En la ficció i al cinema –i en la vida mateixa–, el terme gaslighting descriu la manipulació psicològica en què una persona fa dubtar a una altra de la seva percepció de la realitat. El fenomen, que va donar nom a la pel·lícula clàssica Gas Light de 1944, consisteix, literalment, a anar apagant llums i insistir que no s’han apagat, tot per fer que la víctima acabi preguntant-se si realment estaven apagades o enceses. Aquesta pràctica té un impacte directe en la salut mental, la percepció de la realitat i l’autoestima.
Però el gaslighting no es limita a les relacions interpersonals. I tampoc no és nou, fa molts anys que existeix. Els experts en relacions internacionals adverteixen ara que aquesta tàctica ha trobat el seu lloc a l’escenari global, especialment dins de l’estratègia de soft power. Segons Joseph Nye, creador del concepte, “el soft power és la capacitat d’aconseguir el que vols perquè altres ho volen, no perquè els obliguis”. És precisament aquí on el gaslighting internacional es presenta com una versió fosca: no persuadir, sinó confondre i fer dubtar de la percepció de la realitat.
El conflicte entre Rússia i Ucraïna il·lustra clarament aquesta dinàmica. Mentre les autoritats occidentals documenten atacs a escoles i hospitals ucraïnesos, el Kremlin els descriu com a “operacions contra el feixisme” o els nega completament. Com explica Peter Pomerantsev, analista especialitzat en propaganda russa: “Rússia no vol que creguis en la seva versió; vol que deixis de creure en cap versió”. És l’estratègia de la llum que s’apaga: negar l’evidència visible i erosionar la confiança en les fonts d’informació. Aquesta tàctica combina el soft power clàssic amb desinformació estratègica. Rússia projecta imatges de força i estabilitat mentre manipula la percepció pública sobre la guerra, amb l’objectiu de generar confusió i fatiga informativa a escala global. Segons un informe de Chatham House, “qui controla la narrativa, controla la decisió d’aliats i adversaris”.
Una dinàmica semblant es pot observar també a Gaza. Hamàs, conscient del poder de la imatge i del relat, ha convertit el patiment dels civils en una arma de propaganda, buscant influir en l’opinió pública internacional i polaritzar-la. Alhora, el govern de Benjamin Netanyahu ha fet servir els ostatges israelians i el discurs de seguretat com a instrument polític intern, presentant qualsevol crítica com una amenaça existencial. En tots dos casos, la manipulació del relat esdevé part de l’estratègia: no es tracta només de lluitar sobre el terreny, sinó sobre la percepció del món.
Els efectes del soft power en l'àmbit estatal són tan profunds com els del gaslighting, en l’escenari personal. La capacitat de la comunitat internacional per respondre de manera coordinada es veu afectada quan la realitat és constantment qüestionada. Els intents fallits de cimeres internacionals, com el bloqueig de trobades entre Donald Trump i Vladímir Putin, són exemples de com la percepció i la desinformació poden complicar la diplomàcia i la presa de decisions globals. Els experts en relacions internacionals coincideixen que la resposta ha de combinar transparència i educació mediàtica. Nye argumenta que “l’única manera de reforçar el soft power positiu és mitjançant institucions fiables, informació verificable i diplomàcia oberta”.
El fenomen de la llum que s’apaga ens recorda que el poder suau pot tenir una cara fosca. Tant en les relacions personals com en les internacionals, el gaslighting i el soft power comparteixen un mateix terreny: la batalla per la percepció de la realitat. En última instància, qui aconsegueix definir què és real, també aconsegueix exercir poder. Encara que la realitat sigui un canvi constant.