La crisi amb l’Iran podria haver entrat en una fase d’incertesa accelerada. Governs, inversors i ciutadans segueixen amb inquietud l’evolució d’un conflicte que sembla avançar per inèrcia pròpia. El rumb dels esdeveniments depèn, en gran mesura, de decisions individuals de líders imprevisibles, com el president nord-americà, Donald Trump, i el nou i encara poc provat líder suprem iranià, Mojtaba Khamenei.
Les declaracions de Trump d’aquesta setmana reflecteixen aquesta ambivalència. D’una banda, el president ha qualificat la guerra com una “excursió a curt termini” que podria acabar aviat. De l’altra, ha insistit que no hauria de concloure fins que l’Iran perdi durant molt temps qualsevol capacitat de desenvolupar armament que pugui amenaçar els Estats Units, Israel o els seus aliats.
Aquesta tensió entre objectius militars i càlcul polític alimenta el debat sobre com pot acabar el conflicte. A partir de la informació disponible i de lògiques habituals de planificació estratègica, es poden dibuixar tres escenaris plausibles: un escenari base, un de pitjor i un de millor.
Iranians celebren l'elecció del nou líder, Mojtaba Khamenei / EFE
Una campanya militar que necessita temps
Sigui quin sigui el desenllaç, els planificadors militars coincideixen en un punt: la campanya encara necessita setmanes per completar-se. L’objectiu declarat pel Pentàgon és degradar la capacitat de l’Iran de projectar poder més enllà de les seves fronteres. Això implica atacar míssils i instal·lacions de producció, drons i fàbriques associades, forces navals i aèries, estructures de comandament i control i els vestigis del programa nuclear. Es tracta d’una missió militar clara: reduir la capacitat operativa de l’adversari, independentment de quin resultat polític es busqui després.
Aquest tipus d’operacions, però, requereixen temps. La Casa Blanca havia fixat inicialment un horitzó de quatre a sis setmanes, i tot apunta que encara queden almenys un parell de setmanes de campanya intensa, segons destaca la CNN.
Escenari base: un Iran contingut (60%)
L’escenari més probable és també el més pragmàtic. Els Estats Units i els seus aliats permetrien que l’operació militar arribi a la seva conclusió, debilitant significativament les capacitats militars iranianes, però sense provocar un col·lapse del règim.
En aquest cas, l’Iran sortiria del conflicte amb menys capacitat per desenvolupar míssils, drons o programes nuclears, però amb les seves estructures polítiques encara intactes. Les sancions internacionals continuarien vigents i la pressió militar es mantindria, amb patrulles aèries i capacitat d’intervenció ràpida si Teheran intentés reconstruir els seus programes armamentístics.
El resultat recordaria, en certa manera, l’Iraq dels anys noranta: un país debilitat, sota vigilància constant i amb capacitat limitada per amenaçar la regió.
Pitjor escenari: un Iran reforçat (30%)
El risc més gran és que les conseqüències econòmiques del conflicte —especialment en el mercat energètic i el comerç marítim— pressionin Washington per declarar la victòria abans d’hora.
Si això passés abans que la campanya militar complís els seus objectius, l’Iran podria recuperar-se relativament ràpid. Amb estructures de poder intactes i un sentiment de resistència reforçat, el règim podria reconstruir les seves capacitats militars i adoptar una postura encara més agressiva.
Aquest escenari deixaria els estats del Golf sota una amenaça constant de míssils i drons, alhora que augmentaria els costos econòmics de fer negocis a la regió, des de les assegurances marítimes fins a les inversions a llarg termini.
Millor escenari: un nou Iran (10%)
El desenllaç més optimista —però també el menys probable— seria que la pressió militar debilités tant el règim que desencadenés una revolta interna capaç de provocar la caiguda de la República Islàmica. Perquè això passi, però, caldria una erosió significativa dels instruments repressius del règim, especialment les milícies Basij i la Guàrdia Revolucionària. L’experiència històrica mostra que els bombardejos externs rarament provoquen per si sols un col·lapse polític sense una oposició interna organitzada.
Sense forces terrestres nord-americanes ni una oposició armada clara, la probabilitat d’un canvi de règim a curt termini és baixa.
Un conflicte sense final clar
Aquests tres escenaris no són excloents. La successió de Mojtaba Khamenei podria generar lluites internes pel poder dins del règim iranià, i el debilitament militar podria accelerar tensions socials latents. Sigui quin sigui el desenllaç immediat, és improbable que el conflicte acabi amb una resolució neta. El resultat més plausible és un Iran més feble i contingut, però encara present en l’equilibri regional, en un Orient Mitjà on la incertesa continuarà sent la norma durant anys.