L'estret d'Ormuz s'ha convertit en el principal camp de batalla de la nova confrontació entre els Estats Units i l'Iran. Mentre Donald Trump busca una fórmula per reobrir una de les rutes marítimes més importants del planeta i frenar les ambicions nuclears iranianes, Teheran sembla jugar una partida diferent. Per a Washington, la negociació gira al voltant de la pressió econòmica i militar. Per al règim iranià, la clau és una altra: retenir un actiu estratègic fins a obtenir concessions.
Aquesta diferència d'enfocament ajuda a explicar per què les converses continuen encallades. L'estret d'Ormuz canalitza aproximadament una cinquena part del comerç mundial de petroli i és una infraestructura essencial per al funcionament de l'economia global. L'Iran ha aconseguit convertir aquesta artèria energètica en una poderosa eina de pressió gràcies a les amenaces militars, l'ús de míssils i drons i el control efectiu dels accessos a la zona.
Des de la perspectiva iraniana, aquest avantatge equival a posseir un bé que la resta del món necessita. Per això, dirigents propers al nucli dur del règim han vinculat obertament qualsevol avenç a l'alliberament de fons iranians congelats a l'estranger. Entre les demandes hi ha 24.000 milions de dòlars bloquejats, una xifra que inclou els 6.000 milions transferits el 2023 de Corea del Sud a Qatar en el marc d'un acord per alliberar ciutadans nord-americans empresonats a l'Iran.
Aquell pacte va quedar pràcticament congelat després dels atacs de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 contra Israel. Des d'aleshores, Washington ha mantingut restriccions sobre aquests recursos i ha incrementat la pressió sobre Teheran. L'administració Trump ha intentat revertir l'avantatge negociador iranià limitant les exportacions de petroli i dificultant l'activitat dels ports del país, una estratègia destinada a agreujar els problemes econòmics d'una economia ja molt castigada per les sancions internacionals.
La importància de les paraules en una negociació
Tanmateix, els sectors més radicals del règim consideren que poden resistir més temps del que els Estats Units poden suportar l'impacte global del bloqueig d'Ormuz. Aquesta percepció s'ha reforçat després que Trump hagi insistit reiteradament que un acord és a prop, un missatge que a Teheran alguns interpreten com un senyal d'urgència per part de Washington.
El risc és que l'estancament derivi en una nova escalada militar. Els Estats Units mantenen sobre la taula l'opció de garantir militarment la navegació a l'estret, mentre que l'Iran amenaça d'estendre el conflicte a altres punts estratègics del comerç marítim mundial, com el mar Roig o l'estret de Bab al-Mandab.
A curt termini, cap de les dues parts sembla disposada a cedir. Washington confia que la pressió econòmica acabi doblegant l'Iran. Teheran, en canvi, aposta per conservar el seu principal instrument de força i esperar. És aquesta lògica la que manté les negociacions bloquejades i allunya, almenys de moment, qualsevol sortida ràpida a la crisi.