Reus, tardor de 1685. Fa 341 anys. Els comerciants anglesos Joseph Shallet, Mitford Crowe i Arthur i Gilbert Healthcare adquirien al Consell Municipal el dret de l’ús de la Mina de l’Aigua Nova, al Raval de l’Aigua Nova —actualment a tocar del Club Natació Reus Ploms — i hi construïen una fàbrica d’aiguardent, considerada la primera de la història de Catalunya i una de les pioneres a Europa a transformar el tradicional model d’obrador familiar a un sistema fabril de producció en cadena. Les “Olles del Cònsol Anglès”, com seria anomenada popularment aquella fàbrica pionera (Crowe era el cònsol anglès a Barcelona) lideraria un procés fabril continuat que no s’ha aturat.
Les grans fàbriques de la història de Catalunya
Durant aquests quatre segles, la història econòmica catalana ha vist la creació de grans emporis fabrils. Destaquen pel seu impacte, també en la història social del país, les fàbriques Gónima (1783); Bonaplata (1833); Fabril Cotonera de Reus (1846); Espanya Industrial (1847); Maquinista Terrestre i Marítima (1855); la xarxa de colònies industrials del riu Llobregat (1858-1890); Hispano-Suiza (1905) o Canadenca (1911); només per citar-ne algunes. Llavors, si el fenomen migratori andalús es va produir després de la Guerra Civil (1939), quan Catalunya ja era una potència industrial consolidada; quin paper tenen en la industrialització de Catalunya? És cert que els andalusos van aixecar Catalunya? O només és un fals mite?
Catalunya, país pioner del model fabril
Des de la Revolució Catalana de 1640 fins a l’ocupació i devastació borbònica 1714; l’economia catalana va experimentar un salt espectacular. La redistribució de l’ús o de la propietat de la terra —conseqüència del triomf Remença, la primera revolució de la història moderna europea (1472-1486)— impulsaria un nou escenari format per milers d’unitats familiars de producció —agroramaderes i fabrils— que propiciarien l’aparició dels primers excedents de mercat, elements propis d’un paisatge econòmic precapitalista. Les “Olles del Cònsol” de Reus (1685) marcarien l’inici d’un camí cap a l’exportació d’aiguardents, tèxtils, armes i vaixells; principalment a Anglaterra i als Països Baixos independents, els grans rivals de la monarquia hispànica pel domini de l’Atlàntic Nord.
Catalunya, l'Holanda de la Mediterrània
En aquell context, sorgiria la ideologia “Catalunya, l'Holanda de la Mediterrània”, que postulava l’aplicació de l’exitós model econòmic neerlandès a Catalunya. Durant aquesta etapa es van crear les primeres companyies privades de comerç internacional de l’àmbit peninsular, com la de la Santa Creu (1690). O, també en aquesta època, un grup d’inversors privats iniciarien les obres del port modern de Barcelona. L’únic andalús que apareix en aquell context és el marquès de Los Vélez, que comandava les tropes hispàniques que havien intentat l’ocupació de Catalunya durant la Guerra de Separació (1640-1652) i que, abans de ser derrotat i humiliat a les portes de Barcelona (26/01/1641), havia massacrat la població civil de Tortosa, Cambrils i Martorell.
Catalunya, la potència fabril i mercantil de les Espanyes
Durant la primera fase del règim borbònic (1701-1705); es produirien les primeres tensions importants entre el poder central hispànic i les dinàmiques classes mercantils catalanes; que tindria el seu màxim exponent en el cas de la persecució, confiscació, reclusió i intent de mort civil del negociant catalanoneerlandès Arnold Jager, membre del Consell de Cent i exportador d’aiguardents a Països Baixos i Anglaterra, els grans enemics de l’eix borbònic París-Madrid (1702). El Tribunal de Contrafaccions de Catalunya es pronunciaria a favor de Jager (1704), però el missatge que enviava el règim borbònic era claríssim i, al mateix temps, molt revelador: amenaçava que doblegaria Catalunya destruint el seu aparell de producció i els seus canals d’exportació.
