Aquesta mirada s’aprecia en els seus llibres, on ha explorat la connexió entre fonamentalisme religiós i poder institucional. A La Família, una de les seves obres més conegudes —convertida en sèrie a Netflix—, s’infiltra en una influent xarxa cristiana amb vincles a les altes esferes de Washington, revelant els mecanismes que condicionen la política nord-americana. Amb els anys, el seu treball ha evolucionat cap a una anàlisi més àmplia de la deriva antidemocràtica dels Estats Units, que sintetitza en la idea d’una “guerra civil lenta”. Aquesta tesi vertebra també La resaca (Captain Swing), el seu últim llibre, en què radiografia les fractures socials i emocionals que marquen el país avui.
En el llibre parla d’una “guerra civil lenta” als Estats Units. Quan deixa de ser una metàfora i passa a ser una realitat tangible?
La idea que la situació podria derivar en una guerra civil als Estats Units és una cosa que sempre ha circulat per la cultura política nord-americana. Fa temps que s'està construint, però on es va fer evident per a mi va ser amb l'assalt al Capitoli el 6 de gener del 2021. En aquell moment, historiadors i politòlegs, persones que s'havien resistit a termes com feixisme o guerra civil, van començar a dir que el trumpisme era un moviment feixista. No és un règim feixista complet, però és un moviment feixista. Aquest és el terme correcte.
L’origen, però, el situo més enrere. El moment en què va aparèixer la llicència per a la imaginació de la violència es va produir durant el que anomeno l’escena Trump, quan va irrompre en la política el 2016. Des d’aleshores, les milícies que s’havien anat organitzant durant els darrers 50 anys als Estats Units s’han fet visibles i s’han convertit en organitzacions paramilitars. Trump s’ha dirigit directament als Proud Boys per dir-los que es mantinguin “preparats i a l’espera”, com si fossin les seves tropes, que després s'imaginen com a tals. La idea d’una nova guerra civil té a veure amb una mena de violència política que es produeix de manera estructural. Es produeix l’acceptació de la violència. I el cap de setmana passat n'és un exemple perfecte. Cole Allen. Un altre intent d'assassinat. Fa 10 anys que normalitzem la violència.
El manifest de Cole Allen explica tot el que vostè diu.
Com d’estranyament ordinari és aquell manifest! Queda clar que alguna cosa no funcionava bé en la ment d’Allen, però el que diu, ho diu amb sentit. Les declaracions que escriu al text sobre Trump i la fallida del sistema es poden llegir a qualsevol racó de les xarxes socials, i ni tan sols als sectors més radicals d’internet. Massa gent ara diu: "Saps què? A la merda". Estan esgotats i han perdut la fe en el sistema.
El retorn de Trump a la Casa Blanca accelera l’espiral de violència?
Recordo haver vist, després del 6 de gener del 2021, com la gent pensava que la derrota electoral de Trump era la fi del trumpisme. Però l'atac al Capitoli va normalitzar la idea de la política com un esport sagnant i violent. Així doncs, en aquests termes, Trump va ser destituït del càrrec i va pensar: "Hauré de colpejar més fort". Aquesta sempre ha estat l'ètica de Trump. Diu: "Si em pegues, et pegaré 10 vegades més fort". No té cap sentit de la justícia. Ara que ha tornat a la Casa Blanca, ha tingut quatre anys per planificar el seu contraatac. La història així ho demostra. Quan els moviments autoritaris estan fora del poder, rumien, planifiquen; es tornen més agressius i despietats. I això és el que ha passat amb Trump.
No és només que puguis portar la teva arma a l'església, és que hauries de portar-la com a expressió de la teva fe
Un dels actors principals en aquest context prebèl·lic que presenta és la dreta religiosa armada. Explica que inclús hi ha esglésies amb milícia pròpia. Com de preocupant és la situació?
S'han integrat directament a l'establishment. No es tracta d’un foraster picant a la porta, formen part del poder als Estats Units. I, per arribar a aquest punt, Trump s’ha inspirat en Putin, en la manera com va aconseguir que el poble rus s'acostés al nacionalisme cristià, tot i que només una petita part anava a l'església. Els encanta la idea de la Santa Nació Russa. Trump ho va veure i va actuar. Però no es tracta d’aconseguir el vot de l'Església com a institució. Vas a un míting de Trump i pots invocar aquestes idees religioses, pots tenir els predicadors més de dretes que hagis sentit mai obrint cada míting, i la gent crida i els encanta, tot i que no van mai a missa.
Ashli Babbitt, la figura central del meu llibre, n’és un exemple. Ella era una dona d'una zona molt liberal de Califòrnia, va votar Obama, mai va anar a l'església en la seva vida. Però va acabar el 6 de gener marxant al Capitoli per Trump i Jesús. Va morir durant l’assalt. Això és nacionalisme cristià, aquesta idea d'una mena de religiositat que s'allibera de qualsevol restricció de les institucions religioses. Fa anys, t’hi podies trobar alguna església que estava armada, només en zones rurals. Però ara al nord de Califòrnia, Nebraska, als afores d'Omaha, tenen esglésies gegants, dins d’un centre comercial, i tenen milícies, i prediquen obertament a favor de les armes. No és només que puguis portar la teva arma a l'església, és que hauries de portar la teva arma a l'església com a expressió de la teva fe. Això fa molta por.
