Donald Trump va entrar a la guerra contra l’Iran convençut que seria curta, que la superioritat militar dels Estats Units i Israel obligaria Teheran a cedir i que podria proclamar ràpidament una nova victòria. Gairebé sis mesos després, el conflicte continua obert, l’Iran no s’ha rendit, l’estret d’Ormuz continua sent una font permanent d’inestabilitat i el president nord-americà sembla tenir cada vegada més dificultats per trobar una porta de sortida. La frustració comença a tenir conseqüències inesperades: Trump ja no només amenaça l’Iran, sinó també alguns dels aliats que podrien ajudar-lo precisament a acabar la guerra. El cas més sorprenent és Oman, un dels socis més antics de Washington al Golf i, sobretot, l’intermediari que durant dècades ha mantingut oberts canals de comunicació entre els Estats Units i Teheran.
"Si Oman s’interposa, els bombardejarem sense pietat", va arribar a advertir Trump aquesta setmana en una entrevista amb Fox News. Posteriorment, preguntat per les seves paraules, va insistir que el govern de Mascat "no s’ha comportat gaire bé" i que els Estats Units podrien ocupar-se’n "molt fàcilment". CNN va presentar l’episodi directament com una amenaça del president dels Estats Units de bombardejar un aliat nord-americà. Segons recullen mitjans nord-americans, la declaració ha causat estupefacció entre diplomàtics i especialistes en el Golf, no només per l’agressivitat del llenguatge, sinó perquè Oman està fent exactament allò que Washington li ha demanat en nombroses ocasions: parlar amb l’Iran quan els Estats Units no poden o no volen fer-ho directament.
BREAKING: Trump to Fox News:
— Clash Report (@clashreport) August 17, 2026
If Oman gets in the way, we will bomb the shit out of them. pic.twitter.com/1UOaTlzbfD
Amenaçar el mediador que necessites
La paradoxa és especialment evident en el cas de l’estret d’Ormuz. Oman i l’Iran negocien des de fa setmanes fórmules per regular el trànsit marítim a través d’aquesta via, una de les més estratègiques del planeta. Una part de l’estret discorre per aigües omanites i Mascat ha facilitat durant el conflicte rutes perquè els vaixells poguessin evitar algunes de les zones més perilloses. Però Trump sembla témer que Oman arribi a algun tipus d’entesa amb Teheran que deixi Washington al marge o concedeixi a l’Iran una capacitat excessiva per condicionar el trànsit marítim.
Reporter: You said you would bomb the shit out of Oman if they got in the way of reopening the Strait of Hormuz.Would you say you're out of patience with Oman, a strategic partner?
— Acyn (@Acyn) August 17, 2026
Trump: I don't think they behaved very well, but we'd handled them very easily just like we do… pic.twitter.com/sFRHqIfVhE
El més desconcertant és que el mateix Trump havia acceptat explícitament la mediació omanita. El memoràndum d’entesa signat pels Estats Units i l’Iran al juny preveia que Mascat mantingués converses amb Teheran sobre la futura administració i els serveis marítims de l’estret. Per això Marc J. Sievers, exambaixador dels Estats Units a Oman, s’ha declarat "perplex" davant les amenaces. Sievers considera difícil imaginar que el comandament militar nord-americà estigui preparant realment un bombardeig contra un país que manté una relació estratègica amb Washington.
Hasan Alhasan, investigador de l’International Institute for Strategic Studies (IISS) i un dels principals centres d’anàlisi geopolítica i de seguretat internacional, veu darrere d’aquesta irritació una contradicció més profunda: Oman pot actuar com a mediador precisament perquè conserva una política pròpia envers l’Iran i no segueix automàticament les directrius nord-americanes. Castigar aquesta independència podria destruir l’instrument diplomàtic que Washington necessitarà si vol negociar algun dia la fi de la guerra. Alhasan ho resumeix definint la ira de Trump contra Mascat com "equivocada i miop". Equivocada perquè successives administracions nord-americanes han necessitat Oman per parlar amb l’Iran; miop perquè probablement tornarà a ser imprescindible per negociar tant una futura pau com qualsevol sistema estable de navegació per Ormuz. Aquí rau la gran contradicció de la situació actual: Trump necessita una victòria per poder acabar la guerra, però pot necessitar Oman per poder declarar-la acabada. I mentre no troba la manera de doblegar l’Iran, ha començat a amenaçar precisament una de les poques portes que encara té obertes per sortir del conflicte.
Oman, la porta que Trump no es pot permetre tancar
Precisament per això la crisi amb Oman resulta tan difícil d’entendre, afirmen els analistes. Mascat ha exercit durant dècades un paper excepcional a la regió. Manté relacions estretes amb Washington però també canals oberts amb Teheran. Ha intervingut per aconseguir l’alliberament de ciutadans nord-americans empresonats a l’Iran, ha participat en negociacions amb els houthis del Iemen i va tenir un paper fonamental en els contactes secrets que van acabar conduint a l’acord nuclear del 2015. La seva utilitat diplomàtica prové de no estar completament alineat amb cap dels dos bàndols. Amenaçar Oman perquè exerceix aquesta autonomia pot provocar exactament l’efecte contrari del que busca Washington: reduir encara més les opcions diplomàtiques disponibles.
Una guerra que havia de durar setmanes
L’episodi d’Oman és només l’últim senyal d’un problema més gran. La guerra que Trump va iniciar al febrer al costat d’Israel havia de demostrar ràpidament la vulnerabilitat de la República Islàmica. Però la caiguda del règim no s’ha produït i la guerra s’ha anat transformant. The Washington Post ja explicava a finals de juliol que les promeses israelianes d’una victòria ràpida havien donat pas a un conflicte prolongat i a una frustració creixent a la Casa Blanca. Els sectors més durs del règim iranià continuen controlant el país i Washington encara no disposa d’una estratègia clara per posar fi a la guerra.