La desfeta de 1714 i la duríssima postguerra fins al 1750
I això és el que va passar durant i després de l’ocupació del país. La Catalunya de la postguerra de Successió (1714-1750) és un país devastat a propòsit, decapitat per la mort o l’exili de les seves classes mercantils i espoliat per la brutal tributació de guerra que li aplica el règim borbònic. Serien les classes pageses del litoral les que, amb una extraordinària determinació, rellevarien la burgesia desapareguda per l’efecte de la guerra i iniciarien la lenta recuperació econòmica de Catalunya. L’únic andalús que apareix en aquell context és José Carrillo de Albornoz, “campo volante de Catalunya” durant la guerra (1713-1714) i capità general del Principat (1722-1724), que s’havia distingit per la sanguinària persecució a la qual havia sotmès la resistència austriacista catalana.
Les primeres grans fàbriques del país
La colonització comercial catalana d’Amèrica (1750-1800), és a dir, la compra de matèria primera a les colònies, la seva transformació a les fàbriques catalanes i venda de la manufactura, de nou, a les colònies; que se saldaria amb una balança clarament favorable als catalans, generaria les primeres grans acumulacions de capitals; absolutament imprescindibles per a explicar el fenomen fabril català de la segona meitat del segle XVIII – amb dotzenes de grans fàbriques dedicades, principalment, a la producció d’indianes (el tèxtil de luxe de l’època) i d’aiguardents (els més prestigiosos del mercat). És l’època de la fàbrica Gònima —als carrers Carme i Hospital, de Barcelona— el principal empori fabril de la península i un dels més dimensionats del món (1783).
La Primera Revolució Industrial
Un fenomen que conduiria a la Primera Revolució Industrial. El 1833, la fàbrica Bonaplata —al carrer Tallers, de Barcelona— és la primera de la península que incorpora la màquina de vapor com a força motriu. Poc després, en una bullanga luddita (una protesta obrera contra la mecanització de les fàbriques), la Bonaplata acabaria calcinada (1835), però la Revolució Industrial havia arribat per quedar-se i, durant els anys posteriors el vapor es convertiria en un element habitual en el paisatge fabril català. Un dels pocs andalusos que apareixen en aquell context és el general Antonio Van Halen, autor del bombardeig sobre Barcelona ordenat per Espartero (1842), autor de la cita “Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”.
La Segona Revolució Industrial
A cavall dels segles XIX i XX el vapor donaria pas a l’electricitat. Moltes de les grans fàbriques del país transitarien cap a aquesta nova font d’energia i la producció elèctrica esdevindria estratègica. La “Canadenca” esdevé l'estendard de la Segona Revolució Industrial Catalunya i la Mancomunitat de Catalunya (1914), amb uns escassos recursos però amb una extraordinària capacitat de gestió (que ja voldríem dels nostres polítics actuals), es converteix en el timó de la innovació tecnològica catalana. Un dels pocs andalusos que apareixen en aquest context és Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya que perpetraria un cop d’estat i que desballestaria la Mancomunitat (1923) “porque con su obra contribuye a deshacer la unidad nacional”.
La trampa
La trampa de tot plegat és que els andalusos Los Vélez, Carrillo de Albornoz, Van Halen o Primo de Rivera; no són representatius de la immigració andalusa contemporània. No ho són perquè els seus descendents —que encara campen per Andalusia, i fins i tot ocupen llocs de rellevància en la política i en l’empresa— serien els que provocarien aquest fenomen migratori. Andalusia, com Sicília, com l’Algarve o com la Pulla, no va fer mai la seva Revolució moderna, perquè totes les generacions de les seves oligarques, des del segle XVI fins al XX, ho van impedir a sang i foc. I això va condemnar les seves societats. Després de la Guerra Civil (1939), centenars de milers d’andalusos van haver d’escapar —literalment— del seu país; no tan sols per raons econòmiques, sinó també polítiques.
“El abuelito que vino de Jaén”
Centenars de milers d’andalusos, compromesos personalment amb la República espanyola —amb les seves institucions, formacions polítiques i sindicals i moviments socioculturals— que la repressió del règim nacionalcatòlic condemnaria a la misèria negant-los el dret al treball. Ells serien els immigrants que arribarien a Catalunya entre 1950 i 1970. I és, de nou, la trampa, perquè són les oligarquies tradicionals andaluses, que professen un nacionalisme espanyol ultraconservador i involucionista, les que promouen el missatge “los andaluces levantaron Catalunya”, amb l’objectiu posat a trencar la societat catalana. I és la forja retorçada de la mateixa història familiar la que el valida i el difon amb el conte del “abuelito que vino de Jaén”. “Por el bien de España”, com Espartero.