Israel torna a trobar-se davant d'un escenari d'incertesa política. Els resultats definitius de les eleccions han dibuixat un Parlament profundament fragmentat, sense cap bloc amb prou escons per formar govern en solitari. Ni el camp liderat pel primer ministre Benjamin Netanyahu, al capdavant del Likud, ni el de la principal força opositora, Yashar, encapçalada per Gadi Eisenkot, han aconseguit els 61 diputats necessaris per assolir la majoria absoluta a la Knesset, el Parlament israelià, format per 120 membres.
El resultat obre un període de negociacions que podria allargar-se durant setmanes o fins i tot mesos. Sobre el paper, hi ha diverses fórmules per desencallar la situació, però totes topen amb obstacles polítics importants. Les diferències entre els partits, les línies vermelles ideològiques i les tensions sobre el paper de les formacions àrabs fan que qualsevol pacte sigui especialment complicat. La qüestió de fons és si Israel serà capaç de construir una majoria alternativa a Netanyahu, si acabarà apostant per un govern de concentració o si, davant la incapacitat dels partits per arribar a un acord, haurà de tornar a les urnes. Aquests són els quatre escenaris principals.
Els partits àrabs: tindran un paper clau?
La primera possibilitat és que les forces opositores aconsegueixin articular una majoria parlamentària per desallotjar Netanyahu del poder. En termes numèrics, aquesta alternativa podria ser viable, però políticament és probablement una de les més difícils. El principal obstacle és la participació dels partits àrabs. Per construir una majoria suficient, l'oposició necessitaria el suport de les dues formacions àrabs presents a la Knesset: la Llista Conjunta i Ra'am. Aquesta cooperació, però, genera un rebuig frontal entre alguns dels dirigents de la dreta opositora.
És el cas de Naftali Bennett, exprimer ministre, i d'Avigdor Liberman, exministre de Defensa. Tots dos s'oposen a formar part d'un govern que depengui dels partits àrabs, tant si aquests hi participen directament com si li donen suport parlamentari des de fora. Les seves posicions s'han endurit especialment des dels atacs de Hamàs del 7 d'octubre del 2023.
El precedent existeix, però no convida precisament a l'optimisme. El 2021, Ra'am va formar part d'una coalició de vuit partits que va aconseguir posar fi a dotze anys de govern consecutiu de Netanyahu. Aquell executiu, encapçalat per Bennett i amb la participació de formacions ideològicament molt diferents, va acabar col·lapsant al cap de poc més d'un any.
Repetir una fórmula semblant exigiria, per tant, una gran capacitat de renúncia per part dels seus protagonistes. No es tractaria només d'acordar un programa de govern, sinó de superar divisions profundes sobre qüestions identitàries, de seguretat i sobre la relació entre la majoria jueva i la minoria àrab d'Israel.
Hi ha, a més, una alternativa menys ambiciosa: que l'oposició coordini els seus vots al Parlament sense arribar a formar govern. Una majoria parlamentària podria impulsar canvis en càrrecs institucionals rellevants, com la presidència de la Knesset, i limitar la capacitat de maniobra del govern en funcions de Netanyahu. Aquesta estratègia permetria pressionar el primer ministre, però no resoldria el problema principal: construir una majoria estable capaç de governar.
Un govern d'unitat nacional: el pacte dels adversaris
La segona possibilitat implicaria trencar la lògica dels dos blocs i constituir un govern d'unitat nacional. En aquest escenari, el Likud de Netanyahu compartiria l'executiu amb una o diverses formacions de l'oposició, a més d'alguns dels seus actuals socis de coalició. Seria una fórmula que permetria superar el bloqueig sense dependre necessàriament dels partits àrabs i que podria presentar-se com una resposta a la necessitat d'estabilitat institucional en un moment especialment delicat per al país.
Tanmateix, les dificultats també són considerables. Netanyahu estaria disposat, segons les informacions disponibles, a prescindir d'Itamar Ben-Gvir, ministre de Seguretat Nacional i una de les figures més representatives de l'extrema dreta israeliana. En canvi, no semblaria disposat a trencar amb Bezalel Smotrich, ministre de Finances, ni amb els partits ultraortodoxos que han estat peces fonamentals de la seva majoria parlamentària.
Aquesta distinció és important perquè evidencia que un eventual govern d'unitat no implicaria necessàriament un canvi profund en l'orientació política de l'executiu. La continuïtat de Smotrich i dels partits ultraortodoxos podria convertir-se en un obstacle per a qualsevol formació opositora que volgués justificar la seva entrada al govern.
El principal problema, però, és Gadi Eisenkot. El líder de Yashar ha descartat explícitament governar amb Netanyahu. Fer marxa enrere en aquesta posició podria tenir un cost electoral i polític molt elevat. Per a una part important de l'electorat contrari al primer ministre, un pacte amb ell seria interpretat com una traïció al compromís de posar fi al seu lideratge. Un govern d'unitat podria proporcionar una certa estabilitat parlamentària, però també correria el risc de néixer amb contradiccions internes difícils de gestionar. Seria, probablement, un acord de supervivència política més que no pas un projecte compartit de país.
