Baise ta vieille, pas les vieux, diuen els cartrons fets a mà –i escrits amb la cal·ligrafia oficial del sistema d'educació nacional francès– que exhibeixen milers de manifestants a les carreteres i autopistes franceses. Explícitament: "Fot la teva vella [al·ludeixen a Brigitte Macron], no als vells". Tots porten una armilla groga i tots estan enfurismats, rabiosos, emprenyats. Cap ni un no sembla el típic militant d'una organització política típica. Més encara, la immensa majoria mai no han participat en una manifestació, si s'exclou el faraònic funeral de Johnny Halliday a París fa uns mesos. Johnny és el Déu dels sans culottes del segle XXI, les persones que habiten la perifèria de tot arreu, en aquestes ciutats absurdes que han crescut a França entre la ruralia i el món urbà. En terra de ningú, ningú no els escolta. Per això, armats de color groc –quin altre color sinó?– ja fa una setmana que tallen carreteres i autopistes i bloquegen refineries, armats amb termos de cafè de mitjó i brioixos industrials fabricats amb oli de palma i sucre refinat.
N'hi ha de totes les edats, sexe i religió, però s'hi veu força àvies, dones de més de 55 anys que han vist com el president Emmanuel Macron retallava les seves pensions via nous impostos, com la unitat familiar es desintegrava per manca d'expectatives, d'un projecte comú, d'espais on créixer com a comunitat. Dones que serren les dents mentre lluiten per una escassa pau amb els seus néts, fills i filles desesperats, dones que acusen al poder d'abandonament total.
Taxes sobre el carburant, pèrdua de poder adquisitiu, tancament de línies fèrries de la perifèria, manca d'hospitals, tancament d'escoles. Aquestes són les seves raons objectives
França –oblidin París– és un país buit, un desert que es travessa no d'oasi en oasi sinó de centre comercial en centre comercial. Un mapa que es dibuixa amb els logos de Carrefour, Intermarché, Decathlon, Leclerc, Auchan i dels restaurants de menjar brossa. Reagrupats en una àrea concreta, conformen un univers en si mateixos. Un laberint del qual amb prou feines s'aconsegueix sortir. Entrar en un supermercat francès de la perifèria és entrar al temple de la nova religió republicana. El lleure sense sentit, el consum pel consum, l'avorriment i el neguit. França, després dels EUA és el país on més música rap es produeix i es consumeix. La poesia del desencant.
El centre comercial com a eix d'una vida: tot passa al seu voltant... i al seu voltant no hi ha bàsicament res. Camps de colza, camps de blat, camps de cultiu de productes per al consum animal. Camps. Cultius transgènics i ús de pesticides. Milers de quilòmetres de res.
Un desert on l'ús del cotxe no és una opció. Per això la decisió d'augmentar la taxa sobre els carburants ha provocat aquest ran-el-bol, el Basta Ya! a la francesa.
Sense líders, sense ideologia més enllà de la còlera i la ràbia, la decepció i la frustració, milers de persones s'han plantat sense saber molt bé què fer
Les taxes sobre el carburant, la pèrdua de poder adquisitiu, el tancament de les línies fèrries que unien la perifèria entre si, la manca d'hospitals, el tancament d'escoles per por que passin a ser guetos racials, només freqüentades per estudiants d'origen magribí o subsaharià. Aquestes són les raons objectives. Si el futur no és millor que el passat, per què lluitar pel present? Resposta: volem que tot canviï, que tot torni a ser com abans, sense especificar on és aquest abans, aquesta arcàdia de tranquil·litat. Volem poder somiar, diuen, però els hereus dels sans culotte que van assaltar la Bastilla el 1789 no poden pagar-se la factura del dentista i avui se'ls coneix com els sans dents. Sens dubte les seves dentadures no estan en perfecte estat de revista, els seus talls de cabell són esquilats, pateixen de sobrepès i utilitzen l'argot com a llengua oficial. Milers de francesos sense glamur, francesos estranys als tòpics, que viuen en el nihilisme, al desert d'un país buit. Carregats de bones intencions, necessitats que els escoltin, amb una ingenuïtat candorosa per la política i una necessitat de compartir.
Sense líders, sense ideologia més enllà de la còlera i la ràbia, la decepció i la frustració, milers de persones s'han plantat sense saber molt bé què fer. Sense articulació política a la vista, el més possible és que el moviment no passi de ser una anècdota més a la reguera d'anècdotes que construeixen el present. Ull viu, però. Ignorar un cop més els senyals d'alerta no és solució. Potser és un fenomen molt francès on, no s'oblidi, la vaga és l'esport nacional, però és un fenomen que en temps de populisme hauria d'interpel·lar i provocar una reacció. De moment, només s'espera la crítica cínica del govern i el cansament dels qui han decidit posar l'armilla groga a la guantera.