Fa tot just quaranta anys, el 13 de novembre del 1985, el món va quedar commocionat per la tragèdia d’Armero, a Colòmbia, però sobretot per la mirada d’Omaira Sánchez, una nena de només 13 anys que va esdevenir el rostre més colpidor del desastre. L’erupció del volcà Nevado del Ruiz va desencadenar una allau de fang i roques que va engolir Armero i va provocar milers de morts en qüestió d’hores. Però l’Omaira no va apagar-se en aquell instant, va quedar atrapada entre runa, fusta i aigua, amb el cos submergit i sense possibilitat d’escapar. Durant tres dies, amb una serenitat que encara avui desconcerta, va parlar amb socorristes i periodistes que havien arribat al lloc dels fets mentre tot el país seguia en directe la seva mort. La seva imatge, enfonsada al fang i sostenint l’alè amb una fortalesa que contrastava amb l’horror del moment, es va convertir en el símbol irrefutable d’una tragèdia que continua marcada a foc en la memòria de Colòmbia.
Omaira Sánchez Garzón vivia amb la seva família al barri Santander, a pocs carrers del centre d’Armero, una localitat de 50.000 habitants coneguda com “la ciutat blanca” per la seva producció de cotó. Aquell dimecres 13 de novembre, al voltant de les 23:00, la vida quotidiana de l’Omaira transcorria sense sobresalts. Era a casa amb el seu pare, la seva tieta i el seu germà petit, l'Álvaro, de només 11 anys. Ningú no s’imaginava que, a 48 quilòmetres de distància, el volcà Nevado del Ruiz s'acabava de despertar amb una força devastadora. L’erupció va fondre les glaceres del cim i va generar una violenta allau de lava, aigua i roques que va arrasar els afluents que desembocaven a Armero. A les 23:30, un estrèpit eixordador va trencar la quietud de la ciutat i, en qüestió de segons, una llengua d’aigua i fang va escombrar el barri Santander i va ensorrar la casa dels Sánchez.
L’impacte va sacsejar l’Omaira amb molta violència; va perdre de vista el seu pare, la seva tieta i el seu germà, i va quedar inconscient. Miraculosament, hores més tard, la nena es va despertar envoltada de runes, atrapada en un bassal de fang que li arribava fins al pit. Així va passar tota la nit de dijous, sola, immòbil i sense saber què havia passat amb la seva família. Quan els primers equips de rescat van aconseguir arribar divendres al matí, van intentar treure-la sense èxit, ja que les cames li quedaven completament bloquejades. Buscant una manera de mantenir-la a flotació, li van col·locar un pneumàtic al voltant del cos. En submergir-se repetidament per analitzar la situació, els rescatistes van descobrir amb horror que l’Omaira es mantenia dreta gràcies al cos de la seva tieta, sepultat sota la muntanya de restes que abans havia estat la seva llar. La nena, incapaç de sentir o moure les extremitats, resistia envoltada d’aigua, fusta, runa i la devastació absoluta del desastre.
Tot i la gravetat de la situació, l’Omaira continuava parlant amb lucidesa, aliena al fet que no hi havia escapatòria. Cap al migdia de divendres, va preguntar amb innocència quin dia era i, en saber-ho, va preocupar-se per l’escola. “Ai caram, avui era l’examen de matemàtiques. Perdré l’any”, va dir. El seu cos, atrapat de cintura cap avall entre els enderrocs, començava a cedir davant l’aigua i el fang, que pujava lentament. Els equips de rescat, esgotats i impotents, van analitzar diverses opcions. La més extrema era amputar-li les cames. Però de seguida es va descartar. No hi havia mitjans, condicions mèdiques ni materials per dur a terme una operació d’aquesta mena sense condemnar-la a una agonia encara pitjor. En un últim intent, van provar d’aspirar el fang amb una bomba, però tampoc va funcionar. L’agonia es va convertir en certesa, i, sense que ningú ho hagués de dir, tothom van entendre que no hi havia manera de salvar-la.
A mesura que avançava el divendres i la nit tornava a caure sobre Armero, els signes d’esgotament de l’Omaira es feien més evidents. Els ulls se li van enrogir, el rostre se li inflava i les mans se li tornaven blanques, mentre les seves paraules començaven a perdre sentit. Malgrat tot, no va plorar, no va cridar, no va fer res. Es mantenia serena, amb una fortalesa que desconcertava tothom. L’escena, tan commovedora com insuportable, va atreure periodistes i càmeres de tot el món, les quals van projectar el rostre de l’Omaira a milions de llars, convertint el cas en una icona tràgica de la catàstrofe.
“El Senyor m’espera”
Quan ja semblava que no quedava cap opció, va aparèixer un bri d’esperança. Per alliberar l’Omaira calia una bomba més potent, capaç de drenar el pou on havia quedat atrapada, i dissabte de matinada es va organitzar una operació a contrarellotge per fer-la arribar. Un helicòpter va sortir de Bogotà tan aviat com la meteorologia ho va permetre i, cap a les 8:00, el dispositiu ja era al costat de la nena. Quinze minuts després, la bomba començava a treure aigua. Per primer cop en gairebé dos dies, els equips de rescat van sentir que potser hi havia una oportunitat real. Però la il·lusió va durar poc, ja que la màquina s’obstruïa constantment pel fang, i l’aigua baixava massa lentament. A aquella hora, l’Omaira ja gairebé no podia mantenir els ulls oberts. Havia passat la nit delirant, explicant acudits als metges que no es van separar d’ella. Segons relatava una crònica d’El Tiempo, el rescatista Jairo Enrique Guativonza va romandre abraçat a la nena tota la nit per donar-li calor, li va cantar i fins i tot li va dir que aquell dia era el seu aniversari. Guativonza explicaria després que, enmig de les al·lucinacions, l’Omaira li va confessar que “el Senyor ja l’estava esperant”.
A les 9:00 d’aquell dissabte, mentre la bomba continuava treballant amb una lentitud desesperant, el cos en descomposició de la tieta de l’Omaira va emergir. La nena havia quedat atrapada entre aquell cadàver i una pesada planxa de formigó, en una posició que semblava gairebé agenollada. El temps s’esgotava. L'Omaira agonitzava, probablement afectada per una gangrena avançada o una hipotèrmia severa després de més de dos dies submergida. Els metges van deliberar desesperadament i van concloure no hi havia cap sortida. En silenci, els equips de rescat van assumir l’inevitable i a les 10:05, l’Omaira va encongir les espatlles i va tancar els ulls per última vegada. Al seu voltant, els periodistes van girar el cap per plorar d’esquena a les càmeres. Després de 60 hores atrapada i immòbil, l’Omaira va exhalar el seu darrer alè, deixant una imatge inesborrable en el temps.
Tres dies després de l’erupció del Nevado del Ruiz, quan els equips de rescat van assumir la magnitud real del desastre, les autoritats colombianes van declarar oficialment la ciutat d’Armero com a “cementiri”. Més de 22.000 persones van morir sepultades sota tones de fang, pedres i runa, i a pobles propers, com Chinchiná, la tragèdia també va ser devastadora, amb 1.800 víctimes mortals. La d’Omaira Sánchez, però, va esdevenir la història més destacada d’aquell desastre, no només per la seva agonia retransmesa en directe, sinó perquè el seu rostre va quedar fixat en la memòria col·lectiva. Avui, la seva tomba s’ha convertit en un santuari on fidels i visitants deixen flors, espelmes i oracions.