Les guerres acostumen a acabar amb llargues negociacions, cimeres internacionals i solemnes cerimònies diplomàtiques per escenificar signatures històriques. La guerra entre els Estats Units i l'Iran, en canvi, sembla haver trobat un final molt més propi de l’estil Trump: una firma improvisada, de nit, sense anunci previ i enmig d'un sopar al Palau de Versalles, amb el document on el president nord-americà va estampar la signatura sobre les estovalles, envoltat de plats, copes i alguna taca... . "Està signat (...) el vaig signar a Versalles", va respondre lacònicament el president nord-americà quan els periodistes li van preguntar per l'acord que ha de posar fi a més de tres mesos de guerra a l'Orient Mitjà. Ni roda de premsa solemne, ni fotografia oficial amb les dues delegacions. Va ser el seu assessor Dan Scavino qui va acabar revelant els detalls compartint un vídeo a la xarxa X. Les imatges mostren Trump signant el document davant del president francès, Emmanuel Macron, que respon amb aplaudiments abans que el memoràndum fos enviat electrònicament a Teheran. La firma es va produir en mig d'un sopar oficial a Versalles, el mateix palau on es van signar alguns dels grans tractats que han marcat la història europea. La imatge no ha passat desapercebuda: Trump rubricant un acord de pau al costat de Macron en un dels escenaris més simbòlics de la diplomàcia mundial.
Just prior to this evenings dinner at Versailles in France, hosted by President @EmmanuelMacron—President @realDonaldTrump signed the Iran Memorandum of Understanding, once Secretary Rubio received it…
— Dan Scavino (@Scavino47) June 17, 2026
“A pretty key moment in history we are sharing together…” @SecRubio pic.twitter.com/sLYi6G9TM3
Un acord signat davant els líders del G7
El pla original preveia una cerimònia formal a Zúric divendres, amb representants dels Estats Units, l'Iran i els mediadors pakistanesos. De fet, diversos mitjans i fonts diplomàtiques havien informat que aquell acte serviria per escenificar l'acord davant la comunitat internacional. Tanmateix, l'Iran va decidir no desplaçar-se a Suïssa i va optar per la signatura electrònica del memoràndum. Trump va aprofitar la seva presència a França amb motiu del G7 per firmar també el document a Versalles, dos dies abans de la data prevista. El que havia de ser una solemne fotografia diplomàtica a Suïssa va acabar convertint-se en una firma improvisada a Versalles. Així, la fotografia de Trump firmant al costat de Macron ja forma part de les imatges icòniques d'aquest conflicte. No tant per la solemnitat de l'acte com per la seva singularitat. Una guerra que ha deixat més de 7.000 morts, ha disparat els preus de l'energia i ha sacsejat l'economia mundial ha acabat, almenys de moment, amb una signatura improvisada en un dels palaus més famosos del món. Una escena difícil d'imaginar en qualsevol altre president que no fos Donald Trump.
La singularitat de l'episodi no acaba aquí. La paradoxa és que quan Trump va agafar el bolígraf, l'Iran ja havia signat. El Ministeri d'Afers Exteriors iranià havia validat hores abans el document mitjançant signatura electrònica i havia descartat participar en la cerimònia presencial que inicialment s'havia plantejat a Zúric. Així, quan Trump va estampar la seva signatura a Versalles, el memoràndum ja estava pràcticament en vigor. Poc després, el primer ministre pakistanès, Shehbaz Sharif, país que ha exercit de mediador durant mesos entre Washington i Teheran, va anunciar que el denominat Memoràndum d'Entesa d'Islamabad havia estat ratificat per les dues parts i entrava en vigor de manera immediata. "M'honora anunciar que l'històric Memoràndum d'Entesa d'Islamabad ha estat signat electrònicament avui entre els Estats Units d'Amèrica i la República Islàmica de l'Iran", va escriure Sharif a les xarxes socials. Per això, més que una cerimònia de firma tradicional, l'escena de Versalles va tenir un important component simbòlic: escenificar davant dels líders del G7 que els Estats Units i l'Iran havien acordat, almenys de manera provisional, posar fi a la guerra iniciada el 28 de febrer. Alguns diplomàtics presents a la cimera del G7 comentaven amb ironia que el president nord-americà havia convertit un sopar d'Estat en una mena de despatx improvisat de política exterior.
