L'Albert Blesa Sampériz (Barcelona, 2002) i la Malena Loyer Vaquerizas (Madrid, 2001) són parella, cuiners i acaben d'obrir el seu propi restaurant de cuina catalana al Poblenou: Cal Quiquet. Es van conèixer estudiant el grau en Ciències Gastronòmiques i Arts Culinàries al Basque Culinary Center, on se senten molt afortunats d'haver pogut formar-se perquè va suposar un gran esforç econòmic per a les famílies. Han passat per grans cases com Gresca o Cocina Hermanos Torres en el cas de l'Albert, i Triciclo o Bagà en el cas de la Malena. Ara, des del desembre de 2025, regenten Cal Quiquet al mateix local on hi havia el restaurant Gegant (C/ Pujades, 93). Un restaurant on només treballen ells dos, oberts de dimecres a diumenge, i amb una oferta de cuina tradicional a preus continguts. Amb menys de 25 anys, el seu és un cas poc habitual; dos cuiners joves que poden obrir el seu propi restaurant sense tenir un gran capital al darrere. Hem parlat amb ells per conèixer la seva història i saber de primera mà què trobarem a Cal Quiquet, un local que es postula per convertir-se en la referència de cuina jove i tradicional al barri del Poblenou.
Quan vau acabar d'estudiar, teníeu clar que volíeu obrir un restaurant?
Albert: Sí, jo sempre he volgut tenir un negoci, però ho preveiem com una cosa més llunyana. Quan vam acabar la carrera el 2024, teníem previst viure uns anys a Sant Sebastià com a parella. Però entre que aquell estiu es va morir el meu pare, encadenàvem contractes d'hostaleria precaris, i teníem al cap la idea d'obrir un negoci, tot es va acabar precipitant.
Malena: A cap dels dos ens cridava l'atenció la idea de treballar per algú altre. No volíem acabar treballant en un restaurant que no fos el nostre.
A: Va sorgir la idea de muntar un restaurant en una casa del poble, a Magralef, al Priorat. Va sortir la licitació pública, vam estar set mesos planificant el projecte, pensant que seria allà, i a últim moment ens van dir que no. Vam deixa passar l'estiu i vam pensar què fer, perquè ja ho teníem tot muntat. Finalment vam decidir venir a Barcelona. El més difícil ha estat trobar el local, i sobretot fer números, perquè hem començat amb els nostres estalvis. Vam tenir la sort que la gent del restaurant Suru, amb qui vaig coincidir treballant al Gresca, ens van assessorar i donar un cop de mà per trobar aquest local. Però el repte gran va ser trobar finançament. Tot és molt bonic quan es parla de gent jove i s'omplen la boca dient "sí, ajudem els joves emprenedors" etc. i a l'hora de la veritat et posen problemes.
Crida l'atenció, justament, que gent tan jove com vosaltres hagi pogut obrir un restaurant.
A: Sí, la nostra idea, sempre ho hem dit, era obrir un local en el qual ens agradi el menjar que s'hi fa. Que puguis trobar coses senzilles, bé de preu i en un barri en el qual ara mateix costa trobar aquest tipus d'oferta.
"Ho fem tot des de l'amor, i quan fas les coses des de l'amor, normalment solen sortir bé"
Precisament, Poblenou és un barri amb cada cop més turistes i expats. Buscàveu obrir aquí, o hi vau fer cap perquè no quedava més remei?
M: Buscàvem obrir a Poblenou. Volíem viure aquí perquè és una zona que ens agrada molt. A més, parlant amb gent del sector, ens deien que era una zona en què no hi havia gaires restaurants com el que volíem obrir nosaltres. No és com a l'Eixample, que pots trobar més locals de menjar tradicional.
A: Sí, va ser una mica les dues coses. Aquí hi ha més espais que encaixaven amb el que volíem: locals petits, que puguéssim regentar entre dues persones. I també la voluntat de trobar un barri on això es necessités, on es trobin a faltar restaurants de cuina tradicional. Però sense ser il·lusos. Sabem que hi ha un tipus de públic que és estranger, que et demanarà uns vins naturals i un tipus d'oferta una mica diferent.
M: Que no és el nostre públic objectiu, però si venen, evidentment, també els atendrem.