📺 🇫🇷 Sur #LCI, le général #Yakovleff :
— Ryo (@iamlouay) August 17, 2026
💬 Oui, je prétends bien connaître les Américains, mais Trump, c'est autre chose. La colère de Trump, elle résulte du fait qu'il n'a pas gagné sa guerre. Il ne sait pas comment en sortir, donc il lui faut des coupables d'une façon ou d'une… pic.twitter.com/GdRmRfSENn
El centre del conflicte també s’ha desplaçat. El principal argument inicial de Washington era destruir la capacitat nuclear iraniana. Però, amb el pas dels mesos, la batalla per l’estret d’Ormuz s’ha convertit en una obsessió per a l’administració Trump. Per aquest corredor marítim passa aproximadament una cinquena part dels subministraments energètics mundials. I mentre Teheran mantingui la capacitat d’amenaçar els vaixells que el travessen, pot continuar pressionant els Estats Units i l’economia mundial sense haver de derrotar militarment Washington. La mateixa estratègia de seguretat de la Casa Blanca considera que mantenir obert Ormuz és un interès essencial dels Estats Units.
Ni les bombes ni la pressió econòmica
Trump ha intentat alternar dues estratègies. Primer, intensificar els bombardejos contra objectius iranians. Després, quan les reserves d’armament nord-americanes han començat a preocupar el Pentàgon i el conflicte ha entrat en una fase menys intensa, augmentar la pressió econòmica sobre Teheran. Però cap de les dues vies ha aconseguit fins ara la concessió decisiva que Washington busca.
La Casa Blanca sosté exactament el contrari. Defensa que les capacitats militars iranianes han estat devastades i que el bloqueig econòmic està asfixiant el règim. Un funcionari de l’administració assegura que Washington encara disposa de moltes "palanques" per augmentar la pressió. Però els resultats polítics són més difícils de mostrar. A començaments d’agost, The Washington Post constatava que el conflicte, que Trump havia pronosticat que duraria poques setmanes, ja entrava en el sisè mes i començava fins i tot a erosionar el suport del president entre alguns republicans. L’exdiplomàtic nord-americà Alan Eyre, membre de l’equip negociador de l’acord nuclear del 2015, ha descrit l’administració com "un mastodont que es debat mentre s’enfonsa lentament en un pou de quitrà": com més força fa per sortir-ne, més difícil és escapar.
El termini de 60 dies expira sense pau
La sensació d’atzucac s’ha accentuat aquesta setmana perquè dilluns va expirar el termini de 60 dies previst en el memoràndum d’entesa que els Estats Units i l’Iran havien signat al juny per intentar arribar a un acord definitiu. Però la pau no ha arribat. L’Iran continua rebutjant el sistema de navegació que Washington vol imposar a Ormuz; els Estats Units han respost als atacs iranians amb nous bombardejos, i Teheran ha atacat al seu torn objectius de països del Golf que acullen forces nord-americanes. El resultat és una situació peculiar: la intensitat militar ha baixat, però cap de les dues parts ha guanyat i cap no sembla disposada a acceptar les condicions de l’altra.
Trump necessita, a més, una sortida ràpida per una raó política. Falten només unes setmanes per a les eleccions de mig mandat als Estats Units, en les quals els republicans es juguen el control del Congrés. Una guerra llarga i sense una victòria clara és precisament el tipus de conflicte que el president nord-americà havia promès evitar.
De l’Iran a Oman i Corea del Sud
És en aquest context que els analistes interpreten l’agressivitat creixent de Trump amb els aliats. Andrew Leber, especialista en el Pròxim Orient de la Carnegie Endowment for International Peace, considera que el president ha quedat atrapat en una situació que no pot resoldre ni amb superioritat militar ni amb amenaces. Quan l’Iran no modifica la seva posició, Trump dirigeix la pressió cap als països que té més a l’abast.
Oman no és l’únic. Trump també ha criticat Corea del Sud després que Seül rebutgés implicar-se militarment en la guerra. I aquesta setmana ha publicat fins i tot un mapa amb un cercle sobre Ormuz i territoris costaners de l’Iran, Oman i els Emirats Àrabs Units sota l’etiqueta de "NOU territori dels EUA". El patró és cada vegada més evident: els països que no resolen el problema de Trump passen ràpidament de ser aliats a convertir-se en objecte dels seus retrets.
El Golf també perd la paciència
El problema per a Washington és que la frustració és recíproca. L'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Qatar, Kuwait i Bahrain estan cada vegada més irritats amb la gestió nord-americana de la guerra. Diversos responsables àrabs i occidentals expliquen que els governs del Golf temen que Trump sigui incapaç de gestionar la diplomàcia necessària per posar fi al conflicte. "Trump va començar aquesta guerra i nosaltres en paguem el preu", va resumir un responsable del Golf a The Washington Post. La preocupació no és només militar. Els atacs iranians, la inseguretat a Ormuz i les tensions sobre les infraestructures petrolieres afecten directament economies que depenen de l’estabilitat regional. Alguns governs, com l'Arabia Saudita, el Pakistan i Turquia, fins i tot han subscrit aliances de seguretat, tot i que continuen depenent enormement dels Estats Units. Washington conserva bases militars essencials a Qatar i Bahrain i continua sent el gran proveïdor d’armes de bona part del Golf.