La nova guerra al Pròxim Orient encara no ha provocat un impacte immediat sobre l’economia xinesa, però a Pequín ja es comencen a notar les primeres conseqüències indirectes. El conflicte entre els Estats Units, Israel i l’Iran arriba en un moment delicat per a la segona economia del món, que intenta recuperar-se d’una etapa marcada pel baix consum intern, la crisi immobiliària i l’elevat endeutament de les administracions locals.
A curt termini, la Xina disposa de reserves energètiques suficients per resistir diversos mesos sense grans alteracions. En cas necessari, també podria recórrer a Rússia, amb qui manté una estreta relació energètica des de l’inici de la guerra d’Ucraïna. Però la preocupació principal de les autoritats xineses és el que pot passar si el conflicte s’allarga.
La guerra podria afectar rutes comercials clau i el subministrament d’energia. El pas de petroliers per l’estret d’Ormuz —una de les artèries energètiques del planeta— és especialment sensible. Si el trànsit marítim continués interromput durant setmanes o mesos, l’impacte podria ser molt més profund.
Un moment econòmic delicat
La crisi arriba just quan milers de delegats del Partit Comunista es reuneixen a Pequín per definir les línies mestres de la política econòmica dels pròxims anys. Aquesta setmana el govern xinès ja ha reduït l’objectiu de creixement anual al nivell més baix des del 1991. Tot i l’impuls de sectors com la tecnologia o les energies renovables, la Xina encara depèn fortament de les exportacions i del comerç global. Aquesta estratègia, però, s’ha complicat durant l’últim any a causa de la guerra comercial amb els Estats Units.
Ara, la inestabilitat al Pròxim Orient amenaça un altre pilar del model econòmic xinès: la seguretat energètica. La regió no només és una font essencial de petroli per a la Xina, sinó també un punt clau de les seves rutes comercials cap a Europa i Àfrica.
Una relació pragmàtica amb l’Iran
Durant anys, molts analistes occidentals han considerat l’Iran com un aliat natural de la Xina. Les relacions entre els dos països s’han intensificat especialment des del 2016, quan el president Xi Jinping va visitar Teheran. Poc després, els dos governs van signar un acord estratègic de 25 anys que preveia inversions xineses per valor de 400.000 milions de dòlars.
A canvi, l’Iran havia de garantir el subministrament de petroli a la Xina. El 2025, segons dades del Centre de Política Energètica Global de la Universitat de Colúmbia, Pequín va importar uns 1,38 milions de barrils diaris de cru iranià, aproximadament el 12% del total de les seves importacions.
Tot i això, molts analistes creuen que la relació és molt més pragmàtica que ideològica. Les inversions xineses a l’Iran han estat molt inferiors a les promeses inicials i la cooperació s’ha basat sobretot en interessos econòmics.
Un aliat que no vol entrar en guerra
A diferència dels Estats Units i els seus aliats, la Xina rarament estableix aliances militars formals o compromisos de defensa mútua. Per això, tot i els vincles amb Teheran, Pequín no té cap intenció d’implicar-se directament en el conflicte.
La resposta oficial ha estat previsible: condemna dels atacs nord-americans i israelians contra l’Iran i crida a un alto el foc. El ministre d’Afers Exteriors xinès, Wang Yi, ha qualificat d’“inacceptable” l’assassinat d’un líder d’un estat sobirà i qualsevol intent de provocar un canvi de règim.
Tot i aquesta posició crítica, la capacitat d’influència real de Pequín és limitada. Segons diversos analistes, el conflicte ha posat de manifest que, malgrat el seu pes econòmic global, la Xina encara no pot competir amb la capacitat militar dels Estats Units per intervenir en diferents regions del món.
Entre la prudència i l’oportunitat
La guerra també arriba en un moment diplomàtic sensible: el president nord-americà Donald Trump té previst visitar la Xina aquest mateix mes. Pequín ha evitat dirigir crítiques directes contra el líder nord-americà, en un intent de mantenir oberta la porta al diàleg. Al mateix temps, la crisi ofereix a la Xina una oportunitat per presentar-se com un actor internacional més estable i previsible que Washington. Les autoritats xineses intenten reforçar la imatge d’un país que aposta per la mediació i la diplomàcia.
Pequín ja ha anunciat que enviarà un emissari especial al Pròxim Orient i ha iniciat contactes amb diversos governs de la regió. L’objectiu és doble: contribuir a una possible negociació i, al mateix temps, reforçar el seu paper com a actor global.
Tot i això, darrere de la diplomàcia xinesa hi ha una preocupació clara. Un conflicte llarg i imprevisible podria alterar l’equilibri econòmic global i afectar no només els interessos de Pequín al Pròxim Orient, sinó també les seves ambicions geopolítiques a escala mundial.