I am honoured to announce that the historic ‘Islamabad Memorandum of Understanding’ has been electronically signed today between the United States of America and the Islamic Republic of Iran. The Memorandum has been signed by honourable Presidents of both the countries and also…
— Shehbaz Sharif (@CMShehbaz) June 18, 2026
Què estableix el memoràndum?
L'acord signat és, en realitat, un memoràndum d'entesa de 14 punts que obre una fase de negociacions de 60 dies per intentar arribar a un pacte definitiu. Durant aquest període, les dues parts es comprometen a mantenir l'alto el foc i a negociar aspectes especialment sensibles, com el programa nuclear iranià i l'aixecament de les sancions econòmiques. Entre els punts més destacats hi figuren el cessament immediat de les operacions militars, la reobertura de l'estret d'Ormuz al trànsit marítim internacional, l'aixecament progressiu del bloqueig naval nord-americà sobre els ports iranians, el desbloqueig d'actius financers iranians congelats, l'elaboració d'un pla de reconstrucció valorat en 300.000 milions de dòlars, el compromís de l'Iran de no desenvolupar armes nuclears.
Un acord amb moltes concessions
L'estret d'Ormuz és una peça clau de l'acord. Per aquest pas marítim transita aproximadament una cinquena part del petroli mundial, i el seu tancament durant la guerra havia provocat fortes tensions als mercats energètics internacionals. Precisament aquest és un dels aspectes que més debat ha generat als Estats Units. Després de mesos assegurant que volia destruir el programa nuclear iranià, acabar amb la seva capacitat balística i debilitar el règim dels aiatol·làs, Trump ha acabat acceptant un acord que deixa intactes alguns dels principals pilars del sistema iranià.
Un dels punts més sensibles de l'acord afecta el programa nuclear iranià. Teheran es compromet a no fabricar armes nuclears, una promesa que les autoritats iranianes asseguren que han mantingut durant dècades, però que Occident ha posat repetidament en dubte. A més, l'Iran accepta sotmetre les seves reserves d'urani enriquit a un sistema de control internacional sota la supervisió de l'Organisme Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA). Finalment, el material nuclear no abandonarà el país, una línia vermella que Teheran no estava disposat a creuar. De fet, Trump havia exigit inicialment que les reserves fossin traslladades fora de l'Iran, però el règim dels aiatol·làs va rebutjar aquesta possibilitat i va acabar imposant la seva posició en les negociacions.
El govern de Teheran continua al poder, conserva part de les seves infraestructures estratègiques i obté a canvi l'aixecament de sancions que podrien representar milers de milions de dòlars. Diversos analistes interpreten el pacte com una mostra de les dificultats que afrontava la Casa Blanca. L'encariment de la gasolina als Estats Units, la proximitat de les eleccions legislatives del novembre i la impossibilitat de normalitzar el trànsit per l'estret d'Ormuz havien convertit la guerra en un problema polític creixent per a Trump.
La pau... però amb amenaces
Malgrat la firma, Trump no ha renunciat a la seva retòrica habitual. Durant la cimera del G7 a França va advertir que els Estats Units reprendran els bombardejos si l'Iran incompleix els compromisos adquirits. "Els bombardejarem sense pietat si violen l'acord", va afirmar davant dels periodistes. Aquesta combinació de mà estesa i amenaces resumeix bé l'estratègia del president nord-americà: presentar-se com l'home que ha acabat una guerra, però mantenint la pressió sobre Teheran mentre es negocia el pacte definitiu.