A: Sabem que tenim la platja a prop i que hi ha molts turistes. Però igualment la nostra oferta es basa en una carta curta amb plats tradicionals i un plat del dia per a oficinistes que treballen per la zona.
En aquest mateix local és on hi havia el restaurant Gegant. Heu tingut en compte l'oferta que hi tenien a l'hora de muntar el vostre projecte?
A: Sí, totalment. Sobretot el menú de migdia, per exemple, que a ells els funcionava. Sí que és cert que ells tenien una mica més d'oferta, però la idea és fer el mateix. La gent entenia que aquí hi havia un restaurant. A més, parlant amb els qui ens van ajudar a obrir, ens deien que el concepte de Gegant era xulo i que era guai que nosaltres agaféssim una mica el relleu.
Us fa por saber que el Gegant va tancar, i que ara vosaltres enceteu un projecte semblant?
M: Sí, obviament. Cada dia tens ensurts i preocupacions diferents. Però alhora confiem que treballem des de l'estima i que fem les coses bé. Treballem amb bon producte i ens agrada el que fem. Ho fem tot des de l'amor, i quan fas les coses des de l'amor, normalment solen sortir bé.
A: I tenim una cosa clara: que el menjar que fem és bo. La gent ens ho diu de debò, i ens posa contents. A més fem receptes tradicionals, no estem inventant la sopa d'all.
M: Sí, o encara que algun element del plat sigui una mica diferent, la base del que cuinem és amb ingredients i tècniques tradicionals.
A: Ara només cal que la gent del barri ens conegui, que sàpiga que aquí s'hi menja bé i anar fent a poc a poc. Això té un període d'adaptació i has d'obrir camí. I de vegades ser jove és una dificultat afegida. Amb els proveïdors ens ha passat que alguna vegada ens pregunten "si el lluç algun dia el tenim més car ens el pagareu, oi?". I és com, sí, és clar. Hi ha un punt de desconfiança de vegades.
"Plat principal, postres, beguda i pa inclosos per 18 €. També tenim una carta amb set plats i tres postres durant tot el dia, més pensat per compartir"
D'on surt el nom del restaurant?
A: Una quiqueta és una gallina. A Margalef, la casa on anàvem a muntar el restaurant, es deia Cal Quiquet, perquè antigament havia sigut un graner de gallines on es guardaven les quiques del poble. Quan la casa es va reformar, es va mantenir el nom.
M: Com que teníem previst fer el projecte allà, volíem ser coherents i mantenir el nom original. A més s'entenia com un lloc acollidor, com si fos casa, on menjar bé.
Com definiríeu l'oferta de Cal Quiquet?
A: Jo diria que és cuina tradicional, però amb la idea de fer bona cuina. A mi m'agrada molt el que diu en Francesc Fortí, de Can Binu: "Ni cuina de mercat ni res, de cuines n'hi ha dues, la bona i la dolenta". Doncs volem fer la bona. Intentem fer bona cuina basada en receptes catalanes pures i dures i fer-ho a preu just. Sense pretencions. Un fricandó és un fricandó. Ho farem presentat d'una manera o d'una altra, però mai ho vendrem com "és una terrina amb tocs de...". No. És un fricandó. Per exemple, amb el vi, el que tenim a doll és vi natural. Però no diem que és natural. Simplement és un vi que ens agrada.
M: També és veritat que ara intentarem fer una carta de vins una mica més llarga perquè la gent ens ho demana. Però la idea és seguir fent-ho senzill, bàsic i assequible. Plat principal, postres, beguda i pa inclosos per 18 €. També tenim una carta amb set plats i tres postres durant tot el dia, més pensat per compartir.
A: En un restaurant t'hi has de sentir com a casa. De fet, ens estem adonant que ens costarà doblar taules perquè la gent s'asseu i no se'n va.
M: L'altre dia va seure una taula de quatre a les vuit, i no van marxar fins les 12. Tu imagina't... Què està molt bé, ens omple d'orgull que la gent se senti tan còmoda i es quedi tantes hores. Però és clar, si volem doblar una taula... és complicat. D'altra banda, jo soc de Madrid, tinc la família allà, també tinc família al País Basc, a França... i la seva família [de l'Albert] viu aquí. I volíem tenir un lloc de reunió de familiars i amics que fos com casa nostra, però sense ser casa nostra. A més tenim un tarannà molt hospitalari i ens agrada rebre i cuidar la gent que ve.