Quin és el final d’aquesta “guerra civil lenta”, esclatarà?
És com si estiguéssim en una alerta permanent d'incendis forestals. Cal anar amb compte d'agafar llumins, encendre'ls i llançar-los a l'herba seca. I la realitat és que la majoria no s'encendran, però un sí. Dissabte passat, l'intent d'assassinat contra Trump, allò va ser un llumí. No es va incendiar. Però cada vegada l'amenaça és més gran. L'amenaça és encara més gran quan parlem dels Proud Boys, els Oath Keepers o els Three Percenters, milícies que podrien formar un exèrcit i lluitar. Tenim perfils dins la Casa Blanca que també són una amenaça, com el secretari de Defensa, Pete Hegseth. Aquesta mateixa Casa Blanca va ordenar als Marines que es despleguessin a Los Angeles. Gràcies a Déu va ser un llumí que no es va encendre, però què hauria passat si un marine hagués perdut el cap i hagués obert foc? L'ICE a Minnesota, els assassinats, un altre llumí que no es va encendre.
Hegseth pertany al reconstruccionisme cristià, un moviment fonamentalista que defensa l'esclavatge i no reconeix el dret al vot de les dones.
És un perfil molt perillós. Ha escrit diversos llibres, i en un d'ells no l'anomena “guerra civil lenta”, sinó “guerra civil freda”. Així que estem més o menys d’acord. Però ell escriu i desitja que ja no faci més fred, que el país s’escalfi. Ell preveu una guerra civil real. Hegseth va dir que les ciutats nord-americanes són territori ocupat. Són com les ciutats de l'Iraq on va lluitar com a soldat, com Fallujah. Diu que cal prendre les mateixes mesures que a l’Iraq, que s’ha d'enviar la 82a Divisió Aerotransportada. Hegseth preveia esdeveniments semblants a allò que va passar l'estiu del 2020 als Estats Units, el moviment Black Lives Matter i aquella gran revolta, i assegurava que seria un motiu per a la militarització del país. Per sort no va passar, però no podem dir que no passarà. Volen l’espurna per iniciar l’incendi. Ho han demostrat en enviar els Marines a Los Angeles, el mateix amb l'ICE a Minneapolis. Han arribat força lluny, però no han obtingut la resistència violenta que necessitaven per fer el següent pas. Però aquesta possibilitat només arriba a través d'aquesta religiositat violenta i armada, entenent el cristianisme com aquell versicle de la Bíblia que diu: "No vinc a portar la pau, sinó l’espasa". Aquest és el Crist que porten a la plaça pública.
Volen l’espurna per iniciar l’incendi
Diu que el trumpisme sobreviurà després de Trump. Per què?
Hi ha un parell d’elements a destacar. Una d’ells, i és per això que és important no mirar només a Trump, sinó mirar el moviment, és que hem arribat al punt de no retorn. És un punt de conflicte. Els trumpistes no diran mai: "Ens hem equivocat". La sensibilitat apocalíptica simplement ha entrat al torrent sanguini i s'ha convertit en part de la cultura política nord-americana. L'altre element té a veure amb el govern. Exemples com les purgues que Hegseth està fent al Pentàgon, els oficials que està promocionant. L'USAID, que ha desaparegut. Hi ha un munt de canvis estructurals. El govern s'està literalment transformant a imatge de Trump. Acabem de saber que els nostres passaports ara tindran la seva cara. És grotesc. També l'arquitectura, està transformant Washington D. C. a la seva imatge. Mireu la sala de ball que està construint, l’arc del triomf. Tot plegat no fa pensar en un paio que se'n vagi.
Trump ho ha mogut tot no només cap a la dreta, sinó també cap a una pèrdua de la democràcia?
En la història dels Estats Units i la manera com els historiadors la consideren, ara ens resulta molt estrany pensar que Reagan era inimaginable fins al 1980. Abans que Reagan fos elegit, estava molt a la dreta de qualsevol president que hagués estat al poder als Estats Units, republicà o demòcrata. Va ser elegit i va ser molt popular, fins al punt que quan parlem de l'era de Reagan als Estats Units, s'estén des del 1980 fins al 2016 aproximadament. Durant aquest temps, fins i tot els demòcrates van seguir polítiques reaganistes. Ho han fet de manera més suau i gentil que Reagan, però venia a ser el mateix. Ho va desplaçar tot cap a la dreta. Es va convertir en un reaganisme estructural.
Trump és la novetat. El trumpisme també s'ha tornat estructural, fins i tot més a la dreta que Reagan. Veiem demòcrates prominents com Gavin Newsom que el seu enfocament per lluitar contra Trump és ser com Trump. La retòrica, el marc, la imaginació, la glòria. Hem vist molts demòcrates que diuen que l'intent d'assassinat de dissabte va ser orquestrat. Això és una maniobra típica de Trump. És una maniobra de Trump titllar qualsevol cosa que no t'agradi de fake news. El trumpisme sobreviurà quan Trump marxi, ho ha infectat tot. Veiem la desconfiança absoluta envers els mitjans de comunicació als Estats Units. Han col·lapsat en caiguda lliure. El nostre periodisme s'ha esfondrat. Potser tindrem un demòcrata de president el 2028, però ja no tindrem l'ecosistema per donar suport a la democràcia.