Unes eleccions regionals en un dels lands més petits d’Alemanya poden semblar poca cosa en el mapa europeu. Però el 43,8% aconseguit per l’AfD a Saxònia-Anhalt té un abast que va molt més enllà dels 83 escons del parlament regional. És la primera vegada d'ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial que un partit d’extrema dreta guanya unes eleccions regionals alemanyes i, sobretot, ho fa amb una diferència prou gran per situar-se a les portes de governar. L’AfD ha aconseguit 39 escons, tres menys dels necessaris per a la majoria absoluta, segons els resultats recollits per Reuters.
El terratrèmol és, primer, alemany. La derrota de la CDU representa un cop per al canceller Friedrich Merz, que havia convertit en una de les seves prioritats frenar l’ascens de l’AfD. Segons Reuters, el 87% dels votants de Saxònia-Anhalt es mostraven insatisfets amb el govern federal. El resultat, per tant, no només parla de l’extrema dreta: també parla del cansament amb els partits que han governat Alemanya durant dècades. I això té conseqüències per a Europa.
Alemanya continua sent la principal economia de la Unió Europea i un dels països amb més capacitat per marcar-ne les polítiques. Si el govern de Berlín queda més afeblit, també li és més difícil liderar respostes comunes en un moment en què Europa acumula problemes: la guerra d’Ucraïna, la pressió comercial de la Xina, les tensions amb els Estats Units i la necessitat d’augmentar la despesa en defensa.
El que preocupa a Brussel·les
L’AfD no és simplement un partit que vol restringir la immigració. El seu programa qüestiona alguns dels fonaments de l’actual projecte europeu. Defensa abandonar l’euro i recuperar competències que ara són de la Unió Europea. En política exterior, advoca per restablir les relacions amb Rússia, aixecar les sancions i posar fi al suport militar alemany a Ucraïna. Reuters ha situat aquestes propostes entre les principals línies polítiques del partit.
Això és especialment rellevant perquè una de les grans fortaleses de la UE és precisament la capacitat d’actuar conjuntament. Si cada govern prioritza cada vegada més els seus interessos nacionals, decisions sobre sancions, defensa, energia o política comercial poden esdevenir molt més difícils.
La guerra d’Ucraïna n’és un bon exemple. Alemanya és un dels principals donants de Kíiv, mentre que l’AfD defensa un canvi radical d’aquesta política. El Centre for Strategic and International Studies ja advertia abans de les eleccions que una pujada de l’AfD podia donar més marge a Rússia per aprofitar les divisions europees.
Problemes que es repliquen dins la UE
Ara bé, hi ha una paradoxa. L’auge de l’AfD no s’explica només per Rússia, Brussel·les o la geopolítica. Els votants europeus tenen problemes molt més propers: el preu de l’habitatge, els salaris, la situació dels serveis públics, la immigració o la seguretat. Els partits nacionalistes han aconseguit unir totes aquestes preocupacions en un mateix relat: el dels ciutadans que senten que les institucions tradicionals ja no els protegeixen.
I aquest relat no és exclusivament alemany. A Europa hi ha partits nacionalistes amb cada vegada més pes, des de Vox a Espanya fins a forces de dreta radical a França, Itàlia o Polònia. No són idèntics i, de fet, mantenen diferències importants. Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, per exemple, va expulsar l’AfD del seu grup europeu el 2024 perquè considerava que la formació alemanya havia anat massa lluny. Però comparteixen alguns eixos: més control de la immigració, defensa de la sobirania nacional i crítica al poder de les institucions europees.
Les reaccions al resultat alemany ho han deixat clar. Santiago Abascal, líder de Vox, va qualificar la victòria de l’AfD de "gran esperança" per a Alemanya i Europa. En canvi, el ministre francès d’Afers Europeus, Benjamin Haddad, va advertir que es tracta d’un moment seriós per al continent, segons ha informat Reuters.
Avís o profecia?
La victòria alemanya no és una fórmula que es pugui traslladar directament a França, Espanya o Polònia, però sí un precedent. L’AfD ha convertit el que durant anys era un vot de protesta en una opció amb possibilitats reals de governar. I això arriba en un moment en què la immigració, la seguretat i la sobirania nacional guanyen pes en les eleccions europees. El resultat de Saxònia-Anhalt pot donar ales a altres forces nacionalistes i, alhora, obligar els partits tradicionals a reaccionar.
L’efecte més immediat pot notar-se fins i tot abans que aquests partits arribin al govern. Quan una força radical creix, els partits tradicionals tenen un incentiu per acostar-se a algunes de les seves posicions per recuperar votants. Això ja ha passat amb la immigració: el debat europeu sobre fronteres i asil s’ha anat endurint durant els últims anys, mentre governs de diferents colors han augmentat el control migratori.
La fi de la UE?
Per a Brussel·les, el problema és que aquesta tendència pot convertir-se en una qüestió de funcionament de la mateixa Unió Europea. Una Europa formada per governs cada vegada més centrats a recuperar competències nacionals pot tenir més dificultats per prendre decisions conjuntes. I això afecta qüestions molt concretes: les sancions contra Rússia, l’ajuda a Ucraïna, la política energètica, la defensa o la resposta a la competència econòmica de la Xina.
La guerra d’Ucraïna és probablement el cas més delicat. L’AfD defensa aturar l’ajuda militar alemanya a Kíiv, aixecar les sancions contra Moscou i recuperar els vincles energètics amb Rússia. Si aquestes posicions guanyessin pes en altres països, mantenir una línia comuna europea seria més complicat. Segons diversos analistes de seguretat europeus, les divisions dins de la UE són precisament un dels escenaris que més poden beneficiar el Kremlin.
L’auge de l’extrema dreta no obliga necessàriament aquests partits a arribar al govern per canviar la política europea. La seva força electoral pot empènyer les formacions tradicionals a adoptar part del seu discurs sobre immigració, fronteres o sobirania per intentar recuperar votants. I el fenomen no és exclusivament alemany. A Europa ja hi ha forces nacionalistes amb un pes important en governs o parlaments. No són idèntiques i mantenen diferències importants. Reagrupament Nacional francesa, per exemple, va expulsar l’AfD del seu grup al Parlament Europeu el 2024 perquè la considerava massa radical. Però comparteixen alguns eixos: més control de la immigració, defensa de la sobirania nacional i crítica al poder de les institucions europees.
L'efecte psicològic de l'AfD a Europa
Per això, el resultat de Saxònia-Anhalt pot tenir també un efecte psicològic. Durant anys, partits com l’AfD han estat tractats com una força que podia créixer, però que difícilment arribaria a disputar el poder. El 43,8% aconseguit diumenge trenca aquesta percepció. El missatge que pot arribar a altres moviments nacionalistes europeus és senzill: es pot passar de ser una opció de protesta a convertir-se en una alternativa de govern.
Això no vol dir que Europa estigui a punt de canviar de color polític. Però sí que els partits tradicionals tenen un problema que ja no poden ignorar. Els seus votants no s’han convertit necessàriament en extremistes: en molts casos estan expressant frustració per qüestions molt concretes, des de la inseguretat econòmica fins a la immigració o el deteriorament dels serveis públics. I aquesta és probablement la principal lliçó que deixa Saxònia-Anhalt per a Europa. El problema dels partits tradicionals ja no és només com derrotar l’extrema dreta a les urnes, sinó entendre per què una part dels seus votants ha deixat de veure’ls com la resposta als problemes que els preocupen.