"No et poden donar el premi al millor cuiner del món si després tractes malament els teus treballadors"
Només hi treballeu vosaltres dos?
A: Sí. Al matí estem els dos cuinant i durant el servei la Malena va a sala i jo em quedo a la cuina.
M: Sí, i el que teníem molt clar és que volíem treballar amb una brasa. Perquè la brasa fa caliu.
Qui són els vostres referents al sector gastronòmic?
A: Jo ho tinc molt clar: l'Àlex Montiel, de La Cuchara de San Telmo, a Sant Sebastià.
M: Jo em quedo amb Bagà, amb el Pedrito Sánchez i el Manu Lachica. Per mi Bagà va ser molt especial. La manera que tenen d'entendre la cuina em va obrir els ulls. És un lloc molt petit, es cuida molt el plat i el producte.
Què en penseu de les guies gastronòmiques com la Michelin?
M: A mi m'encanta anar a restaurants nous. I si són Michelin, n'aprens molt. Igual que a la gent a qui li agrada la música va a concerts de grans músics, nosaltres anem a restaurants de grans cuiners. Però jo no em vull posar en si hi ha gent millor o pitjor; tothom ho fa com vol, com pot i com més li ve de gust. Em sembla bé que hi hagi guies de gastronomia, però...
A: Jo les entenc, és la part més glamurosa del sector, però s'ha d'entendre que els restaurants gastronòmics estan pensats per a una part de la població petita. La restauració és, precisament, per restaurar. La cuina també ha de ser popular, i ho ha sigut històricament. No pots dir que les guies i restaurants gastronòmics, que ens encanten i els gaudim, són cuina popular, perquè no ho són. Estan fets per a una gent que es pot permetre gastar-se aquests diners habitualment, o per a gent que estalvia durant temps per fer una celebració especial.
M: En la meva opinió personal, una estrella Michelin es dona en base a uns criteris que crec que no són del tot "correctes". Crec que hi ha molt més que el que es té en compte darrere un restaurant. Per donar un premi a un restaurant, crec que has de parlar amb els treballadors, amb l'amo, has de veure l'ambient, el tracte als treballadors... crec que és super important. No et poden donar el premi al millor cuiner del món si després tractes malament els teus treballadors.
A: Jo crec que has de ser sincer i coherent. Si vols fer un restaurant Michelin, has d'assumir que tindràs gent amb contracte de pràctiques o que no cobra; o que tindràs una merma de producte enorme, perquè és així. Per molt que tinguis una estrella verda de sostenibilitat o el que vulugis. Has d'entendre que has de passar per l'aro. Si ho acceptes i ho entens, cap problema, és la teva manera d'entendre la gastronomia. El que no m'agrada és vendre-ho com una cosa que no és.
M: Nosaltres ho hem vist, o companys nostres, que han estat en restaurants molt coneguts i després surten pensant, "ostres, no m'esperava trobar-me això". Però és clar que ens encanten aquests restaurants quan ens els podem permetre. I hi ha de tot. Per exemple vam estar a Aürt i ens va encantar; hi ha gent que sí que et transmet coses.
"Crec que les guies agradarien més si fossin més àmplies i centrades en la realitat del que passa als restauants"
Creieu que hi ha un cert tabú a l'hora de ser crític amb les guies?
A: La guia dona molt. No és el mateix tenir un solete, un sol, una estrella, que no tenir-ho. T'obre les portes, et ve més gent i significa que el negoci va millor. Els restuarants no deixen de ser negocis. La gent ha d'entrar i ha de comprar. Entenc que hi hagi por o no es vulgui criticar perquè molts restuarants mengen d'això. És una part important de la seva marca. Ara bé, crec que les guies agradarien més si fossin més àmplies i centrades en la realitat del que passa als restauants.
M: Perquè qui tira endavant el restaurant no és el xef. Sí, és el que te el nom i el reconeixement, però són els treballadors els que tiren el restaurant endavant.
Com us agradaria veure-us d'aquí a un any?
A: M'agradaria que la gent ens vegués com un lloc de referència on anar a gaudir del dia a dia; que pensin en Cal Quiquet com el lloc on anar a dinar amb les amigues que fa temps que no veuen. Intentar ser una mica com el bar del poble, on es concentra la vida social. Fer que per a l'entorn del barri siguem això.