El leave va guanyar divendres el referèndum i dóna pas al que es coneix com Brèxit, el procés que ha de renegociar els tractats per a que el Regne Unit (RU) abandoni la Unió Europea (UE). La reacció al continent ha estat de perplexitat, com demostren les reaccions del mercat a una simple votació democràtica. La realitat, però, és que les enquestes ja donaven al leave bones opcions de guanyar, al contrari que els mercats i les cases d'apostes.

Què ha passat? Dues claus són essencials per entendre el resultat:

A) El Partit Conservador. Tot i que el Primer Ministre ha defensat el remain, com l'elit del partit, els quadres intermedis es van revoltar mesos enrere. El resultat és que, a peu de carrer, els tories desfeien tots els arguments que David Cameron propagava a través dels mèdia. Això explica que un 67% dels Conservadors hagi votat contra el polític que van triar només fa uns mesos de forma aclaparadora.

B) El nivell educatiu. El RU és un país que té un nivell educatiu força elevat, almenys si ho comparem amb l'estàndard català. Això té una implicació gens banal: les societats amb bona educació són difícilment intoxicables i les campanyes de la por tenen recorregut limitat, independentment de a qui vagin dirigides.

A peu de carrer, els tories desfeien tots els arguments que David Cameron propagava a través dels mèdia

La conseqüència d'aquestes dues claus és que el leave sempre ha tingut moltes possibilitats de guanyar, al contrari del que ens ha volgut vendre la premsa del Reino.

Això ens obliga a voler entendre. Què està passant a Europa?

Els economistes sabem fa anys que el comerç internacional i la globalització tenen efectes positius per a tothom a llarg termini. En el curt termini, en canvi, és forçat que hi hagi guanyadors i perdedors. Els moviments que han sorgit a Europa –UKIP, Podemos, Le Pen, Syriza o l'ultradreta austríaca– s'expliquen per l'abandonament sistemàtic i reiterat dels perdedors del comerç internacional pels sistemes polítics occidentals del Primer Món.

Els moviments independentistes a Catalunya i Escòcia, tot i que lluny de les posicions xenòfobes i proteccionistes de les altres forces esmentades, també responen a l'abandonament sistemàtic i reiterat que el RU i Espanya han fet d'aquests territoris.

Si anem al moll de l'òs trobem que aquest abandonament té dos efectes semblants.

D'una banda, la centralització del poder regulatori des dels Estats cap a la UE ha provocat una forta sensació d'abandonament dels perdedors de la crisi d'aquests Estats (Grècia, Regne Unit, Espanya, França, Itàlia), abandonament que s'ha traduït en una reivindicació de patriotisme (els perdedors volen recuperar el control de la seva vida) i de rebuig al TTIP i al comerç (si jo he de perdre sempre… aleshores prou comerç).

De l'altra, Catalunya i Escòcia, han patit aquest desemparament –però en sentit invers. La centralització del poder regulatori en política monetària i fiscal de Regne Unit/Espanya ha provocat que aquells dos territoris hagin esdevingut dos perdedors estructurals dins d'aquests Estats i, lògicament, han emergit amb força en ambdues nacions dos processos de secessió que reclamen el seu dret legítim a la defensa dels interessos propis per encarar tant la globalització com les perversions d'una política fiscal centralitzada.

La centralització regulatòria en política monetària i fiscal provoca que Catalunya i Escòcia esdevinguin dos perdedors estructurals dins dels seus Estats

Analitzem Catalunya. Sovint es parla, molt incorrectament, que els Jocs Olímpics de Barcelona'92 van ser el catalitzador de Catalunya com a potència mundial turística. Propaganda de baixa volada. Si ens situem en el període 1988-1993 obtindrem les respostes correctes. Carlos Solchaga (PSOE) era el Ministre d'Economia. La seva política econòmica va ser terrorífica per un territori industrial com era Catalunya. D'una banda va situar els tipus d'interès al 15%, provocant el tancament de milers d'empreses industrials catalanes. Aquests tipus tan alts van atraure tones de capital forani però, inexplicablement, els dèficits públics gegants que Solchaga va generar evitaren que aquest capital es destinés a la creació d'empreses. La conseqüència de tot plegat va ser la substitució del sector privat pel sector públic. Allà on hi havia indústria, alt valor afegit i salaris alts, va emergir empresa pública, altament ineficient i amb salaris precaris.