Netanyahu recupera la iniciativa amb diputats trànsfugues
El tercer escenari consistiria en una maniobra de Netanyahu per ampliar la seva base parlamentària mitjançant la incorporació de diputats procedents de les files de l'oposició. Amb el seu bloc a vuit escons de la majoria absoluta, el primer ministre necessitaria convèncer prou parlamentaris perquè abandonessin les seves formacions o trenquessin la disciplina de partit i li donessin suport.
Sobre el paper, no és una operació impossible. En un sistema parlamentari fragmentat, les ambicions personals, les discrepàncies internes i els càlculs electorals poden obrir escletxes dins dels partits. Netanyahu podria intentar aprofitar aquestes divisions per reconstruir una majoria al seu voltant. Ara bé, l'obstacle és considerable. Els quatre principals dirigents de l'oposició —Eisenkot, Bennett, Liberman i Yair Golan— han assegurat que no participaran en cap govern encapçalat per Netanyahu.
Aconseguir que vuit diputats trenquin aquesta disciplina i s'incorporin al bloc del primer ministre exigiria una operació política de gran magnitud. A més, no n'hi hauria prou amb sumar escons: caldria garantir una mínima estabilitat per evitar que el nou executiu quedés exposat a una nova crisi parlamentària al cap de pocs mesos.
Aquest escenari permetria a Netanyahu continuar al capdavant del govern sense haver de fer concessions substancials a l'oposició. També confirmaria la seva capacitat per mantenir-se al centre del sistema polític israelià malgrat la fragmentació del seu espai electoral. Però, si no aconsegueix reunir els suports necessaris, la maniobra podria acabar reforçant la sensació de bloqueig.
Noves eleccions: el retorn a les urnes com a última sortida
La quarta possibilitat és que cap de les tres fórmules anteriors prosperi i Israel es vegi obligada a convocar unes noves eleccions. El president del país, Isaac Herzog, té un paper fonamental en aquest procés. Després de consultar els representants dels partits que han obtingut representació parlamentària, haurà de designar un candidat perquè intenti formar govern. Es preveu que les formacions àrabs expressin el seu suport a Eisenkot, fet que podria situar el líder de Yashar com a primer aspirant a rebre l'encàrrec.
El candidat designat disposarà inicialment de 28 dies per negociar una coalició, amb la possibilitat d'obtenir una pròrroga de 14 dies si necessita més temps. Si fracassa, el president podrà encarregar la formació de govern a un segon candidat, que disposarà de 28 dies. En cas que aquest intent també resulti infructuós, una majoria de diputats de la Knesset podrà proposar un tercer aspirant, que tindrà 14 dies per intentar construir una majoria.
Si cap d'aquestes vies aconsegueix desencallar la situació, el país haurà de tornar a celebrar eleccions. Una repetició electoral, que no podria tenir lloc abans de la primavera vinent segons el calendari plantejat, no seria una sorpresa. De fet, podria acabar convertint-se en la sortida més probable si els partits mantenen les seves línies vermelles i no estan disposats a assumir el cost polític d'un pacte.
El més paradoxal és que aquest escenari podria beneficiar Netanyahu a curt termini. Com a primer ministre en funcions, pot continuar al capdavant de l'executiu mentre es desenvolupa el procés de negociació. Si Eisenkot rep primer l'encàrrec i fracassa, el mandat podria passar posteriorment a Netanyahu, que tindria una nova oportunitat per intentar formar govern. I si també fracassés, el país podria quedar abocat a una nova convocatòria electoral, amb Netanyahu mantenint-se com a primer ministre en funcions fins a la constitució d'un nou executiu.
Un país atrapat en la fragmentació política
Més enllà dels quatre escenaris, el resultat electoral posa de manifest una realitat estructural de la política israeliana: la dificultat creixent per construir majories estables en un sistema marcat per una fragmentació ideològica i identitària molt profunda. La qüestió ja no és únicament si Netanyahu continuarà governant o si l'oposició serà capaç de substituir-lo. El problema és que els mateixos partits que podrien sumar els escons necessaris per formar una majoria tenen visions molt diferents sobre el futur del país.
El paper dels partits àrabs, la influència de l'extrema dreta, el pes de les formacions ultraortodoxes i les divisions dins del mateix camp opositor són factors que compliquen qualsevol acord. Aquesta paràlisi arriba, a més, en un context especialment sensible per a Israel, després dels atacs del 7 d'octubre del 2023 i de les conseqüències polítiques i de seguretat que se n'han derivat. La incapacitat per formar un govern estable pot dificultar la presa de decisions estratègiques i aprofundir encara més la polarització interna.
Si es confirma una nova convocatòria electoral, Israel podria afrontar la seva setena elecció general en només vuit anys. Un indicador de fins a quin punt la inestabilitat s'ha convertit en un tret recurrent del seu sistema polític. De moment, cap dels quatre escenaris no està descartat. Però tots comparteixen una mateixa dificultat: per sortir del bloqueig, els dirigents israelians hauran de pactar amb adversaris amb qui, fins ara, han afirmat que no volen governar.