Els britànics han decidit deixar de ser membres de la Unió Europea. Ho han fet amb un 51,9% dels vots enfront del 48,1% restant que ho ha fet per quedar-se. Les primeres conseqüències polítiques ja han arribat: el primer ministre, David Cameron, ha dit que plega. Les conseqüències procedimentals en el si de la Unió Europea, en canvi, trigaran més a arribar. La sortida d'un Estat membre de la Comunitat Europea és un fet sense precedents. Per això, molt es pregunten: què passarà ara?

L'any 2007 la Unió Europea aprovava un nou tractat, el conegut com a Tractat de Lisboa. L'acord arribava dos anys després de l'intent de crear una Constitució Europea, que no va prosperar en rebre l'oposició de dos països essencial i fundacionals, França i Holanda. En aquell nou tractat es va incloure per primer cop la possibilitat que un Estat membre pogués abandonar la Unió d'acord amb els seus requeriments constitucionals. 

Concretament, d'aquest aspecte tracta l'article 50 del tractat. Un punt que avui ha estat anomenat tant pels britànics David Cameron i el seu competidor Boris Johnson, com pels líders europeus Jean-Claude Juncker i Martin Schulz. Els primers ho han fet per dir que potser no cal aplicar-lo i que les negociacions poden durar més temps. Els segons, han apostat per utilitzar-lo i fer-ho "com més aviat millor". 

Per què aquest debat?

La controvèrsia ve pel punt 4 d'aquest tractat, què deixa clar que "el membre del Consell Europeu que representi l'Estat membre que es vol retirar, no participarà en els debats del Consell Europeu o en les decisions que l'afectin". És a dir, que la Unió Europea pot acordar quines són les condicions de la sortida de Londres sense que aquesta hi tingui ni veu ni vot. 

En aquestes negociacions és on s'hauria de triar quin estatus se li dóna ara a Londres, i si pot no ser membre de la UE, però sí formar part dels tractats de lliure circulació de comerç, sense que això impliqui la lliure circulació de persones, a la qual el Regne Unit s'oposa frontalment. Londres voldrà intentar aconseguir els màxims beneficis econòmics de la Unió, sense que això afecti la sobirania nacional. Un equilibri força difícil d'aconseguir. Es podria inspirar en els acords que Brussel·les té amb països com Noruega o Suïssa, però pot ser que els euroescèptics els consideressin massa restrictius pel que fa a la sobirania, ja que haurien d'acceptar la legislació europea sense poder-hi influir.

Què diu l'article 50 del Tractat?

L'article també defineix tots els passos a seguir per deixar de ser membre de la UE. Són els següents:

1. Tot Estat membre podrà decidir retirar-se de la Unió en conformitat amb les seves pròpies normes constitucionals.

2. Un Estat membre que decideixi retirar-se ha de notificar al Consell Europeu la seva intenció. A la llum de les directrius establertes pel Consell Europeu, la Unió ha de negociar i celebrar un acord amb l'Estat, establint les disposicions per a la seva retirada, tenint en compte el marc de les seves relacions futures amb la Unió. L'acord es negociarà en conformitat amb l'article 218 (3) del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. El Consell ho celebrarà en nom de la Unió per majoria qualificada, prèviament a l'aprovació del Parlament Europeu.

3. Els Tractats es deixaran d'aplicar a l'Estat en qüestió a partir de la data d'entrada en vigor del l'acord de retirada o, si no, dos anys després de la notificació esmentada en l' apartat 2, llevat que el Consell Europeu, d'acord amb l'Estat membre de què es tracti, decideixi per unanimitat prorrogar aquest període.

4. A l'efecte dels apartats 2 i 3, el membre del Consell Europeu que representi l'Estat membre que es retiri no participarà en els debats del Consell Europeu o en les decisions que l'afectin. La majoria qualificada es definirà de conformitat amb l'article 238 (3) (b) del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

5. Si un Estat que s'hagi retirat de la Unió sol·licita novament l'adhesió, la seva sol·licitud se sotmetrà al procediment establert en l'article 49.

Per llegir l'article 50 complet clica aquí.