A més, el sector públic fou intensiu en construcció, fet que va acabar el 1993 amb una crisi bancària a l'Estat, una bombolla immobiliària i la desindustrialització de Catalunya. El Valor Afegit Brut industrial va passar en només quatre anys d’un 34% a un 26% del PIB, un impacte molt superior a la resta de l’Estat (un 3,5%) i d’Europa (un 2%).

Tot aquest capital alliberat per la indústria catalana es va moure cap al turisme. El motiu és simple: la política monetària centralitzada quasi no té cap efecte sobre el turisme però té un impacte gegant sobre la indústria, molt més intensiva en crèdit bancari i gestió d'inventaris. Aquesta sagnia desindustrialitzadora catalana contrasta amb la situació d'Euskadi, molt menys afectada gràcies al concert econòmic, que els permet fer política fiscal pròpia i defensar-se de Madrid i de la globalització.

La lliçó és que els Estats centralistes –i la UE ho és– creen guanyadors i perdedors. Fer política monetària i fiscal comuna per a territoris diferents obliga a que els perdedors quedin desemparats i sense possibilitat de defensar-se. De fet, això explica que les potències industrials del món lliure (EUA, Alemanya i Suïssa) siguin Estats federals, compostos per regions amb sobirania fiscal i regulatòria, amb sistemes legals propis i, en el cas dels EUA i d'Alemanya, amb mini bancs centrals propis. Les regions d'aquests països conserven la indústria perquè tenen eines per defensar-se i això dificulta que apareguin moviments polítics tan forts com Le Pen o Podemos, que creixen sobre els perjudicats per les crisis, o que alguns territoris pensin en l'alternativa independentista.

Les potències industrials del món lliure (EUA, Alemanya i Suïssa) són Estats federals amb regions que disposen de sobirania fiscal i regulatòria

I això ens permet anar al fons de la cosa. La UE centralista genera molts perdedors. Els Estats centralistes generen molts perdedors.

El Brèxit posa negre sobre blanc totes les contradiccions del centralisme britànic. La democràcia ha permès que veiem el contrast entre Irlanda i Escòcia respecte de Gal·les i d'Anglaterra. Assistim a la implosió dels Estats centralistes. Ara és el Regne Unit, però aviat els hi tocarà el torn a Espanya i a França. També a la UE.

Els perdedors del comerç i de la globalització reclamen a crits el seu dret legítim a disposar d'eines pròpies que els permetin defensar-se de les inclemències macroeconòmiques globals. Tenim dues opcions: negar la importància de les classes populars –i regalar milions de vots a Le Pen, Tsipras, Iglesias o Farage– o dissenyar una Europa i uns Estats amb el poder repartit com a Suïssa, Alemanya o els EUA. Les classes populars han de poder defensar-se perquè unes classes populars miserables són una barrera decisiva que impedirà el progrés de tots aquests països.

"Més Europa" diuen polítics i tertulians. El que no veuen, però, és que més Europa com aquesta equival a més misèria, més pobresa i més perdedors. No, més Europa com l'actual no és la solució. Una altra Europa, l'Europa del poder compartit, l'Europa de les regions, l'Europa basada en l'estructura territorial de Suïssa o d'Alemanya és la única via per salvar les classes populars del que ens ve a sobre.

Perquè el que ve, senyores i senyors, és la desaparició del Regne Unit, d'Espanya i de França. El centralisme és mort. S'ha acabat el joc. Construir més Europa sota un prisma centralista està condemnat a un fracàs de proporcions bíbliques.

Bibliografia

Padrós, Carlos i Ballbé, Manuel. Estado competitivo y armonización europea. Planeta, 1997.
García Santana, Manuel; Moral-Benito, Enrique; Pijoan-Mas, Josep; Ramos, Roberto. Growing like Spain 1995-2007 (2016) (pdf).
OCDE. Fiscal Federalism Network.
Arzalluz, Xabier. Así fue. Akal, 2005.
Zimmerman, Martin B. A view of recessions, from the automotive industry (pdf).
Pimec-Sefes. De la desindustrialització a la reindustrialització? (2013) (pdf)