El 2026 s’albira com un any de reajustament profund de l’ordre global. Després de dècades de multilateralisme erosionat, el món entra en una fase marcada per la coerció econòmica, la força militar i la transaccionalitat política. El trumpisme –més que una anomalia– ha inaugurat una nova manera de fer política internacional: menys normes, més poder; menys aliances estables, més negocis puntuals. El resultat és un sistema internacional més fragmentat, imprevisible i brutal, tal com recull la Nota Internacional “El món el 2026”, elaborada per l'equip investigador del CIDOB i presentada aquest dimecres.
Els Estats Units encapçalen aquest gir. El desplegament militar sense precedents al Carib, els atacs selectius a suposades rutes del narcotràfic i les amenaces d’intervenció a Veneçuela, Mèxic o Colòmbia evidencien la normalització de l’intervencionisme. La denominada “Doctrina Donroe”, versió trumpiana de la Doctrina Monroe, consagra la idea que la força torna a ser una eina legítima de política exterior. Aquest buit de legalitat internacional s’estén: conflictes curts, però intensos –del Caixmir al sud-est asiàtic, passant per l’Àfrica central– podrien multiplicar-se el 2026.
La pau: nou negoci?
En paral·lel, la pau també s’ha convertit en un negoci. Les negociacions sobre Ucraïna, Gaza o l’Àfrica dels Grans Llacs mostren una diplomàcia cada cop més privatitzada, en què estats i líders actuen com a brokers al servei d’interessos econòmics. La reconstrucció postbèl·lica, els corredors logístics o els drets miners formen part del preu dels acords. Les monarquies del Golf –Qatar, l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs Units– emergeixen com a mediadors clau d’aquesta pau transaccional, combinant influència regional i ambició global.
El rearmament és un altre eix central del 2026. La despesa militar en intel·ligència artificial i sistemes autònoms no para de créixer, mentre la guerra es robotitza i s’industrialitza. A Europa, la pressió dels Estats Units per assumir més responsabilitats dins l’OTAN accelera projectes de defensa comuns i obre el debat sobre l’expansió del servei militar. Aquest procés reforça la simbiosi entre estat, exèrcit i grans empreses tecnològiques, que concentren dades, infraestructures i capacitat de decisió.
On va l'economia?
En l’àmbit econòmic, la incertesa és la nova normalitat. El comerç mundial s’alenteix sota l’impacte del proteccionisme i la fragmentació. Davant el tancament dels Estats Units i la competència de la Xina, molts països busquen diversificar aliances: l’Índia negocia desenes d’acords, el sud-est asiàtic impulsa un mercat digital propi i noves plataformes regionals guanyen pes. Alhora, creixen els dubtes sobre una possible bombolla tecnològica vinculada a la IA, especialment als Estats Units, on el creixement econòmic depèn cada cop més d’aquest sector.
Aquest escenari global té un fort impacte social. El 2026 posarà a prova societats sotmeses a inflació, crisi de l’habitatge i endeutament. A Europa, la combinació de malestar econòmic, pressió migratòria i fragilitat política alimenta l’ascens de l’extrema dreta i accentua la desorientació estratègica de la Unió Europea. Al Sud Global, milions de persones viuen en països on el deute absorbeix més recursos que la despesa social.
La gestió del canvi climàtic: què passarà?
Finalment, el clima torna a ser víctima de la geopolítica. Tot i l’avenç de les renovables, l’expansió dels combustibles fòssils i el retrocés dels compromisos climàtics amenacen els objectius globals. La segona sortida dels EUA de l’Acord de París simbolitza un món on la cooperació queda subordinada al poder.
El 2026 no serà només l’any dels guanyadors i perdedors, sinó també dels oportunistes, els resistents i els desubicats. En un ordre internacional sense confiança, la gran pregunta no és qui domina, sinó quin preu col·lectiu tindrà aquest nou equilibri basat en la força.